9 dies a peu pel desert - part 2

NOU DIES A PEU PEL DESERT
2ª Part

.- El cop de Sol
.- Els gravats rupestres
.- Els fòssils de Latrusse


.:DOS DIES DESPRÉS... EL COP DE SOL

Voltant sense un rumb massa clar, les últimes quaranta vuit hores les he passat força malament doncs em va tocar molt el sol quan caminava per la fina sorra de l'ued Ziz mentre venia de Merzuga. Aquest ued no m'ha vingut mai de cara, sempre he sofert molt en creuar-lo. A més, anava sobrecarregat amb el menjar de tres dies i amb dues ampolles d'aigua de litre i mig a la motxilla; una ampolla per cuinar la sopa quan fos al bivac i l'altre per anar bevent durant el dia. Potser en total arrastrava quinze quilos dels que la part més grossa se l'enduien l'aigua i les taronges.
Notava que no em trobava bé. Tot em costava un gran esforç. Caminar més de mitja hora seguida sense aturar-me a descansar em resultava impossible. Notava una gran manca de sensibilitat i un desinterès per tot.
Normalment em vaig fixant en les pedres que trepitjo admirant els colors i les formes. Res m'interessava, només volia seure i reposar. Fins i tot això em donava malestar. Tampoc tenia gens de gana i si alguna cosa vaig menjar durant aquells dos dies, va ser forçant-me; caminar més de quinze quilòmetres seguits, al desert, sense menjar res no ho recomano a ningú.
Amb tanta desgana em trobava que no vaig poder arribar al bivac que havia previst a Mujeran i en vaig fer un de nou a Chebràs. Només recordo, en arribar al bivac, que tenia pressa per recollir llenya a l'ued, encendre un foc i posar-me a cuinar. El meu pensament era fixat en prendre una sopa calenta per tal de no endarrerir massa els àpats. Tot i que el cos no em demanava pas menjar, un dia sencer amb l'estómac buit no podia ser.
M'estava preparant un bullit lleuger de sèmola d'ordi i se'm va sobreeixir l'olla dos cops. Una de les vessades em va apagar el foc. Ja no vaig intentar encendre'l, tenia un ou dur i encara un pa sencer. Abans de ficar-me al sac me'l vaig menjar.
Aquella nit va passar de tot; a estones tenia fred a l'esquena i d'altres, calor. També en tenia a panxa i a les cames. És una cosa que no havia sentit mai. Notava com una descomposició a l'estómac amb freqüents rots i ganes de vomitar que m'ho vaig anar passant girant-me de tots costats. Em va anar força bé dins el malestar. També pensava que una bona tassa calenta de farigola m'hauria ajudat a netejar l'estómac i potser m'hagués fet vomitar.
Abans de ficar-me al sac de dormir no vaig tenir esma ni de treure les pedres de sota l'estora que faig servir d'aïllador. Cansat potser de donar tombs i de mirar les estrelles que era l'única cosa que m'entretenia, em vaig adormir una curta estona. No sé si somiava o no, però una cosa em va llepar el cap.
Sobresaltat i encara amb els ulls entrenyinats em va semblar veure unes enormes orelles i uns ulls lluents a un pam escàs de la cara. Instintivament vaig deixar anar el braç i la mà va topar amb la motxilla, que sempre la tinc col·locada molt prop meu. La hi vaig donar un cop ben fort. El que sí vaig escoltar clarament va ser el so de les passes d'un animal que s'allunyava corrents, removent les pedres i la sorra. Crec que no era una bèstia gaire grossa, i la imatge borrosa que em va quedar de les enormes orelles em fa pensar que l'animal podia ser un fèneq, una guineueta del desert.
Entre mals de panxa, animals d'orelles grosses i sons estranys que no identificava, vaig anar passant la nit. Durant tot el dia següent tampoc anava massa fi. Caminava molt poc a poc i em cansava tot sovint, però en cap moment vaig abandonar-me. Sempre vaig procurar mantenir l'activitat. Només tenia un objectiu: arribar a Latrusse on hi ha el pou d'aigua.
Quan n'era molt a prop, vaig fer nit en un lloc arrecerat de l'aire, sobre un torrent. Tampoc durant aquell dia vaig poder arribar al pou. Després de sopar bé ja em sentia més recuperat, només volia estirar-me per descansar. Les cames i els genolls em feien bastant de mal. Vaig dormir bé durant tota la nit i a l'endemà ja estava bé. Em trobava perfectament. La nit va passar de pressa, volant, en un aclucar d'ulls. En cap moment vaig sentir angoixa de cap mena, era conscient de les meves possibilitats, només que el meu cos no responia com de costum.
En sentir-me totalment recuperat i amb força vaig tornar a pensar en l'objectiu que m'havia dut fins aquí; pujar a Tadaut a buscar els gravats rupestres.


