A ella, dolçament

No vull respirar el mateix aire que els altres,
i escopir-ne el seu alè.
No vull descripcions de tactes,
que m'oblidin de palpar amb els meus dits.
No vull consignes prefabricades,
que d'usades em són fútils.

Vull posar-me dempeus i descalça,
sentir l'asfalt, l'herba, i el fang.
Vull fabricar-me les paraules,
encara que sonin pobres o vulgars.
Vull entumir-me amb el vent càlid
que vagareja per planes, muntanyes i mar.
Vull sentir-m'ho entre la carn,
fer-m'ho meu.

I quan només hi sigui jo,
quan res més no existeixi,
m'atreviré a exlamar
(si llavors ja en sóc digne!)
pausadament i amb fermesa,
sincerament i amb delicadesa:
t'estimo, Catalunya.