16 d'octubre del 2005

Per escriure a RC haig d'anar fins a un cibercafè. Intento trobar una estona per connectar-me tot sovint, el Jordi, el cambrer, ja em coneix, i quan entro en el seu establiment, em rep amb un càlid somriure. Voldria tenir un amic, apart de tu, però, no et posis gelós, tu només ets un diari.
He detectat que li agrado, m'ha agafat simpatia, i tot i que encara no hem parlat, he notat que hi ha una mena de connexió entre nosaltres. Es nota en la mirada. Els ulls de la gent són com miralls. Miralls on si reflecteix el que som, és per això, que abans, sempre acotava la vista, tenia por que la gent descobrís el meu infern. Sentia vergonya d'explicar-ho.
Els veïns, són persones que tenen orelles però no actuen per por de rebre o per no posar-se dins les cases dels altres. Però, el valor que no tenia jo, hauria volgut tantes vegades que un veí amagat per l'anonimat hagués trucat a la policia perquè impedís que em seguís pegant. Jo no podia fer-ho, m'havia amenaçat, i me'l creia.


Deus estar pensant que no es pot viure amb una persona així. És cert! Però quan estàs a dins tot et fa por, fins hi tot quedar-te sola. Les dones que han passat pel mateix que jo tenim la desagradable sensació que som una mena d'escòria humana. Un zero a l'esquerra. I nosaltres, no ens creiem inútils perquè ho sentim, sinó perquè hem tingut a una persona que ens ha endinsat dins del cervell aquesta idea.
I de tant sentir-la, al final t'ho acabes creient.