A casa som tots morts...(I)

La mort, a casa, mai no ens ha fet ni fred ni calor, sobretot la dels altres. La coneixem per què ens ha visitat en moltes ocasions al llarg de la nostra història. Sense anar més lluny, la immensa majoria de la meva família és morta i ben morta.
Podria ser que algú hagués tingut una mala mort, però per respecte als difunts i als vius, que al cap i a la fi tard o d'hora tots aniran passant, ho deixaré en que son morts i ben morts. Es a dir que el comentari és més aviat referent a la certificació de la defunció que no pas a la qualitat del òbit.
És cert que es podria donar el cas de que n'hi hagués algun de mig mort però com deia un gran pensador: "Tots som terminals.", ja és morirà. L'estat transitori pròxim al punt i final no el consideraré.

Només apuntar que el més vell de la nissaga fins fa uns dies tenia setanta dos anys i el nostre cognom te més de mil anys d'antiguitat. Imagineu-vos quina mà de morts que anem arrossegant i recordant, amb el degut respecte, però amb la sorna que sempre ens ha identificat. La gran memòria històrica ni la tenim morta ni oblidada, que pel cas és el mateix. És veritat que mentre hi ha memòria hi ha vida, amb permís de l'amnèsia, de l'alzheimer i de qualsevol malaltia que afecti les nostres capacitats pel record.

Com us anava dient , a la meva família n'hi ha més de morts que de vius, cosa prou natural tenint en compte la naturalesa de la raça humana que s'ha entestat des de un bon principi a anar-se morint l'un rera l'altre. És cert que també n'hi ha hagut molts que el que se'n diu morir-se, en el sentit reflexiu del verb, no ho han fet, més aviat els han ajudat o obligat per dir-ho d'alguna manera.

Tornant a la meva família, que és el cas que ara ens ocupa, començant pel primer del que se'n tenen noticies fins als darrers finats en una operació mortal de necessitat, sense precedents en la història d'aquest món i que al cap i a la fi es el motiu d'aquesta mena de testament, també s'han obstinat l'un rera l'altre a abandonar-nos qui sap amb quina mena d'obscures intencions.

De tota manera, abans d'entrar en matèria m'agradaria fer-vos unes quantes ressenyes, per què entengueu la nostra filosofia de la mort que d'alguna manera és particular i entretinguda alhora.
Si m'ho permeteu i voleu, podem fer un viatge que no sabria dir-vos si es anacrònic, procrònic, paracrònic o metacrònic. El que si sé es que és una mica sense solta ni volta o com dirien gent que utilitzen altres parles: "sin orden ni consierto"".

