A la seva pell

La veu d’en Joaquim retruny permanentment dins els meus pensaments. Com un eco que no s’atura: insulsa, buida, plana… té raó, no val res. La novel·la no val res i jo tampoc.
El gran Joaquim Bou m’acull com a pupil·la i jo no soc capaç de fer un personatge amb ànima, soc un frau. Aviat serà hora de la revisió, i com cada vespre no hi haurà treva en el veredicte:
-La protagonista no és creïble, no transmet.
-Falta tensió, has de patir amb ella.
Perquè soc incapaç de posar-me a la pell d’una paraplègica? Quina culpa en tinc si he tingut una infància feliç? Cap malaltia greu, els pares segueixen casats, no he patit cap abús… Si la vida no m’hagués tractat tan bé ara seria una escriptora de renom. Sembla que el sento:
-Escriu sobre el que coneixes, aquesta història et va gran.
-El text d’avui encara és més fluix que el d’ahir. Has d’anar més enllà.
Cada vespre, després d’un dia de clausura, m’enfronto a en Joaquim, o potser a mi mateixa. Tants anys amb la il·lusió de publicar una novel·la, per descobrir que no tinc res transcendental a dir. Una altra jove promesa que acabarà en una decepció.
Ni quan vaig anar a la Guttmann a fer treball de camp va quedar convençut. Els textos havien guanyat profunditat, si, però no prou. Havia de mostrar enlloc d’explicar. I amb l’atropellament del ciclista tampoc, mira que em semblava que havia estat el meu cop de sort.
-Pobreta, et penses que la teva gran desgràcia és trencar-te una cama?
-No ho vius amb passió!
Em sembla que vaig a fer un vol, ara que ja no queda cap rastre d’aquell accident estúpid. Lleugera, jove, sana, com puc escriure res així? M’he de posar a la pell del personatge, l’obra per damunt de tot.
Just en aquest semàfor és on em va envestir la bicicleta. He d’anar més enllà. Ja s’acosta l’autobús, aquesta és la meva per fer callar l’eco:
- Posa’t a la seva pell!
Li demostraré fins on arriba el meu afany. Decidia, faig quatre passes, i només tinc temps de sentir un cop sord abans de la foscor.