A casa som tots morts...(III)

Un cop resolt aquest tema, se'n solucionen molts d'altres. Com que no hi ha mort, no calen flors ni corones, amb l'estalvi que això suposa. El tema del funeral o la cerimònia laica, si fos el cas, pot fer-se igualment amb un retrat del difunt presidint l'acte. I per Tots Sants no cal anar al cementiri just el dia que hi ha més gent i on tot son empentes i neguits. Ni cal netejar el nínxol, ni preocupar-se dels títols de propietat ni documentacions feixugues ni tràmits burocràtics infernals.
Si aquesta solució prengués volada entre la població desfaria totalment el nostre pròsper negoci de les llistes d'enterrament i merxandatge funerari, per tant no la recomanem a ningú.
Es va fent tard i encara no us he explicat el motiu del títol del meu discurs.
Com s'indica al començament, a casa som tots morts.
Tot va començar i acabar el primer dia del gener de l'any 2001. Seguint una tradició de la branca familiar paterna es va organitzar un dinar d'aquells que en diuen familiars, i perdoneu la redundància. Es tractava de com cada any, després de divuit de consecutius, trobar-se en una casa, dinar i riure. Els convidats eren com sempre els portadors del cognom i els seus afins, dones, fills,...
Tant magne esdeveniment es va convocar mitjançant un escrit encapçalat per un poema del que només he canviat el nom de la família doncs tampoc no cal que tothom ens assenyali amb el dit quan anem pel carrer:
Amb la parca i la bufanda,
ja que fot un fred que pela,
convoco la parentela
pel cap d'any del 2001
Nissaga d'anomenada
per sa saviesa, els Bernals
no toquem ni hores ni quarts
ni tenim sentit comú.

I per més que fem caguela
tenim molt de sentiment,
riure és el nostre aliment,
però del mort i de qui el vetlla.

El meu fat la poca-solta,
un caràcter singular,
la meva divisa i bandera
rebequeria de Bernal.

A cal Ramon i la Gemma
hem vingut amb il·lusió
amb delit, ànsia i fal·lera
d'afartar-nos com uns porcs.
I jo, el més Bernal de la tropa
davant d'aquesta munió
us faig ardent petició
que tots junts alcem la copa.

El meu fat la poca-solta,
un caràcter singular,
la meva divisa i bandera
rebequeria de Bernal.

Josep Bernal i d'Espronceda

Aquest delicat poema encapçalava la convocatòria. I el dia indicat a l'hora convinguda ens vam trobar tots a la casa escollida per a l'esdeveniment. El lloc geogràfic de la trobada, amb el pas dels anys, havia anat canviant. Es a dir que quan algú estava fart de que li embrutéssim la casa i ho deixéssim tot fet una merda, suggeria que el proper any es fes la trobada en un nou enclavament. Després d'un llarg pelegrinatge per diverses llars, aquest fatídic any va tocar a casa d'una cosina. Trenta vuit persones en un pis de seixanta metres quadrats. Després de les convingudes abraçades i petons ens vam assentar com vam poder i vam disposar-nos a dinar. Abans de començar, es van fer els parlaments inaugurals, i el discurs va acabar amb la profètica frase:
-Fixeu-vos que ara que estem tots aquí reunits, si s'ensorrés l'edifici i ens moríssim tots...quin goig que faria el funeral, trenta vuit caixes. Hauríem de demanar la catedral!!!
Aquest comentari era el de cada any, només variava amb el nombre de persones i per consegüent el nombre de caixes, doncs s'hi anaven afegint nouvinguts, núvies, dones, amics (d'aquests més íntims), amants, nets...
I va ser l'últim cop. Mentre rèiem i ens imaginàvem les trenta vuit caixes en fila es va sentir una mena de "catacrec" i el terra es va ensorrar sota els nostres peus i vam baixar quatre pisos en un tres i no res.
Mai no es va saber si l'ensorrament va ser degut a un error estructural de l'edifici o a una excessiva concentració de poca-solta en tants pocs metres. El cas es que vam morir tots, des de el més gran fins al més xic. La majoria va morir a l'instant, fulminats per la violència de la caiguda i alguns van agonitzar entre la runa.
Al telenotícies vespre va ser especialment esfereïdor sentir com el caporal dels bombers declarava des del mateix lloc del sinistre:
-Ha estat una cosa mai vista, quan hem arribat, de sota de les runes se sentien veus que deien: - Trenta vuit caixes !!! Trenta vuit caixes !!! I semblava que reien!!! Mai no havia vist res igual
Ni nosaltres tampoc !!!
Immediatament després de l'accident el meu pare va convocar una reunió d'urgència. Mentre els veïns de l'immoble avisaven als bombers, ambulàncies i tota l'enderga, les nostres ànimes es van reunir allí mateix, a la vorera del davant de la casa derruïda.
-Ara si que l'hem feta grossa !!!
-Si i el més fotut es que ens ha passat abans de dinar !!!
-A veure, no ens posem nerviosos, fem recompte per saber si hi som tots...Que tothom es posi amb els seus i comptem !!!
En faltaven dos, el meu germà i la tieta. Potser encara eren vius !!! Vam acostar-nos en comitiva fins al lloc del sinistre i van començar a buscar entre els cossos per veure si les ànimes que faltaven encara eren dins dels seus propietaris.
Van arribar els primers camions de bombers i van començar les tasques de recerca. Els cadàvers anaven sortint, de fet els anaven traient, l'un rera l'altre d'entre la runa i els anaven posant en una filera inacabable al mig del carrer. No cal dir que de seguida es va aixecar una expectació monumental. Els veïns del barri aviat van acabar de bloquejar els voltants del carrer i el tràfec de bombers i ambulàncies era eixordador.
Finalment vam trobar l'ànima del meu germà vaguejant desconsolat i deprimit enmig de la runa.
-Però que hi fas aquí tot sol ?
-Busco, busco,..
-Però que busques ?
-Els canapès, collons, tot el matí a la cuina fent canapès per trenta vuit i ara vés a saber on han anat a parar....
Ens va costar el que se'n diu Déu i ajut convence'l de que ja no calia buscar els canapès, però el meu germà ha estat sempre una mica golafre.
Però i la tieta ? On havia anat a parar la tieta ?
Donat que el seu caràcter sempre havia estat una mica especial a vegades havíem arribat a pensar que la tieta no tenia ànima, però ens semblava que no podia ser.
Finalment la vam trobar tres carrers més avall i quan li vam preguntar per què no era amb nosaltres ens va respondre amb frescor:
-I que voleu que hi fes allà, si tot son morts...Ja sabeu que a mi m'agrada mirar aparadors i fixeu-vos quines coses més boniques hi ha a aquesta botiga...
Ens va costar moltíssim reintegrar-la al grup i tots junts van tornar cap al lloc de la catàstrofe. Era divertit poder caminar sense haver de preocupar-se de la gentada que hi havia als voltants. Ells no ens veien a nosaltres i nosaltres si que els veiem a ells. Però no topàvem, nosaltres érem el que els vius en dieu fantasmes, ànimes o el que vulgueu. Al arribar al lloc on feia una estona hi havia l'edifici, vam veure altres grups d'ànimes rondant per allí. Segur que eren els altres persones de l'edifici que també havien mort. La veritat es que no feien cara d'estar gaire contents, estaven una mica desorientats. Algun fins i tot es podria dir que estava desesperat. Anaven d'una banda a l'altra observant les tasques de desenrunament i rescat de cadàvers.
-No en feu gaire cas - va dir un germà del meu pare - segur que son ànimes amb pena!!!
Vam riure l'acudit i vam marxar cap a l'institut anatòmic forense on s'havien de practicar les autòpsies.
Veure la cara del forense de guàrdia quan van arribar totes les ambulàncies carregades de morts va ser un espectacle. No hem d'oblidar que era el primer dia de l'any i l'home es pensava passar una plàcida i tranquil·la guàrdia. El primer problema va ser que no hi havia neveres per a tothom. Però com que no es tractava de perdre-hi gaire temps ens van posar als adults de dos es dos. No van tenir cap mena de delicadesa amb els cossos i ni tant sols es van entretenir en agrupar-nos per proximitat parentiva. Es a dir van barrejar germans amb cunyats, sogres amb joves, fins a aconseguir una mena de reunió adúltero-incestuosa que, sort que érem morts, hagués pogut provocar una de les ruptures familiars de proporcions apocalíptiques mai vistes, o com es diu ara, sense precedents. Els més petits, quan totes les neveres van ser plenes, els van acomodar a l'interior de les màquines de Coca Cola que hi havia al vestíbul, com si fos la taula dels nens que sempre es fa als casaments.
El forense havia quedat amb els seus cunyats per a jugar una partida de dòmino i anava per feina. Va començar a omplir formularis i a tots hi posava el mateix:
-"Parada cardiorespiratória provocada por múltiples traumatismos".
No es va molestar ni en fer-nos l'autòpsia, anava tant a preu fet que amb el mateix formulari va certificar la defunció d'un home amb una destral clavada a la carcanada i una senyora que duia tres voltes de filferro al voltant del coll. Aquell dia tothom va morir de "parada cardiorespiratória". Allò era bastant avorrit, per tant vam decidir anar a veure com anaven els preparatius per a el nostre funeral.
Aquests actes els acostumen a preparar els familiars més propers, però en el nostre cas era impossible, doncs els familiars més propers a nosaltres mateixos érem nosaltres i érem tots morts. Per tant es van fer càrrec de l'organització les autoritats locals i un grup de cosins i parents de segon, tercer i quart grau que amb prou feines ens coneixien.
Si d'un bon principi ja havíem col·lapsat l'institut forense, imagineu-vos el que vam provocar amb l'arribada de les trenta vuit caixes a "l'ensanches de Àvila". Allò era espectacular, mai s'havien vist tant taüts en aquell edifici. Les sales de vetlla eren plenes, els passadissos, el vestíbul, semblava una exposició de caixes. Fins i tot van haver de fer un apartat en un racó del bar per a posar-hi tres o quatre caixes que no cabien enlloc. Al cap d'una estona les van haver de retirar per què la gent que h
i havia al bar es pensaven que era una "performance" i van començar a posar-hi cerveses i tapes al damunt, com si es tractés d'una taverna basca d'aquelles que enlloc de taules i posen botes. A més anaven arribant els morts del dia, accidents de cotxe, morts naturals, assassinats.
La meva mare patia per l'enrenou que estàvem ocasionant als funcionaris i malgrat que ja era un ser incorpori, procurava ajudar, intentant empènyer inútilment alguna de les caixes. El meu pare s'entretenia parlant amb altres ànimes que no eren de la família, interessant-se primer per la seva mort i després per saber d'on venien i que havien fet mentre estaven vius. A ell sempre li havia agradat buscar el nexe de connexió entre les persones i estava convençut que amb uns minuts de conversa era suficient per a trobar un punt en comú entre dues persones en un principi desconegudes. La meva cosineta de sis anys se'm va atansar i em va dir:
-Mira que tinc!!!
I d'entre les seves menudes mans va sortir el cap d'en Froilà, un hàmster que li havia portat el pare Noel per Nadal, doncs a casa seva no feien Reis. Aquesta es la demostració científica i mai demostrada fins al moment de que els animals també tenen ànima, almenys els hàmsters. La bestiola també havia mort en l'esfondrament de l'edifici.
Les hores anaven passant i no es que nosaltres tinguéssim cap presa, però aquell ambient era una mica ensopit. Un cop assabentats que el solemne funeral seria l'endemà a les dotze del migdia, van decidir anar a donar una volta. En realitat vam començar a sospitar que un cop oficiada la cerimònia de comiat les nostres ànimes havien d'emprendre un viatge cap al més enllà. Dit i fet, vam abandonar les capelles de "l'ensanches" i vam sortir al carrer.
-Bona nit!!!
-I bona hora!!!
Ens anàvem saludant amb altres ànimes que també abandonaven l'edifici.
-Si no fóssim morts, podríem anar a prendre alguna cosa o a sopar a la Barceloneta, però m'estranyaria que trobéssim algun local on serveixin àpats als morts, vaja a les ànimes. - va dir el meu oncle que en vida sempre tenia un budell buit.
Els més joves del grup van fer amistat amb quatre nois que havien mort en un accident de cotxe i van marxar tots junts a veure quin ambient hi havia al port olímpic. La resta seguint la invitació del meu pare vam anar cap a casa a veure que estaven fent els parents llunyans que s'havien fet càrrec de l'organització dels funerals.
Un dels avantatges d'estar mort es que no cal agafar cap transport per anar d'un lloc a l'altre. Només has de pensar on vols anar i al cap d'un moment ja hi ets. Rieu-vos-en del TGV !!!
Vam arribar a casa i ens vam trobar la parentela regirant tots els calaixos i renegant profundament per què no trobaven les darreres voluntats. Potser es pensaven que heretarien alguna cosa !!! Quan ho van tenir tot regirat i desendreçat van decidir anar a casa dels germans del meu pare. Però el resultat va ser el mateix. Cap document que els acredités la mes mínima herència. Després d'un pelegrinatge nocturn per a totes les llars familiars sense cap resultat crematístic de ressò, van decidir repartir-se les poques pertinences personals que van trobar. La situació anava agafant cada minut que passava un aire més esperpèntic, per una banda era molt trist veure com els fills dels cosins segons es barallaven per un miserable quadre que al cap i a la fi era una làmina envernissada d'un calendari de La Caixa de l'any de la picor. I per una altra banda ens divertia veure les dones estirar-se els cabells per a saber qui s'enduria les quatre arracades de bijuteria que van trobar perdudes al fons d'algun calaix. Aquell espectacle lamentable, va perdre tot l'interès per nosaltres i conscients de que el nostre temps entre els mortals s'acabava, vam decidir dedicar-lo a coses més interessants.
Per començar vam anar a veure que estaven fent els nois al port olímpic. No va ser difícil trobar-los. De fet només podien estar a un lloc. Unes ànimes que ens vam trobar pel carrer ens van dir que tot el jovent, quan moria, anava a passar la seva darrera nit a un bar on només hi podien entrar els morts. "La mort del cagalàstics" es deia, i era un establiment on es trobaven totes les ànimes joves per acomiadar-se en la seva darrera nit. L'ambient era d'allò més curiós. Les ànimes joves, i algunes de no tant joves, aprofitaven les darreres hores per explicar-se com havien mort mentre prenien combinats amb noms tant fantàstics com "la mort del poll", "guitza de conill", "a.c.s." (aiguardent celestial sana), "r.i.p" (refresc immaculat postmortem), "i.n.r.i" (infusió natural reconstituent interior) i d'altres que ara no em venen a la memòria. Ens vam afegir a la festa i vam passar una vetllada molt agradable. Amb els primers raigs del sol, els cambrers ens van indicar que havíem d'anar marxant cap els nostres respectius funerals, que era hora de tancar...
-Però i vosaltres ? També esteu morts no ? - va preguntar-los el meu pare.
-I tant que som morts !!! Però pertanyem a la O.N.G. "Morts sense fronteres" i dediquem una part del nostre temps a ajudar els morts de tot el món que no saben que fer entre la seva mort i el funeral. Organitzem punts de trobada i fins i tot conferències i sortides culturals per a els que moren en dissabte i no els poden enterrar fins el dilluns. Es un labor tant gratificant que si no ens trobéssim en la situació que estem es podria dir que ens omple la vida...
-Molt bé noi!!! - li va contestar el meu pare, fent-li una emocionada abraçada. - Per cert, no sabràs pas si hi ha alguna altra O.N.G. d'aquestes on poguéssim anar a esmorzar, es que som trenta vuit i ja m'entens, no es fàcil....
-El millor que podeu fer es anar cap a la catedral per assistir al vostre funeral, creieu-me, serà un espectacle que no oblidareu mai...