Furgant en la meva memòria, potser el record més antic que trobo referent a la mort son els magnífics dinars del dia de Tots Sants. A casa, i sent jo ben menut, el tema de conversa del dinar de Tots Sants, era la mort, cosa prou natural tractant-se d'aquesta data.
L'àpat invariablement començava amb el discurs del meu pare intentant fent-nos entendre que el dia de Tots Sants era l'u de novembre i que el dia dels difunts era el dos, o a l'inrevés. Aquest punt sempre m'havia fet molta gràcia doncs en les meves infantils neurones mai vaig arribar a entendre on residia la diferencia i la importància de la puntualització. Per a mi es tractava d'alguna manera de celebrar la mort dels que ja ens havien passat al davant. Potser el sentiment s'acostava més al record que no pas a la celebració, però allò era com un festa, doncs rèiem molt.
El següent tema de conversa, i aquí començava la matèria del debat, eren les caixes. Les caixes de morts, no les d'estalvis. La meva mare sempre insistia en que ella no volia que l'enterressin en una caixa de plàtans. Durant molts anys em vaig imaginar la meva mare morta, arraulida dins d'una caixa d'aquelles de cartró amb forats als costats i la llegenda : "Plátano de Canarias". I per que serveixi com a apunt d'una realitat imaginada us haig de dir que sempre me l'havia imaginat sense tapadora.
Un altre tema de conversa girava al voltant del menjar. Invariablement a la pregunta:
- Qui vol una mica més de carn?
La resposta automàtica en un principi per part del meu pare i després, amb el pas dels anys i per imitació, per part d'algun dels meus germans era:
-Ai uix!, No en vull més, això es carn morta!!!
Si hi havia salsitxes el comentari sempre rondava la vessant erotico-escatològica del terme salsitxa identificant-lo amb el mot cigaleta i posant-hi el següent afegitó:
-Que son "cigaletes de gos" ? - pronunciant la frase amb la suficient velocitat per a confondre la pronuncia.
-Escolta noi, que t'has pensat?
-No penseu malament, jo em referia a si eren d'agost o de setembre...
També i sense que en el curs dels anys hi haguessin variacions en la resposta de la meva mare se sentia:
-Sou uns ximples!!! Em faríeu agafar fàstics de tot!!!
El meu germà sempre atent a aquesta constant resposta apuntava:
-Si nois, em faríeu agafar fàstics de la merda...
Abans de que la conversa derivés cap a processos i termes més extremats s'iniciava per part del cap de família el següent tema de conversa : cementiris i nínxols.
El cementiri més comentat sempre va estar el de Cerdanyola, que en aquelles èpoques era nou i la majoria "d'apartaments" eren per estrenar. Malgrat l'orgull familiar per tenir el nínxol número u del cementiri del barri ( i d'això ja en parlarem més endavant), el meu pare sempre comentava que li agradaria comprar un "piset" al cementiri, també anomenat del nord, de cara a solell, per poder anar a buscar bolets a la tardor. Sempre comentava que volia un apartament ben alt:
-Així, estirat, només hauré d'aixecar el cap i veuré com creixen els rovellons, i els podré collir quan estiguin al seu punt!!!
Un altre dels motius per a voler anar a parar a aquest cementiri era que al estar allunyat del barri, s'alliberaria per sempre de les velles xafarderes i les seves xafarderies, que segons ell fins i tot mortes no deixarien de criticar el mort i el qui el vetlla (frase prou apropiada per a l'entorn on ens trobem ). De tota manera el vertader romanticisme en referència al nínxol sempre ha estat l'orgull de tenir el número u. La família del meu pare va tenir aquest número durant molts anys. Fins i tot va sortir retratat en un llibre dedicat als cementiris de la ciutat. En aquest habitacle hi van reposar durant molts lustres diverses generacions de la nissaga fins que un bon dia els senyors de l'ajuntament van decidir reformar el cementiri. La reforma consistia en enderrocar una cantonada del cementiri i fer un nou accés. Una acció urbanística similar a la feta a l'estadi Santiago Bernabeu però en un àmbit, diguem-ne més lapidari. El cas va ser que a casa es va rebre una notificació municipal comunicant l'obra i el corresponent trasllat de les restes familiars a unes altres dependències. Ja se sap que les mudances sempre provoquen grans trasbalsos.
Finalment va arribar el dia anunciat i una comitiva representativa de l'ens familiar es va presentar al cementiri per certificar el desnonament de les despulles al nou enclavament. La destinació era un bonic llogarret dins de la mateixa finca amb unes condicions similars a les anteriors. La llàstima es que ens van usurpar l'honor i l'orgull de tenir el número u a canvi d'un número tant sense sentit que ni tants sols recordo.
Podia haver estat un dia gris i rúfol, ventós, amb llamps i trons sinistres i esgarrifosos, però no va ser així, feia un sol de justícia. Els empleats municipals van procedir a l'obertura del nínxol amb un capteniment i respecte dignes de menció, no honorífica, però si que especial. En canvi a la representació familiar, aviat hi va començar a haver una mica de disbauxa. Vertaderament l'operació era bastant avorrida. Anar-se mirant com aquells homes anaven traient mica en mica aquella mena de barreja entre fang i pols era bastant monòton. El primer símptoma de la proclivitat de la nostra estirp va ser quan un dels funeraris, que no fúnebres, obrers va decidir baixar a l'ossera per a repassar que no hi quedés cap resta significativa. A l'instant del grupet testimonial van sortir alguns comentaris rellevants:
