20/10/05

La mort apareix de cop als meus ulls. Les botes gastades, la bandera onejant... Desitjo fugir, fugir d'aquí! les seves cadenes... Quants cops he sentit, he cregut, he pensat en aquesta victòria? Quants cops he mantingut la mirada fixa desprès de la caiguda? Quants llàgrimes queden enrere...
Quanta il·lusió, quanta esperança, quanta impotència!
Impotència de veure com tot un món sencer es posa la soga al coll sense adonar-se'n. Impotència al cridar, impotència davant del silenci. Impotència quan sols la ignorància respon... Quan sols intentes explicar... Però les seves ments ja són podrides.
I veus que la vida marxa, que la solitud no t'abandona, que dia a dia se't menja a cada àpat.
Anheles aquell món...
Però quants n'hi ha de perduts en aquest forat...
Llavors et veus i penses que sols és un malson, que el despertar t'espera just davant... Però mai arriba. I esperes, i l'espera desespera, i no vols esperar.
<> Això ja no et val. Saps que no. Que demà, com ahir, com avui... Que demà sols serem més vells i més estúpids.
Llavors s'obre aquell camí que quan trepitges no pots abandonar. I indecisa, el miro i mai sé on anar.
Jo no tinc mals dies... de vegades en tinc de bons.
Recordes els morts i no entens els vius...
Per què? Per què?¿!! Un crit desesperat en la foscor.
L'albada de la resurrecció...
I només sents riures...
Quan miro els seus ulls en aquella vella foto, tot se'm fa més complicat. Si fos aquí seríem dos... Si fos aquí em mostraria el camí, ajudaria a aquest puny cansat i trist. Aquest puny que veu colpejar a tants d'altres cap al propi bàndol.
Les llàgrimes esborren les paraules i els seus cossos les nostres ànimes.
Què en serà de mi?
RES.

(derrota tras derrota hasta la victoria final)