.: TERCER DIA AL DESERT - BUSCANT ELS GRAVATS RUPESTRES

Avui és el tercer dia des que vaig sortir de Merzuga cap al pou de Latrusse i les mines de Tadaut. Sóc aquí perquè vull localitzar uns gravats rupestres dels que només sé que es troben en un extrem de la muntanya de Tadaut, pel costat de Tauss. Abans d'emprendre el camí deixo en un amagatall, dalt les crestes de Latrusse, una part de l'equipatge. Sobre tot és menjar que no necessito durant la marxa. També hi deixo la teteron cuino les sopes de la nit, i una ampolla d'aigua. Com que penso tornar cap aquí, al vespre passaré a recollir-ho. Me'n vaig cap a Tadaut a intentar localitzar els gravats.
Tadaut és una muntanya molt coneguda i visitada per la gent de la regió que hi ve a buscar baritina. Per tot arreu s'alcen munts de pedres blanques que senyalen els jaciments, ara abandonats. Jo ressegueixo els mateixos senders que possiblement obriren els francesos cap als anys vint, quan van passar per aquí amb els muls carregats amb pales i pioxes per cavar els forats fins les vetes de mineral.
Des de les altures de Tadaut tinc un magnífic paisatge de les crestes de Latrusse i de tot el camí que he fet per arribar fins aquí. Cap al sud-oest, mirant en la direcció d'uns turons baixos empolsegats per la sorra groguenca de l'ued, més enllà de Buzugar i de Duifer i a l'altra banda de l'ued Rerhis, em sembla reconèixer l'agulla d'Aferdú molt a prop d'una muntanya cònica molt negre. Aferdú és un lloc on m'agradaria anar per veure'l ben de la vora, perquè m'han explicat que la gent de la regió el té com a màgic. Aferdú-m'sualgin, vol dir "la muntanya que cura". Un cop l'any els Aït Jabash hi van de romeria. Pugen a l'agulla per un caminet tan estret que si dues persones es troben, l'una que baixa i l'altre que puja, no poden passar. Quan són d'alt sacrifiquen un pollastre per assegurar un bon any a tota la família.
De moment em conformo en mirar l'agulla des de Tadaut. No vaig preparat per endinsar-me tant en el desert.
Amb la brúixola prenc unes marques per situar bé la meva posició en un mapa, quan el consegueixi, doncs per ara no n'he pogut trobar cap.
El Begaa que són unes agulles semblants a les del Hoggar, a 95º; les dunes de l'Erg Chebbi a 30º; Tamjeran, que es troba a poca distància de Mujeran, a 355º; la característica muntanya de Chebras, a 335º.
Faig una parada a l'ombra d'unes roques per reposar i menjar la meva llauna diària de sardines amb el pa que encara duc de Merzuga. Després, sense pressa, pelo dues taronges amb el ganivet. M'entretinc en treure completament el tel blanc fins que surt el color de la taronja. Dos glops d'aigua completen l'àpat. No és un menjar massa abundós, però tinc comprovat que puc passar bé el dia amb quatre o cinc taronges i uns quants cacauets, que pico quan em ve bé. Si la gana apreta més del compte o bé si acabo de fer un gran esforç emparrant-me al cim d'alguna cresta, llavors uns dàtils amb pa són el millor reconstituent. Cada dia a migdia aprofito la parada que normalment faig per deixar passar l'hora més forta del sol, menjant les sardines en llauna entre pa i pa. És un àpat sòlid que em dóna la impressió del dinar i em divideix clarament la jornada entre matí i tarda. Algun dia que no l'he fet m'ha suposat un cert descontrol. Durant el vespre és diferent, tinc més temps. Com que vaig al ritme del sol, quan noto que les ombres de les acàcies i de les roques s'allarguen ja començo a pensar on passaré la nit. Si l'últim lloc on he dormit no és massa lluny, l'aprofito, doncs ja hi tinc les pedres pel foc ben posades i sempre queden restes de llenya, sinó en faig un de nou.
Prop del bivac començo recollint branques primes de Tamariu i petites mates seques de "Gifna", que l'ued arrossega quan baixa ple d'aigua; les arrenca i es queden entortolligades a la soca de les acàcies. Em serveixen per coure lentament la sopa. A vegades em faig una harira de sobre i d'altres, quan tinc més temps i ganes per estar-me vora el foc afegint tronquets sota la cassola, coc una sopa de sèmola d'ordi barrejada amb fideus fins i, si el tinc, un ou dur. Aquest caldo és l'únic menjar calent en tot el dia. Alguns matins quan tinc fred, com que em llevo en el moment que comença a clarejar, encenc el foc amb les brases que queden i em preparo un arròs bullit. La majoria de les vegades, per esmorzar, només menjo pa i dàtils.
