A copa do mundo feliç

Un relat de: pèrdix

Camino pel centre de Barcelona, un cop he acabat de treballar, a buscar el tren que m'ha de portar a casa. De sobte em trobo de cara amb un noia jove, de formes generoses, que va vestida amb una arrapada samarreta de la selecció brasilera de futbol. La generositat dels seus pits provoca que BR i IL es vegin deformades, com si es reflectissin en un mirall de fira, mentre que AS queda quasi invisible a la vall que comunica les seves sines. Té una pinta inconfusible de defensa central trencadora.

Darrere d'ella van una parella de noies amb la mateixa samarreta. Una és prima i estilitzada, amb el tarannà típic de les davanteres centre, l'altre alta i amb uns llargs braços torrats pel sol com correspon a les bones porteres. Caminen juntes i somrients, parlant, alegrement, amb tota probabilitat, del proper compromís esportiu.

Com que les olimpíades d'Atenes estan al tombar de la cantonada, em convenço de que la selecció femenina de futbol de Brasil està fent una estada a Barcelona per aclimatar-se, suaument, al terrible estiu atenenc.

Però darrere venen un noi d'uns quinze anys, una nena petita que va de la mà del seu pare, un nen de bolquers en un carret, un home panxut i una iaia moderna, tots, amb la samarreta del Brasil. No em quadra! Contra qui podria jugar un equip de futbol amb una composició tan heterogènia? No guanyarien ni un partit!

Ara poso els sentits alerta per a veure si en trec l'entrellat. Em fixo en la resta de la gent. Veig gent de tots els colors i credos, com acostuma a haver al centre de Barcelona, i una profusió descomunal de samarretes d'equips de futbol variades: selecció italiana, francesa, espanyola, alemanya, catalana, del Barça, del Manchester, del Liverpool, i de mil equips diferents més que, en el meu desconeixement crònic de la matèria, sóc incapaç d'anomenar. Veig, a més, uns quants despistats amb samarretes dels Lakers, del Hard-Rock, dels Pistons, dels Bulls,... cadascú, però, porta amb orgull la seva etiqueta.

Per sobre de totes, però, predomina Brasil.

No entenc res. Res de res.

Tots caminen en una mateixa direcció, contrària a la meva, i per tant, decideixo seguir-los, encuriosit.

En arribar a la plaça Catalunya s'agrupen alegres i cridaners. En un moment donat cauen, no sé ben bé d'on, dues pilotes de futbol reglamentàries, amb els colors oficials de la darrera Eurocopa. I tots, grassos i prims, pèl-rojos i albins, llogaters i propietaris, eunucs i superdotats, blancs i negres, tímids i extravertits, amants i cornuts, tots, juguen un partit de futbol alegre, integrador, sense massa normes, però harmoniós i estètic. Fa goig veure aquella profusió espontània de bones vibracions enmig de la bogeria metropolitana que a tots ens consumeix. Ningú perd, ningú guanya.

- Molt bé! Ha quedat perfecte.- diu una veu potent que prové d'un altaveu- No cal tornar a repetir.

Al sentir-se aquesta veu, s'atura el joc en sec. Cadascú, a poc a poc, reprèn el camí que portava abans del joc com si res no hagués passat en aquell interval de temps.

Es clar, és un anunci! Aixeco la vista i veig dues càmeres de televisió penjades d'una grua. Al peu, sobre una petita tarima, hi ha una colla de tècnics pendents del moviment de la gent. Dos d'ells tenen pinta de ser els directors de l'espot i m'apropo per preguntar-los el motiu d'aquest curiós desplegament de personal. Són dos homes d'entre trenta i quaranta anys i parlen animosament entre ells.

-Bon dia- dic amable- Deu n'hi do quin desplegament de personal heu fet per un espot tan curt, no? De què anava l'anunci?

Els dos homes callen i em miren entre divertits i estranyats, talment com si veiessin un indígena de la selva amazònica acabat d'arribar...del Brasil.

- Com que de què?- em diu un d'ells- Un anunci és un anunci, que més dona?. El missatge de fons és el mateix: si compres X et sentiràs formar part d'un grup, d'una idea, d'un projecte i aconseguiràs començar a caminar el camí que mena cap a la felicitat. Un principi universal.

- Bé, potser tens raó, tot és ben bé igual, - dic pensarós- miro molta televisió, veig de què va el tema. De tota manera, la publicitat ens dona esperances sobre el que podria arriba a ser el nostre mon. Els grans ideals, que poc a poc s'han anat perdent, estan aferrats pels pèls al mon de la publicitat i ens els serviu en safata.

- Ideals? -em diu encara més sorprès- Ah! Et refereixes als eslògans! Els grans ideals de l'home, els que ens han fet avançar fins on som, s'han encabit dins consignes, s'han repetit fins l'avorriment i, talment com passa quan repeteixes una paraula moltes vegades, s'han buidat de significat i s'han convertit en eslògans.- em mira de manera condescendent i continua- i els eslògans serveixen per vendre, per vendre tampons, begudes, mòbils, cotxes, ciutats, partits polítics, idees, religions i fins i tot nacions. Estem a l'Era de la Informació, amic meu, el poder és de l'eslògan, morin els ideals!

- Morin els ideals!- repeteix l'altre rialler, aixecant el puny dret.

- I aquesta gent que ha participat a l'anunci, ha cobrat per fer-lo?- dic jo desenquadrat

- No! - em diu el primer- Aquesta gent és coherent amb el mon en què vivim. Si assumim les modes, vinguin d'on vinguin, si a poc a poc acceptem els eslògans, la homogeneïtat, les idees pre-digerides, que millor que abandonar-se i participar només pel gust de fer-ho i de sentir-se partícip del projecte comú?

- Doncs jo ho trobo vergonyós!- dic emprenyat i sorprès- aquesta falta de criteri, aquesta assumpció de les idees imposades, aquesta manipulació, la trobo aberrant. Jo mantinc la meva independència, els meus ideals, no em deixo manipular per res ni per ningú!.

Els dos es queden en silenci mirant-me fixament amb expressió mofeta. Giren el cap , es miren als ulls i esclaten en una enorme rialla.

- Cabrons!- penso emprenyat mentre marxo, sense acomiadar-me- demà em poso una samarreta de la secció de hoquei del Club Natació Badalona. Manipulat jo!

Comentaris

  • I jo la de l'equip de petanca de la Verneda[Ofensiu]
    Far de Cavalleria | 24-09-2004

    Si hem de morir al pal millor que sigui amb els
    nostres colors. Hagués estat bé seguir un pèl més la primera noia. Donava molt de joc. Vinga, busca-la i parla'ns una mica més d'ella.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: