Cercador
A la ventissa rosada
Un relat de: crusoeA la ventissa rosada
aquelles noies suaus
moriren com godalls
sacrificats.
L`altar de la maduresa
seure ja el cos que
pesa al banc de pedra
davant de déu o sinó
davant de què perquè
no podria ser d`altra manera,
que ens girés l`esquena ningú,
que després de tant soroll
ja en aquest món
després de cremar
tota la pólvora i
les naus res
no existís des de ara enllà,
quina paràlisis falsa
que mai no hem vist
enlloc ni vius a cap
lloc que res no s`esdevingués
encara quan hem esgotat
el plaer i la felicitat i som
farts i sadolls de tant
satisfer-nos i…
ara s`atura la festa?
On s`ha vist mai el buit
tampoc no crec que
continuï aquesta broma
de la revetlla amb més licors
encara més sofisticats.
Ara que la remor de la mar
aquesta veritat sí que pesa
solcant el terreny cada cop
mes escàs són
més a prop les onades
esclatant, el fluxe mil•lenari
la cançó del temps
ara directa a l`oïda
aquella joventut que passà
veloç, deixem-la enrere per
sempre, amb el coratge
de la pell arrugada i alçant
les noves generacions
petitíssims signes del nostre
amor, senyals i marques
en el temps donant fe
que també vam estimar.
Deixa`m mare que mai
no van deixar-te dir
ni contar als seus fills
que vas tenir que raptar
per no poder ensenyar-lis
l`abecedari propi
en la mateixa llengua
en la que creixen els pins
i moren els dies tranquils.
La meva mare
que van sacrificar
com un godall
com les nenes fines
tan educades i filprimes
quin sacrifici que mai no acaba
d`obrir ferides i de fer sagnar
la nafra de la nostra història
crec jo la de la veritat
Mare, em permets riure
(sols un estoneta)
davant de tants imbècils
il•luminats revolucionaris
inventors de parcel•les
i piscines privades...
mai no m´hi tancaré al pis
sabré rebre les escopinades
dels imbècils, reconèixer
les mans honrades que
afortunadament no manquen
i passejar encara que
com a pallasso dislocat
però amb la dignitat conscient...
a mi que no m`ensarronin més...
jo sé (quin preu m´hi fan pagar) la veritat,
i com diu el pagès, la veritat és merda
sóc lliure, mare, almenys deixa`m riure..
seré discret.
aquelles noies suaus
moriren com godalls
sacrificats.
L`altar de la maduresa
seure ja el cos que
pesa al banc de pedra
davant de déu o sinó
davant de què perquè
no podria ser d`altra manera,
que ens girés l`esquena ningú,
que després de tant soroll
ja en aquest món
després de cremar
tota la pólvora i
les naus res
no existís des de ara enllà,
quina paràlisis falsa
que mai no hem vist
enlloc ni vius a cap
lloc que res no s`esdevingués
encara quan hem esgotat
el plaer i la felicitat i som
farts i sadolls de tant
satisfer-nos i…
ara s`atura la festa?
On s`ha vist mai el buit
tampoc no crec que
continuï aquesta broma
de la revetlla amb més licors
encara més sofisticats.
Ara que la remor de la mar
aquesta veritat sí que pesa
solcant el terreny cada cop
mes escàs són
més a prop les onades
esclatant, el fluxe mil•lenari
la cançó del temps
ara directa a l`oïda
aquella joventut que passà
veloç, deixem-la enrere per
sempre, amb el coratge
de la pell arrugada i alçant
les noves generacions
petitíssims signes del nostre
amor, senyals i marques
en el temps donant fe
que també vam estimar.
Deixa`m mare que mai
no van deixar-te dir
ni contar als seus fills
que vas tenir que raptar
per no poder ensenyar-lis
l`abecedari propi
en la mateixa llengua
en la que creixen els pins
i moren els dies tranquils.
La meva mare
que van sacrificar
com un godall
com les nenes fines
tan educades i filprimes
quin sacrifici que mai no acaba
d`obrir ferides i de fer sagnar
la nafra de la nostra història
crec jo la de la veritat
Mare, em permets riure
(sols un estoneta)
davant de tants imbècils
il•luminats revolucionaris
inventors de parcel•les
i piscines privades...
mai no m´hi tancaré al pis
sabré rebre les escopinades
dels imbècils, reconèixer
les mans honrades que
afortunadament no manquen
i passejar encara que
com a pallasso dislocat
però amb la dignitat conscient...
a mi que no m`ensarronin més...
jo sé (quin preu m´hi fan pagar) la veritat,
i com diu el pagès, la veritat és merda
sóc lliure, mare, almenys deixa`m riure..
seré discret.
l´Autor
65 Relats
19 Comentaris
38195 Lectures
Valoració de l'autor: 9.85
Biografia:
Pots mitigar la meva solitud....carlosmmartorell@hotmail.com
Una abraçada. Carlos Mª Martorell de la Puente.
Últims relats de l'autor
- La meua noia
- En el silenci de la nit
- Mullaré el meu acer
- Aplaca´m “Dulce ” ... !
- Dedicat a Anaïs B. psicóloga del foro bipolars clínic
- El seu propi cos, el seu metabolisme, era el principi rector.
- Jo entaforo el cap dessota del coixí com si fos un estruç percaçat
- De fet sóc com una burilla mal apagada
- La secta 002
- La secta
- Vam dinar a la sorra
- I què serà de mi
- L`ombra de la llibertat.
- què van ser les meves mans
- OPERACIÓ CALDERA, per què som tots tant guap@s?