A la terrassa de la llibertat...

Avui el mar és una safata plena de vida. El sol fa un treball d’orfebreria damunt de les aigües. Tot és silenci amb crit de vida...
El mar és un viatge d’il•lusions. El timó del vaixell de paper sempre vira endavant. Els peixos treuen el cap. A la sorra petxines obertes amb la nuesa natural.

Assegut a les roques deixo entrar vida als pulmons. Cal temps per tenir temps. Tot és a l’ara i aquí. Demà és un aire que encara no bufa, i l’ahir ja no hi és...
L’horitzó segueix amb la fidelitat de sempre, entre la terra i el cel. Un vaixell va a la recerca del seu destí.

Les xarxes dels pescadors esteses al sol. Tot és quietud. Vida amb vida. La brisa em du la sal... El mar el gran almívar.

Cal la solitud amb un mateix, és un retrobament. De vegades (per no dir sovint) amb les presses, la feina i/o l’atur..., ens oblidem d’escoltar, interpretar i compartir el nostre cos, el nostre ésser d’una manera plena.

Ara el vent sembla que hagi despertat el mar. Té vida pròpia. Dos estels escriuen un poema al cel. La vida és el plaer de respirar ara..., brindar amb una copa de silenci. Els records que sempre s’enlairen. No tinc cap pressa, la vida va al seu pas. Feliç d’haver nascut (tot i que no m’ho van preguntar...) i poder veure la bellesa de la vida.

He posat sentiments al bany maria. Les gavines seuen al meu costat a la terrassa de la llibertat. Agafo la bicicleta i pedalejo cap a casa...
(escrit abans d'ahir davant del mar)

onatge