Dels gravats que he vingut a buscar a Tadaut res de res, no els he pogut trobar. No es pot buscar una cosa quan no se sap on és. Porto voltades totes les llenques de pedra negron solen estar aquesta mena de "grafitis" neolítics, però crec que no estic mirant a l'indret correcte. Hauria de buscar-los en un altre lloc que fos més abocat cap a l'ued. Per això em cal acostar-me encara més a Tauss seguint la carena de la muntanya. Allà l'ued Ziz gira cap a l'oest i s'eixampla molt. Potser fóra un bon lloc d'observació per un hipotètic caçador, i allà, sobre les roques planes i negres que tant busco jo, potser faria els gravats dels animals que ell admirava i volia caçar. Avui ja he fet prou, dono mitja volta per dirigir-me cap a Chebras, però en lloc de tornar enrera sobre els meus passos, baixo fins a trobar la pista ampla de Tauss per seguir-la en direcció a les mines de plom que estan al peu de Tadaut. He anat molt lluny i em queda una bona tornada fins a Chebras.
El plom de Tadaut havia hagut de donar feina a bona part de la gent d'aquesta regió. Encara es poden veure moltes cases pels voltants de la mina principal. Al costat mateix de la pista m'encurioseixo per un gran espai aplanat, inte
ncionadament net de pedres. Unes fileres de terra apilada parcel·len el terreny en quadrats molt reduïts. Imagino que havien sigut petits camps on la gent de l'extingit poble miner hi sembrava l'ordi i hi cultivava les verdures pel seu consum. No sé d'on treien l'aigua per regar. Potser aprofitaven la que es bombejava des de la mina enfora, com encara es fa actualment. Uns dies més tard, quan ja era a Merzuga, vaig preguntar al meu amic, en Hassan, què eren aquells diminuts camps rectangulars. Em va respondre que allà s'hi emmagatzemava la baritina abans que no la vingués a buscar un camió. Cadascú dels homes que treballava a la mina tenia un d'aquests camps on hi dipositava les pedres que ell havia extret durant el dia. La baritina es presenta en forma d'una roca blanca compacta, molt pesant, que conté plom, i els que la buscaven la treien a cops de pioxa després d'excarvar un vall.
Com que se'm fa vespre no aniré al bivac de Mujeran sinó que em quedaré pels voltants de Latrusse. Tinc la sensació que aquesta tarda he volgut fer massa coses en massa poc temps. El desert té el seu ritme i cal seguir-lo. La immensitat d'aquests espais que es deixen veure des de tan lluny. Penso que els puc abastar i em fa adonar de les meves limitacions. Aquí no convé tenir el pensament ocupat ni poc ni gaire. És millor plantejar-se petits objectius que ocupin un curt espai de temps. Començar una cosa i esforçar-se en acabar-la aviat. Així funciona tot molt millor. Aquesta tarda havia de fer tres coses i totes se'm plantejaven a l'hora, s'interferien les unes amb les altres. Em calia recollir llenya a l'ued amb el llum del dia encara, per precisar bé les mates que són ben seques. Havia de pujar a recollir la bossa del menjar i l'ampolla buida que tinc amagada en un forat entre les roques. I també necessitava anar al pou de Latrusse a buscar aigua. Si pogués aturar el sol!
Amb lleugeresa arrenco unes mates que sé que la seva arrel crema molt bé i, una mica més enllà arreplego, sencer, un tronc d'acàcia sense gaires punxes, que els nòmades han deixat mig tallat; m'ajudarà a mantenir les brases enceses del foc. A plena nit, després de deixar la motxilla al bivac, i d'haver recollit el menjar de l'amagatall de les crestes, camino sense llum cap a buscar aigua al pou de Latrusse. Enmig de la foscor existeix una petita claredat que em permet veure el meu voltant. L'ull se m'hi adapta bé. De moment encara diferencio amb claredat el corriol i també aprenc a definir-lo pel so que fan les meves sabates. Els senders trepinats no tenen gaires pedres i per això no sonen tant les passes. Em familiaritzo tant amb els sons propis que uns grinyols descompassats em fan aturar la marxa i em paro a escoltar. M'aturo uns moments. No se sent ningú més que jo. Després d'intrigar-me una estona dedueixo que són els meus budells que tenen gana.

