9 dies a peu pel desert - final

NOU DIES A PEU PEL DESERT
Final

.- La muntanya de Chebràzs
.- Retorn a l'oasi de Merzuga
.- Menjar al desert.


.: CHEBRÀZS

La nit passada a la haïma d'en Mâaziz no he pogut dormir gaire. Hi ha hagut molt d'enrenou amb algunes cabres que entraven a la tenda per remenar-ho tot. Com que aquí mai es tracta malament als animals, ningú ha sapigut posar ordre a l'ànsia tafanera d'aquestes bèsties amb banyes. Finalment, quan elles han volgut, s'han entornat cap al ramat. Després, molt més tard, pels volts de les tres de la matinada, com que som en ramadà les dones s'han aixecat primer i des de l'entrada mateix de cada haïma s'han posat a cridar les demés dones de les altres tendes que anaven responen i cridant a la vegada, a d'altres dones de les tendes més properes, que es llevessin a preparar l'últim àpat abans no surti el sol.
He vist de reüll com les de la nostra tenda encenien el foc i crec que més que cuinar s'han posat a escalfar alguna cosa que segurament ja tenien preparada. Tothom s'ha alçat per menjar, menys jo que m'he quedat al meu racó dins del sac fent veure que dormia, esperant que em diguessin alguna cosa. A tots, la mare els anava cridant un a un. Jo m'hauria pogut alçar, de gana ja en tenia, però sense saber ben bé quan ho havia de fer, he anat esperant.
Notava un bulto al meu costat i com que aquesta gent de son fàcil, dorm totalment tapada amb el cap i tot sota les mantes, he pensat que tenia en Mohamed. Però el bulto eren les mantes que ell ha deixat en llevar-se. Així que a mi no m'ha cridat ningú. Mentre jo esperava que algú ho fes, ells potser es pensaven que estava dormint i m'he quedat sense sopar.

El sopar ha durat el que triga en cremar una d'aquestes mates grans i espinoses de "Mulbuina" que de seguida que les encenen desprenen una ràpida flamarada que dura unes poques dotzenes de segons i tot seguit s'apaguen i no queden ni brases. Quan han vist que la claror s'anava apagant, tots han tornat ràpidament al seu lloc a ficar-se sota d'aquestes mantes de llana que tant abriguen, i de seguida han agafat el son. Jo que ho he sentit tot però no he vist res, doncs no gosava girar-me, he trigat una mica més en adormir-me.
Molt més tard, quan ja entrava de ple en el son, una cabra petita, de les dues o tres que no sé per quina raó també dormien amb nosaltres a la haïma, ha començat a cridar. El crit, demanant alguna cosa, era potent. La seva mare contestava des de fora i rondava la haïma buscant la manera d'entrar.
Sorprenentment no m'ha semblat que ningú es despertés. El diàleg entre les dues cabres, amb una bona varietat de tonades, anava en augment. Llavors des de la banda de les dones he sentit que alguna cridava al Mustafà. Semblava la seva mare.
-Mustafà, Mustafà.
Ningú s'ha llevat.
Finalment qui ha posat pau en tot aquest rebombori ha sigut el gos. Sense moure's del seu lloc ha demostrat una gran consciència i semblava que sabia bé que calia fer. Primer grunyint entre dents i després afegint uns quants lladrucs enrregollats als seus grunys, ha fet tornar la cabra grossa cap al ramat. La cabreta dins la haïma continuava cridant, encara que de seguida ha anat disminuint el to i la intensitat del crit fins a convertir-se en una espècie de plor, com de resignació.
La pau i la quietud han tornat ben de pressa, però la matinada no ha trigat pas gaire en arribar. Aquí tothom es lleva quan clareja.

Les dones s'han tornat a posar a fer feina, han encès de nou el foc i tots ens hem llevat per escalfar-nos vora les brases.
La canalla i jo, mengem pa i dàtils acompanyats amb un gotet de te.
La matinada és freda i els nois s'estan pràcticament sobre el foc, tenen fred, duen sandàlies sense mitjons i van força mal vestits.
En Mustafà em mostra les seves espardenyes que tenen una corretja trencada i li prometo que ni buscaré unes de bones a Barcelona. En Habib també en vol unes altres.
Mentre ens escalfem una de les noies joves recull la taula on hem esmorzat, amb el mateix sistema com ho va fer ahir al vespre. Llença els trossos de pa i els pinyols de dàtils a terra, però ara l'envolten quatre o cinc cabres que netegen tot el que troben. Després la mateixa noia espolsa l'estora i tot queda net i polit com ahir, quan vaig arribar.
· · ·


