A la platja (1)

Fins arribar a l`extrem de la platja a l`hivern. Amb els ull plorosos per la fredor va deixar la bicicleta recolzada en un banc. Davant seu s`estenia el mar glaçat i arrissat, amb les seves tonalitats i colors. Tal com ell estimava que fos el mar. No n`esperava cap trucada, però definitivament no agafaria mai més el telèfon. Fins i tot, somrient, va pensar en enviar el maleït telèfon a la merda i llençar-lo per l`espigó. En realitat no sols el telèfon era el que volia enviar a la merda, ho volia engegar tot a pastar fang. Dic tot. Tot a la merda, tal qual. Després s`immolaria amb benzina i deixaria una nota perquè les seves cendres les llencessin al contenidor més “cutre” i brut de la vella Barcelona. Se sentia optimista, perquè sabia que mai ningú no li faria aquest favor tan delicat i pòstum. Va riure i va obrir altra llauna de cervesa. Començava a ésser conscient que la llibertat no consistia en trencar tots els vincles possibles amb els demés. Tant se val. Malgrat tot, ell continuava endavant entossudit, com un jurament entestat amb ell mateix. Potser el jurament dels idiotes. A la merda el metges. Si! A la merda els metges!
Eva no s`havia llevat encara. No aconseguia adormir-se fins ben entrada la matinada. Temps enrere havia tractat d`alternar pels bars nocturns de Barcelona. Absurda. Va deixar-ho. És cert, però, que en comptades ocasions, havia aconseguit lligar amb homes que mereixien la pena. Un dia, potser el de la nitidesa, es va reconèixer ella mateixa caminant sola per la nit de la ciutat, mig “cega” degut a la borratxera. Corpresa, no va pair bé la sensació de reconèixer la feblesa esfereïdora del propi “pathos”. Va recordar els seus pares (era propi d`ella en aquestes situacions, bé, hi ha més gent que en situacions semblants recorren a la mateixa... punició?... Els quals, els pares de Eva, ja eren morts. Què en dirien d`ella, pobre Eva, si sabessin per quins atzars vagarejava. Llavors sempre maleïa la seva educació al col•legi de monges... la nit anterior havia begut considerablement. Sola. Altre cop.
Anava bevent i traient llaunes de cerveses de la bossa de plàstic del supermercat, aquestes llaunes de les què ningú no sap d`on provenen però surten baratíssimes. No se sap mai d`on collons arriben aquestes llaunes, no sé què hi posa d`Holanda, però després t`agafa una diarrea brutal. Com deia l`Antonio anava bevent com un imbècil quan ja començava a notar els símptomes d`embriaguesa davant del mar quan de sobte, uns fotuts brètols li van clavar un fotudíssim petard “tro” darrera del banc on era assegut. Boooommm! La veritat és que el barri ja estava fins als collons de veure aquell paio allà assegut bevent com un idiota. Ell, l`Antonio, després del primer esglai sobtat va comprovar si li havien fotut les oïdes; l`esquerra ja la tenia mig malmesa per culpa de la maleïda medicació, per un moment va pensar que potser se l`havien petat del tot. Al principi va reflexionar sobre les conseqüències d`aquest tràgic succés. Potser fins i tot podria reclamar el reconeixement de l`augment de la lesió; llavors l`Estat (què seria d`ell, pobrissó, sense aquest Estat tan generós i magnànim que gaudim... eh! eh!) s`hi veuria obligat a concedir-li l`augment de la pensió de merda que cobrava, el qual feia ja temps que reclamava i anhelava. Però, (afortunadament?), tot va quedar en un ensurt momentani. L`Antonio estava acostumat a patir petits ensurts com l`anterior... Va ser just després quan el seu pensament, de sobte s`hi va capficar en el vol de les gavines, els coloms els quals adorava i dels ocells de la sorra de la platja. No era el primer cop que li succeïa. Volia capir les seves intencions (¿?)... era efecte o de la merda de cervesa o de la puta medicació. Ansiolítics, anti psicòtics, hipnòtics... psicofàrmacs, psicòtrops... De sobte li van venir unes ganes de riure espatarrants i de fet és el que va fer. Va començar a divagar sobre les aus. Potser aquests s`havien alineat en una d`aquestes noves plataformes reivindicatives que omplen els diaris... federalistes, sobiranistes, o fins i tot potser les aus havien vist la feliç pel•lícula d`aquell il•luminat de l`Amèrica del Nord sobre el canvi climàtic... Però els fets en els quals m`escarrasso en la seva exposició succeeixen com ja he mencionat abans en la nostra estimada Barcelona. Podria ser-ne una altra, però no, es tracta de Barcelona, també anomenada “ciutat comtal”.