Latrusse és un lloc molt maco de dia, però de nit no m'agrada gens. Sempre que hi he vingut tinc una estranya sensació com si algú m'estigués observant. Ben segur que no és així, però per aquí hi ha molta gent enterrada.
Vora el pou em sorprèn una gran claror. Comprenc que és deguda al reflex de la sorra més blanca de l'ued. Ja em va bé. M'ajudarà a veure on poso els peus quan m'enfili al broc del pou per poder arribar a la galleda.
Retornant al bivac em cal anar fent memòria de quin és el sender que m'hi porta, no es veu absolutament res.. Haig de deixar a la meva dreta un petit refugi fet de pedres apilades i després, també a la meva dreta, una gran acàcia que hauré de vigilar de no acostar-m'hi massa per no tocar alguna de les seves punxes tan afilades. La nit ara és més fosca que quan anava cap al pou. Em cal estar més atent per no perdre el camí. A vegades les meves passes no el troben i llavors imagino que sóc en una gran teranyina blanquinosa escampada pel terra i em cal escollir quin fil seguiré, fins que reconec el so de l'indret on trepitjo o veig el retall d'unes pedres apilades que les recordo d'abans. D'aquesta manera, a poc a poc, retorno al bivac.
Aquest l'he fet en un indret enlairat, arrecerat del vent, en una gran penya plana esquarterada, fàcil d'escalar. Demà des de dalt veuré despuntar el dia. És com un niu d'àliga on tot ho tinc a l'abast de la mà. Em moc en dos pams quadrats.
Tot d'una m'adono que estic preparant el que necessito per sopar, només amb la claror de la nit; i m'alegra que els meus ulls que alguns anys abans estaven enlluernats de tant treballar davant la pantalla de l'ordinador, puguin veure en aquesta foscor. No m'angoixa gens estar sol durant uns dies. Aquesta solitud amplificada pel desert em permet viure sensacions que mai abans havia parat atenció. Noto quan camino, que el meu peu esquerra sona diferent que el dret. De fet duc una sola de sabata més gastada que l'altre. Les meves orelles xiulen en els moments que para el vent. És com si el pàmpol recollís el soroll de fons de l'espai que m'envolta i l'amplifiqués mil vegades fins eixordar-me. Tot és amagat i silenciós al desert, només les meves orelles no estan silencioses.