Avui he passat el dia sencer d'alt la muntanya de Chebrazs. Després d'una nit tan moguda em calia reposar.
Aprofito per menjar arrecerat vora unes pedres, i sobre tot el que faig és dormir. Recuperar la son de la nit passada.
El dia transcorre ràpid, estranyament ràpid pel que sol ser al desert. Amb un aclucar d'ulls ja sóc a la tarda.
Més cap al tard, des d'aquest mirador privilegiat, observo com un parell d'àligues s'acosten. Veig un vol fàcil, elegant i silenciós. Han sortint des de les penyes de Mujeran i ara planegen sobre meu, a escassos vuit o deu metres, per anar ràpidament més enllà de Chebrazs, amb una facilitat increïble. Quan passen sobre la meva vertical, una d'elles es gira sobtadament i vola en invertit per sota de l'altre, durant uns quants segons. Estic veient una imatge molt maca que sé que és molt difícil d'observar.
Més endavant una d'elles es llença en picada per desaparèixer d'arrera unes penyes, l'altra dubta una estona, però també es llença al d'arrera.


.: RETORN A L'OASI DE MERZUGA

Fer vida a l'aire lliure comporta un benestar i té unes propietats curatives, que crec que no són substituïbles.
Els nòmades fan una vida exclusivament a l'aire lliure, que pot semblar molt atractiva des del punt de vista de la llibertat, però que és molt dura. Sempre a l'abast del sol i del vent. Malgrat tot, aquesta gent desdentegada i de pell resseca, sembla feliç de poder anar cap aquí i cap allà amb els seus ramats.

Avui és l'últim dia de la meva travessa pel desert. Després de nou dies caminant sol pels territoris dels nòmades Aït Jabash de la regió de Mujeran, fent vida amb la família Ghazi, estic arribant novament al poble de Merzuga. Vist de lluny, des del turonet davant el llac, i després de totes les precarietats que he viscut, sembla com si arribés a una gran ciutat. De cop i volta tinc tots els luxes que aquests dies no he pogut permetre'm.
A la meva habitació al "cafè des amis" disposo de cadires per seure i també d'una taula per escriure i menjar, ja no cal fer-ho sobre la sorra. A l'alberg hi ha electricitat que fa que només accionant un interruptor en qualsevol moment s'encengui una bombeta i no cal estalviar el llum. És molt diferent d'arrastrar-se pels ueds sorrencs i polsosos, buscant i arrancant mates de "Mulbuina" per després cremar-les poc a poc, al bivac, per cuinar i fer-ne llum.
Aquí a l'oasi, puc disposar de botigues farcides de caixes de fruita i verdura, amb grans i sucoses taronges i també de moltes, moltes llaunes de sardina ben empilades d'arrera el taulell de les botigues. Només cal comprar-ho, tot ho tinc al meu abast.
Al cafè on dormo, tot i que no té aigua corrent, em sembla inacabable la dels dos bidons de vint litres arraconats sota els fogons de la cuina. Ja no em cal estalviar l'aigua de les dues ampolles de litre i mig que duia al desert.

Una cosa contrasta amb l'activitat dels nòmades, i es que en arribar al poble, trobo molta gent immòbil, arrepenjada a l'ombra de la paret del transformador, mirant-me com m'acosto. Sembla com si no tinguessin res per fer. Dóna la impressió que tan sols estan esperant que s'acabi el dia per anar-se'n a casa seva a prendre una harira, que les seves dones ja deuen estar preparant.

Però aquí hem falta alguna cosa. Les parets de l'alberg hem sobren. No deixen que vegi el sol que, al desert, hem marcava les hores durant el dia, ni tampoc passa la seva claror que permetia que treballés. Sóc a la cuina del "cafè des amis", preparant la sopa del vespre i s'hem fa estrany que calgui encendre el llum elèctric. La casa la noto freda. Anyoro l'aire lliure, l'escalfor del sol i la pols de l'ued. Ja no veig les petjades del xacal marcades a la sorra ni sento el seu xiscle a la matinada. Hem falta la sonoritat del desert i també els crits dels pastors, quan corren d'arrera els ramats. Ja no els sento ressonar.
Potser ara comprenc una mica més bé en Mâaziz.
Alguna vegada s'ha de passar sed per saber apreciar un glop d'aigua.


.: EL QUE HE MENJAT AL DESERT

Aquests nou dies he sobreviscut menjant cacauets a totes hores, moltes, moltes taronges, una llauna de sardines cada dia a l'hora de dinar, pa, arròs bullit barrejat amb sèmola gruixuda d'ordi, tres ous durs, quatre sobres de harira, una ceba que vaig escalivar un vespre a les brases del bivac, mig quilo de carn que ens vàrem repartir entre deu persones quan era a la haïma, uns quants dàtils i alguns glops d'aigua, no masses.
De gana no n'he passat gens i l'esforç l'he moderat bastant. He procurat anar al ritme del desert.


Pep Gaya
Email: rodamon@inicia.es
web: http://viatgesapeu.f2g.net/9dies