Desperta! Desperta! La metgessa li clavava desesperada uns pessics cada cop més ferotges tractant de despertar a Eva a la seva zona pectoral, just damunt dels seus pits minsos. Ja tenia tot el tors ple de blaus per les grapades dels dits de la doctora i encara romania immutable sense donar símptomes ni cap alè de vida.
Aneu-vos a la merda! Sou una colla de malparits! cridava l`Antonio mentre els operaris del 061 tractaven de aplacar-lo i ficar-lo dins l`ambulància. Els veïns alertats pels seus crits, els seus atacs de riure i les seves carreres sobre la sorra de la platja udolant rere les aus de la platja havien optat per trucar al servei d`emergències mèdiques. L`Antonio havia estat bevent tot el dia i ja vesprejava.
De sobte, Eva va obrir els ulls. Va romandre uns segons impertorbable, sense entendre res del que la voltava, entre llits i llençols blancs, quan com empesa per una força furibunda, com prenent consciència dels fets, va començar a braolar com una bèstia i donar cops i mossegades a tort i a dret. Jo no estic boja! Jo no estic boja!, cridava com una criatura posseïda pel dimoni. Van caldre quatre auxiliars de clínica, un d`ells fornit especialment per les seves hores extres en el gimnàs, per assossegar-la i estirar-la en el llit, amb les extremitats lligades.
Sóc la doctora Martí, la doctora Vallès va ser qui et va rebre, a partir d`ara sóc la teva doctora referent. La doctora Vallès ha estat destinada a una altra unitat. És el que escoltava Eva resignada i amb els seus ulls traint el recent trauma sofert. La doctora en psiquiatria Gertrudis Martí havia arribat de Cuba a Barcelona feia ja cinc anys i exercia la seva professió amb la més absoluta normalitat i amb reeiximent notori entre els seus companys. El seu color de pell fins aleshores mai no n`havia esdevingut cap problema. Just en aquell precís instant va sonar el telèfon, Eva confosa va dirigir la mirada cap a l`aparell quan la doctora Martí el va despenjar: ... no, bufó, la teva mare no hi és aquí, l`han traslladat a una altra unitat... et van agradar el pals d`esquiar que et vaig regalar?... bé, t`he de deixar, estic atenent a una pacient. Llavors, Eva, incomprensiblement, es va posar a plorar desconsoladament i la doctora Martí va haver de cridar a les auxiliars per tranquil•litzar-la. Eva no entenia res.
L`Antonio bramava:
“... puta misèria, putes pastilles, em cago en la mare què em va parir, no es pot viure en aquesta fotuda ciutat de merda, us fotré pel cul fins que us agenolleu per demanar-me perdó, us mataré a tots... vaig a comprar-me un llançaflames i entraré a sac al col•legi de metges de BAR-CEL-ONA... arrasaré amb tot, malparits, us deixaré més socarrimats que una llar de foc dues setmanes cremant... ANEU-VOS A LA MEEEERDAAAAA..... que us bombin, agafaré un tornavís i foradaré a piconades el cul de les vostres fotudes mares... no es pot ni beure unes cerveses en pau, em cago en Déu, a la merda, a la merda... perquè estic lligat, perquè si no us mato, em sentiu, uuuus maaatoooo...”
La doctora Martí va fitar els seus ulls en els de Eva. Pausadament i amb molta cautela va tractar de encomanar-li tota la tendresa possible. Conscient de la gravetat de l`assumpte i experimentada tant per els incomptables casos que anaven desfilant davant seu per l`Hospital Psiquiàtric com pels no pocs anys d`exercici en la seva professió va recórrer a un dels seus millors registres, va decidir que era una ocasió adient per a tal situació: ... Mira, Eva, no ens ho facis això, aquesta vegada sí que ens has espantat de debò, creiem que et perdíem... Eva ràpidament va voler capgirar el discurs de la psiquiatra: Vull anar-me`n d`aquí, ara mateix, vull dir, lo més aviat possible, i això és ara mateix, com volent tancar la conversa que li va semblar no sé per quin motiu capriciós, d`una purulència insofrible. La doctora va romandre uns segons sense parlar, conscient que era el més oportú davant del quadre mental que presentava Eva. Després amb un to suau i lleuger li va comunicar: Eva, hauràs de passar un dies en observació.