Estic comprovant que el desert no té olors, que les aromes són dins les plantes, dins la fusta dels arbres quan la cremo en el foc. Les olors de la terra surten quan grato fondament la sorra de l'ued. O quan arrenco una d'aquestes mates de "Gifna" o de ""Mulbuina"" que em serveixen per escalfar la sopa, l'olor d'humitat surt de les arrels i noto que allà hi ha alguna cosa viva.
El ronc dels budells, de nou, em fa pensar en què aviat hauré d'encendre un foc i preparar la sopa. Rasco un llumí i en el mateix moment quedo totalment enlluernat durant uns instants. Sembla impressionant que una flama tan minsa pugui fer tanta claror.
Tan de pressa he collit les mates de "Mulbuina" aquesta tarda abans no s'acabés la claror del sol, que no m'he adonat que eren verdes. Només treuen fum i no aconsegueixo encendre el foc. Tampoc soparé calent aquesta nit, i ja en porto dues de seguides. Això és que no em dec trobar bé, encara. El fort sol de fa dos dies em va tocar de ple; no puc concentrar-me en el que estic fent. Menjo fred i demà serà un altre dia.


.: ELS FÒSSILS DE LATRUSSE

Acabo de visitar les mines de fòssils de Latrusse que es troben al costat mateix de la pista que porta a Tadaut. Són un seguit de pous envoltats de piles de terra remoguda que em recorden els forats de les formigues. Aquests caus rectangulars excavats en l'argila tova de l'ued, cauen verticalment fins a trobar la roca que empresona els fòssils; llavors segueixen la inclinació de la veta. Alguns d'aquests pous tenen dos metres de fondària, però la majoria en són de vuit metres.
La roca que conté els fòssils és una capa prima, d'entre vint-i-cinc i cinquanta centímetres de gruix, d'argila molt atapeïda, dura com una roca.
Per tot arreu es troben trossos de fòssils inservibles arrencats de la roca mare del fons dels pous. Observo algunes mostres perdudes, escampades pels voltants dels forats. Els fòssils estan integrats a la roca com si sempre n'haguessin format part. Sembla com si alguna força enorme els hagués comprimit dins la terra argilosa i després, aquesta, fos cuita per un foc infernal fins a convertir-se en la pedra que tinc a les mans. Aquestes roques guarden hermèticament les espirals cristal·litzades dels ammonits. Els trilobits semblen com conservats dins la seva capsa.
A vegades, quan no se sap ben bé on són els fòssils, m'han explicat que enlloc de fer un pou es cava un vall profund fins a donar amb la veta. El procés sempre es fa a pic i pala i no solen treballar més de dues persones en el mateix clot. Els guanys són minsos i encara que la feina és molta i molt dura, no se sol utilitzar cap mena de maquinària que no sigui una pioxa i una pala o bé una aixada de mànec curt. Quan la veta és bona solen ajudar-se amb uns quants cartutxos de dinamita. Rondar aquests llocs és tan atractiu com perillós. Aquí cada u treballa per lliure i una explosió et pot sorprendre en el moment més inesperat. Els trossos de roca esmicolats, de cantos vius, volen lluny.
Després d'entretenir-me investigant alguns d'aqests llocs, no comprenc com una persona pot malgastar la seva vida donant cops de pioxa dins un forat de tan estretes dimensions. S'ha de tenir molta gana o bé cap altra feina per baixar a treballar en un espai tan reduït.