-Alerta no li trepitgi els ulls de poll a la iaia, que tenia els peus molt delicats!!!
L'home, potser sorprès, potser espantat, va treure el cap per la boca del nínxol amb cara de sorpresa, i algú va comentar:
-Fixa't, amb aquest bigoti sembla el Mariano Medina...
I van començar les rialles "por lo bajini". L'home va continuar amb la seva feina i quan li va semblar que ja estava tot net i polit, va sortir d'aquell lloc tant inhòspit i potser una mica humit. Un parent, al cap i a la fi tots ho érem entre nosaltres, es va acostar al nínxol i va parar l'orella demanant silenci a l'audiència amb un gest enèrgic.
-Calleu!!! Em sembla que encara sento l'avi com es baralla amb el seu germà.
I tots vam aprofitar per recordar entre alegria i emoció alhora, que el dia del funeral de l'avi, el senyor rector també va fer un comentari similar a l'homilia.
-Germans, esperem que ara en Bartomeu, descansi en pau i tant de bo que deixi de barallar-se amb el seu germà Lluís, quan es retrobin a la casa del pare etern. Amén.
La primera part de l'acte estava enllestida. Ara només calia ubicar les restes familiars al nou emplaçament. Amb el degut respecte i majestuositat els homes encarregats d'aquella labor, segurament ingrata per a molts, van procedir a "reenterrar" els nostres morts. Tot anava bé, fins i tot s'estava complint l'horari previst, quan de sobte una cosineta, d'aquelles que sempre seran cosinetes encara que tinguin vuitanta anys, va esclatar amb gran indignació:
-Però que fan homes de Déu!!! Que no ho veuen que ho estan barrejant tot!!!
La noia pretenia que tornessin a col·locar el que havien tret del nínxol número u amb el mateix ordre cronològic i posicional en que ho havien trobat.
En qualsevol cas, la sang no va arribar al riu doncs de sang fresca es pot dir que no n'hi havia i el riu més proper era molt lluny. Mai no he sabut si aquells homes, després del pas de la meva família, van continuar fent aquella feina tant digne o bé
van demanar una excedència i van marxar a Transilvània per a fer tasques de manteniment al cementiri on reposa el comte Dràcula. Lloc que tinc entès es més seriós i respectat que el cementiri que hem tractat. O com a mínim les persones i visitants.
En canvi, la meva mare, sempre va dir que ella mai renunciaria a estar amb els seus, al nínxol de tota la vida, el cent trenta-cinc. Ella no estava disposada a permetre aquests tràfecs amb el que havia estat sang de la seva sang. ( Potser seria interessant apuntar que quan feia aquest discurs ho feia en un to molt similar al que emprava quan recitava "El ferrer de tall" mentre amb el puny tancat es picava el pit, amb gran encert i realisme, la veritat sigui dita).
Una altra planta baixa amb ossera on hi reposaven diverses generacions. En diversos enterraments presenciats en aquest nínxol, amb els meus germans sempre fèiem apostes per saber quan el meu oncle, s'acostaria discretament fins al enterramorts i li donaria 500 pessetes (avui en dia li hauria de donar 3 euros!!!) per què quan tragués l'anterior inquilí obrís la caixa per veure les restes del personatge en qüestió. En el cas de que a causa del pas del temps no hi hagués caixa per obrir, aleshores insistia en que s'obrís el taüt del difunt present per a donar-li el darrer adéu. El cas era obrir caixes!!! Un cop feta la transacció econòmica i la corresponent exhibició de cadàver, el meu oncle es retirava lleugerament i ens mirava a tots assentint amb el cap i somrient fugaçment. Fins i tot en alguna ocasió m'havia semblat veure'l picar l'ullet amb satisfacció. Era la seva manera d'indicar-nos que tot estava en ordre.
Lligat amb aquest personatge, podria anar fins al dia de la seva mort per explicar-vos una anècdota simpàtica i de la que encara en fem broma.
Doncs resulta que el meu oncle, com tothom, un dia es va morir i el van portar a Sancho Dàvila. I aprofitaré per comentar-vos que d'aquestes dependències a casa sempre n'hem dit "l'ensanches de Àvila", que és el resultat d'un complex joc de paraules pròpies de l'argot familiar. I ja que hi som i que l'ordre d'aquesta posta en situació que us faig no és ni molt menys ordenada en el temps ni en l'espai ni enlloc, fem un parèntesi per explicar aquest mot.