La sirena de l`ambulància que portava l`Antonio udolava pels carrers fent via entre els cotxes. L`Antonio, rabiós, cada cop cridava més fort i maleïa ara amb invectives cada vegada més grolleres la família sencera del conductor de l`ambulància incloent-hi tota una corrua d`avantpassats seus sense que ningú s`expliqués d`on collons havia tret tanta informació d`una persona que en principi no coneixia de res. De tal manera que el propi conductor va quedar meravellat per l`imaginació del guillat malparit i refotudament fill de la gran puta que portava dins. Les coses anaven així fent via, amb la sirena estrident i baladrejant els timpans dels transeünts quan de sobte va sortir un gran fill de la gran puta repartidor de pizzas amb el seu fotut ciclomotor a cent vint per hora, el molt mal parit devia haver quadruplicat la potència del motor perquè va aparèixer a la cruïlla fent un soroll estremidor i va anar a petar contra l`ambulància impactant amb un soroll terrorífic contra el vidre parabrises davant dels nassos del conductor. -L`he matat- va dir instantàniament el conductor que ja havia maleït mil cops el servei que feia número 17 del dia. Però és que a més a més just aquell servei en teoria era un favor que li estava fent a un altre conductor del 061 perquè resulta que la seva dona, la del segon conductor, li havia amenaçat de demandar-lo per via judicial o criminal, no ho sé, si no li passava els diners de la custòdia dels fills, es a dir, aquest segon conductor havia tingut que abandonar el servei per unes hores per fer una diligència bancària destinada a satisfer les arques econòmiques de la seva primera dona, amb la qual va tenir tres fills: Pere, Tomàs i Graziela. I a més a més té la mala fortuna, ara parlo del primer conductor, de tenir que conduir a aquell malparit guillat fill de la gran puta que, no se sap per quina estranya raó, coneixia a la perfecció tota la seva refotuda família al sencer, incloent-hi avantpassats retrocedint fins a la tercera generació.
Bé, tres metres al costat de l`ambulància accidentada i estès al terra gemegava com una bèstia el repartidor de pizzas. Al costat seu, al terra, estava les restes del ciclomotor fetes un nyap.
El conductor de l`ambulància fa una breu síntesi introspectiva i reflexa de l`accident no sense passar per alt que el vidre parabrises del davant de l`ambulància li ha rebentat la cara i la té plena de sang amb talls en totes les direccions i dibuixos possibles. Llavors resol el següent: es tomba cap a la part posterior del vehicle on està l`Antonio lligat i li comença a estomacar de valent tot el cos, però especialment la seva fotuda cara de grandíssim fill de la gran puta. L`Antonio està com una cabra. Comença a riure com un malparit. El conductor li pega cada cop més fort i a l`Antonio literalment se li trencarà el pit de tant riure com un sonat amb un atac d`histèria. Al lluny comencen a ressonar sirenes de cotxes de policies i d`ambulàncies que s`acosten.
Al llit, la doctora Martí xerrava amb el seu marit. Ella parlava de tornar a Cuba. Ja havia fet realitat el seu somni. Conèixer Barcelona i desenvolupar la seva especialitat. A més a Barcelona hi havia trobat al seu home, al qual la idea de anar a viure a Cuba li semblava fantàstica. El seu marit no li obligava cap lligam ni de família ni de treball que li impedís anar-se`n a Cuba amb la seva encantadora dona. La veritat és que en Jaume era músic, bé, això, és el que deia en Jaume, perquè la seva dona no ho deia, que el Jaume era músic. Aquest fet empipava una mica a en Jaume. No us vull inquietar més si el Jaume era músic o no ho era. La veritat, la seva dona se l`estimava perquè era en Jaume i prou. Però en Jaume volia que la seva dona metgessa digués que el seu marit era músic. La veritat és que en Jaume tocava una mica l`harmònica. Finalment van decidir anar-se`n a Cuba a viure. Marxarien en un termini de quinze dies, temps suficient per a la metgessa per a preparar-ho tot, acomiadar les amistats i enllestir la seva feina a l`Hospital Psiquiàtric. Abans de dormir-se, a la metgessa li va venir al cap aquella xicota tan estranya, es deia... Eva?... o Almudena?, sí, la que havia intentat suïcidar-se amb una sobredosis de pastilles i alcohol.