Com que aquest matí he ronsejat una estona emparrant-me al meu d'àliga, no arribo a Latrusse fins a migdia. Recordo perfectament el pou, al mig del riu, que ja havia vist uns anys abans. Ahir a la nit no vaig tenir massa temps per recordar, tenia pressa per retornar al bivac.
El trobo com sempre, amb la corriola que grinyola i les dues galledes de goma de pneumàtic penjades de la corda d'espart, cada una en un extrem. No ha canviat gens. Només hi ha de nou una tanca alta de tàpia sense rebossar, que el 1992 no hi era.
Dono un volt vora les cases abandonades dels miners i també pel cementiri proper. Aquest és ple de túmuls de totes mides, alineats cap a l'est. Observo que dues de les tombes més grans s'han profanat i sembla que no fa massa temps. La terra copejada per les gotes de pluja d'ara fa quinze dies, em demostra que no han passat massa setmanes des de l'última vegada que la van remenar.
La tomba oberta que tinc als meus peus és la més gran i està rodejada a tot voltant per una filera de pedres planes, llargues i primes, que encerclen el forat. Pedres clavades verticalment i que feien de contenció de la terra del túmul que ara resta escampada.
Contràriament al que jo creia, les profanacions em descobreixen que l'enterrament s'ha fet en una fossa excavada, i no pas arran de terra. Després de posar-hi el mort ben estirat i embolicat en un llençol blanc, el forat es tapa amb unes lloses i tot es cobreix amb la mateixa terra, extreta abans, per tal de formar un petit turó d'uns trenta o quaranta centímetres. Encara s'hi afegeixen dues pedres més, també clavades verticalment al terra, una al costat del cap i l'altre als peus, per indic
ar que l'enterrat és un home. En el cas d'una dona només es clava una pedra vora el cap. En tots els casos les tombes les orienten cap a l'est.

Alguns dies més tard quan vaig retornar a Merzuga, érem uns quants a la terrassa del "cafè des amis" asseguts al voltant d'una de les taules metàl·liques que mai paren planes, prenent te. Són taules i cadires pintades de blanc i de blau, com el color del sol quan te'l mires de front i el color del cel clar i transparent. Si aquests mobles no fossin de ferro la calor de l'estiu deformaria qualsevol altre material.
Vaig comentar al meu amic Assou que, a Latrusse algunes de les tombes eren obertes.
-Que potser buscaven diners o joies?- li dic.
Em contesta que els ossos dels morts valen molts diners i que s'utilitzen per la màgia. Fan pòcimes que fins i tot poden matar a una persona; màgia negra. -Són les dones que ho fan. Comprens el que et dic?- em contesta l'Assou.
En Salem, que seu al meu costat, es posa a la conversa dient que algú de la família (de la família del mort) és qui ha obert la fossa per endur-se la mòmia i enterrar-la en u

n cementiri més proper a Erfud o a Rissani.
Aquesta versió em fa més el pes, perquè des de fa uns anys cap aquí veig una migració de famílies nòmades cap a Rissani, que per aquesta gent és com la ciutat.

Ronsejo pels voltants del pou, entretingut mirant un ocellet que ha vingut ràpidament a beure aigua, segurament atret pel so de la corriola, i després pujo a les crestes de Latrusse pels graons fàcils de la banda sud, fins un petit coll que fa com una sella de cavall. La vista és esplèndida. Grandiosa com des de dalt un avió. Veig, més enllà de les dunes, l'arrodoniment característic de la muntanya de "Galvennas". Més enllà, desert endins, veig les no menys característiques agulles de El "Begâa", que recorden els basalts del Hoggar. L'oasi de Tauss. Tota la plana de l'ued Ziz en una autèntica vista a vol d'ocell. Les crestes de Chebras, que és on ara sóc, i la curiosa muntanya en forma de granota de Mujeran, que tinc davant meu. Tot fa com una porta per on ahir vaig passar. El silenci és notable. Quin mirador el de Latrusse!

[La continuació a:
9 DIES A PEU PEL DESERT - part 3]


Pep Gaya
Email: rodamon@inicia.es
web: http://viatgesapeu.f2g.net/9dies