Aquest nen no és en Quim

Vaig girar el cap sobtadament cap al moble del menjador. Concretament, vaig fixar la vista en el marc de fotos de fusta decapada, que portava anys en aquell mateix punt de l’espai. No pot ser, no ho he vist bé. Vaig tancar els ulls un instant llarg, intencionadament més llarg que un parpelleig.

- Aquest nen no és en Quim – se’m va escapar en veu alta.

Però qui vols que sigui? Vaig agafar el marc amb incredulitat, examinant-lo per davant, per darrere, per tots els angles possibles. Vaig obrir els gafets i per extreure la foto. Me la vaig acostar, buscant algun rastre de familiaritat en aquell rostre, sense èxit.

- Aquest no és en Quim!

Qui ha canviat la foto? Quan? Ahir hi havia la de sempre, oi? Amb un rampell, vaig baixar atropelladament les escales fins arribar a la planta baixa, allà la porta de vidre ja em permetia veure el carrer, però no hi havia res de sospitós. Amb precaució, vaig obrir la porta i vaig treure el cap, mirant a banda i banda, sense acabar de sortir del tot. Res fora de l’habitual. Però què esperaves veure? Algú corrent amb un passamuntanyes?

Qui era aquell nen de la foto? La podia haver canviat en Quim sense dir-m’ho? Ja en feia de bestieses d’aquestes sense motiu… amb cinc anys què vols. Però d’on havia tret la foto? I si no ha estat ell, qui? Per sort ja era hora d’anar a buscar-lo a l’escola i no podia seguir recreant-me en aquell mar de dubtes, absurds com tota la situació.

Quan vaig veure’l sortir de l’escola, amb els braços oberts com cada dia, vaig sentir que tot estava bé. Estem junts, el nen està bé, no passarà res. El fet d’haver d’aparentar normalitat també em va asserenar i tenia la certesa que un cop a casa, trobaríem una explicació lògica a tot l’embolic.

Només de treure la clau de la bossa, ja vaig sentir que el cor se m’accelerava. Dissimula, dona… Vaig entrar i vaig anar directa cap a la foto. Em vaig quedar petrificada a un metre del moble, aterrida. Hi havia la foto d’en Quim, la de sempre.