L'etimologia del terme ve d'un veí que teníem que es deia, o es diu si és mort, Sánchez. A casa, en la intimitat, que aprofitaré per recordar-vos que és un lloc on algunes persones utilitzen el català, quan parlàvem del personatge en qüestió l'anomenàvem "Sánches", fent una especial èmfasi en la essa final. Aquesta terminologia, per una associació d'idees una mica recargolada si voleu, la vam aplicar ben aviat per definir un conegut, bonic i cèntric barri barceloní que te dues parts ben diferenciades: la dreta i l'esquerra de "l'ensanches". Es a dir que etimològicament, i que mossèn Alcover, que al cel sia totes les nits, em perdoni, vam adaptar el mot castellà "ensanche" al nostre vocabulari i nomenclatura propis dient "ensanches". Mot després del qual, sempre emetem una invariable rialleta escarnidora i burleta que em sembla que només ens fa gràcia a nosaltres. Un cop adoptat el mot "ensanches" dins de la nostra parla, el següent pas va ser prendre el mot Sancho i identificar-lo amb Sanches. I de Sancho Dàvila a "l'ensanches de Àvila", com veureu, doncs no us puc demanar que ho entengueu, només hi ha un pas.
I fins aquí l'explicació.
En una altra vessant de la nostra riquesa gramatical us podria explicar com vam passar d'anomenar el Sànchez a "Sanchita" en una adaptació "diminutivo-tarzanícola" de complexe raonament, sobretot per a gent equilibrada.
Doncs tal i com us deia, estant el meu oncle de cos present a "l'ensanches de Àvila", un nodrit grup familiar vam decidir anar al bar de la institució (anava a posar de l'establiment, però m'ha semblat poc respectuós). El bar era ple de gent que estava passant per un tràngol similar al nostre, i no ho dic pel difunt, si no més aviat per les canyes de cervesa que corrien per la barra. En aquestes i mentre comentàvem que la família només ens trobem als casaments, que no era el cas, i als funerals, el meu cosí, el fill gran del difunt, em va prendre pel braç i em va apartar lleugerament de la multitud, i de la barra. Vaig pensar que em volia parlar de cosí a cosí, en aquestes situacions les persones tenim una certa tendència a fer-nos confessions que mai de la vida se'ns acudiria de fer. I així va ser. Amb veu solemne i seriosa em va dir:
-Em sembla que hauríem de fer una trobada de cosins i veure'ns més sovint.
Només i per acabar aquest llarg i feixuc parèntesi, dir-vos que ja han passat més de quinze anys d'ençà aquell dia, i òbviament no hem fet la trobada de cosins. Cada vegada que en alguna conversa, pel motiu que sigui, apareix el meu cosí, la darrera frase que pronunciem és: "I de passada podríem fer una trobada de cosins." Després riem com lloques.
Una de les persones més influents a l'hora de tractar la mort va estar el meu avi. En aquest aspecte s'ha de reconèixer que era tot un personatge. Per que us en feu una idea us citaré alguna de les seves frases celebres que mai han aparegut a cap revista intel·lectual i que potser fóra bo que sortissin a la llum.
Quan algú tossia, sobretot si era un nen, el seu comentari era:
Salut!!! - i afegia a continuació - Si no és "tabaco"... - Mentre ell continuava xuclant les seves inseparables "señorites" i a vegades algun "caliquenyo".
Malgrat que en multitud d'ocasions el metge li havia prohibit fumar la seva resposta sempre havia estat la mateixa: - Que saben els metges!!! - i realment, malgrat la seva bronquitis crònica va morir víctima d'una mena de constipat mal curat o ves a saber si a conseqüència d'algun enverinament provocat per una mà anònima d'origen desconegut. S'ha de reconèixer que tenia el que se'n podria dir un caràcter difícil, i els seus darrers dies els va passar en una residència per a la gent més gran (com diria el mestre Puyal), on els índexs de popularitat de la seva persona eren molt pròxims al zero absolut.
Una altra de les seves dites mes celebrades, i he de reconèixer que de ben segur sense cap gràcia per a la immensa majoria de mortals, era la següent. Un dia, estant ingressat a una clínica d'un prestigiós uròleg, on per cert es va negar rotundament a que una infermera li mirés la "tita", el vam anar a veure i estava assegut al llit, trist i moix i ens va dir:
-Sabeu qui s'ha mort ?
-Qui ? - vam preguntar esverats.
-En Chopin, en Chopin es mort . (Com que el meu avi era un home d'una gran cultura vull deixar clar que pronunciava perfectament el mot dient "xopen", potser amb un excés d'èmfasi en la ena nasal final).
Immediatament va començar a riure pels descosits i mentre es recargolava al damunt del llit ens assenyalava amb el dit i ens deia:
-Us he fotut ben bé ...
La ocurrència ens va fer tanta gràcia que invariablement sempre que ens comuniquem una mort, entre nosaltres, sempre responem igual a la pregunta:
-Saps qui s'ha mort?
-En Chopin.
I riem una mica abans de saber qui realment ha agafat el camí cap a la glòria. Probablement el meu avi ara hi afegiria:
- Qui és la Glòria, no la conec aquesta noia...
En el cas de que no se li acudís fer cap comentari referent a la Glòria una altra de les seves frases preferides era:
-Si nois, no sou res, la mort...la mort, aquest camí que tots heu de fer.
Ell estava convençut de que viuria fins a l'any 2001 per a poder ser de les poques persones que haurien viscut durant tres centúries. Havia nascut a l'any 1900 al segle XIX, i havia de morir al 2001, segle XXI. Aquest càlcul sempre li havia portat conflictes dialèctics sobre el començament i el final dels segles. Però en qualsevol cas no hi va haver cap mena de discussió, doncs va morir vint anys abans de que es complissin les seves profecies.

Continuarà............