Hola! Em dic Carles de la Quadra Martínez.
-I...? va contestar Eva, com dient, qui collons és aquest metge, on collons s`ha ficat la cubana.
Sóc el doctor nou que t`han assignat, de moment estic substituint al doctor Gil fins que aquest torni de les seves vacances a la Costa Daurada. La doctora Martí no hi és... no hi serà més, ha deixat l`Hospital, ha tornat a Cuba per quedar-se a viure, no tornarà... li explicava el nou psiquiatre. Eva es va enfurir i amb una esbandida del braç dret li va arrasar tot l`escriptori al nou psiquiatre; sols va restar l`ordinador perquè per motius de seguretat els tenen collats a la taula de l`escriptori. El nou psiquiatre no va tenir més remei que cridar als auxiliars i aquests davant de l`actitud violenta que presentava Eva que va començar a donar puntades de peu al nou psiquiatre i a cridar com una boja... “Vull tornar a casa! Vull tornar a Casa! Ara! Ara!” li van tenir que dur a terme una petita contenció per evitar davant de la creixent crisi d`ansietat, que s`autolesionés.
La conferència tractava sobre Automedicació i Tècniques d`Autoajuda. Miquel es va alçar de nou i va exclamar altre cop tallant de nou el discurs del conferenciant: Tot el que diu vostè és una bajanada sobirana perquè a William Shakespeare el va matar Lola Flores. Després es tornava a seure una estona fins quan creia convenient tornar a intervenir i aportar la seva petita observació al discurs soporífer del conferenciant alçant-se i cridant una i altra vegada: Tot el que diu vostè és una bajanada sobirana perquè a William Shakespeare el va matar Lola Flores; alguns pacients, els del grup que encara no s`havien adormit amb la il•lustre conferència, aplaudien alçant-se després de les paraules que proferia Miquel. Els metges presents a la sala no donaven gaire importància a les impertinències de Miquel i convidaven amb discreció a l`amable conferenciant a continuar el seu discurs, el qual degut a les al•ludides e inesperades intervencions espontànies es va allargar tres quarts d`hora més del que estava previst. Després van projectar a la paret amb un aparell reproductor digital nou una pel•lícula de vídeo: “Lo que el viento se llevó”. Alguns pacients van caure de la cadira de la son i Marta ja estesa al terra dormint es va fer pipí al damunt.
... Estic fins als collons de tu! Deixa`m en pau d`una fotuda vegada amb el puto Diazepan! Que no! Et dic que no! No puc passar-te més! Si t’agafat el “mono” o el que sigui, te`n fots! Si el metge s`entera que t`he passat diazepan se`m cau el pèl... em treuen els permisos! Em sens! Ves-te`n a la merda de una puta vegada... I se me`n fot que siguis gitano dels debò, què collons, ves-te`n a donar palmes al pati... I no em vinguis amb l`història de que tens fet dos fills, sí... i que fa vuit anys que no els veus perquè la teva dona et va deixar tirat... és el que et mereixes... Un malparit com tu, que no sap agrair els favors que se`l fan no pot criar els seus fills... Escolta`m una cosa, si continues foradant-me el cap aniré als auxiliars i et fotran a contenció... Cabronàs! Juan, el gitano, va esclatar i va agafar a Pere pel coll i amb les dues mans i li va començar a estrènyer amb tota la mala llet del món, en Pere va reaccionar i com un llamp li clavar un cop brutal amb el genoll en els genitals de Juan el gitano, els dos van caure al terra rodolant quan de cop, en plena lluita esbojarrada es van sorprendre sobtats i estàtics fitant-se en els ulls. Alguna cosa fora de tota lògica i mai no viscuda perquè es tractava amb la més absoluta de les certeses d`un fenomen nou al fotut psiquiàtric estava succeint, almenys ningú no era capaç, ni d`entre el grup dels veterans, de saber què dimonis passava (encara menys en aquella conjuntura concreta en la qual s`esmerçaven els dos pacients en qüestió lliurant cos i ànima). Bé, un soroll esgarrifós, com un xiscle esborronador va començar a assetjar tot el recinte amb una força tempestívola. Alguns pacients van començar a cridar i amb les mans es tapaven les oïdes tractant de esmorteir aquella maleïda alarma que bramava com una filla de la grandíssima puta, què redimonis passava, els pacients van témer el pitjor, van pensar que a algú se li havia anat l`olla definitivament, vull dir aquesta vegada de debò...