Volia tocar el Cel

En llevar-se, l'Adna es va proposar tocar el cel. Va posar un peu a terra. El peu va trepitjar amb força per llevar el cos, i li va donar l'impuls suficient com per aixecar-se d'un saltiro.
Amb la ment clara i un somriure, es dirigeix a fer un cafeto. Com cada matí, agafa la tassa, l'omple i surt al balcó a veure sortir el sol.
Avui s'ha llevat amb un ideal clar i vol lluitar per aconseguir-lo. Agafa un llapis, una llibreta i comença a donar cops al full sense saber per on començar a traçar el seu pla!
De sobte veu que just al davant del seu balcó estan aixecant un edifici molt alt, amb grues, andamis... Té pinta de que serà més alt que...mare meva, em taparà el balcó!.
L'Adna deixa caure el llapis i baixa al carrer a observar, l'obra avança i tot i que ella intenta comunicar-se amb el cap d'obra, entre sorolls de martells pneumàtics i cops de maça, no aconsegueix més que gestualitzar i que la gent que l'envolta la miri amb ulls de desconcert. Prou! l'Adna abaixa el cap i recorre el camí de tornada a casa seva. Mentre camina els seus pensaments tapen la veu de l'home que la crida... S'atura, aixeca el cap, i finalment el veu. Adna, com estàs maca? Escolta fa dies que et volia donar les gràcies, el meu fill ha tret molt bones notes, i això és gràcies a tu, a la teva dedicació constant i paciència, té, això és per a tu; l'home li acosta un dibuix que ha fet el seu fill per a ella. L'Adna se'l mira molt agraïda, Peró segueix pensant en l'edifici alt... S'acomiaden. Ella arriba al portal, obre la porta i veu la veïna del 5é amb les mans plenes de bosses, no pot gairebé gesticula. Em permet? agafa les bosses de la dona i es dirigeix a l' ascensor, pugen juntes comentant com estan els preus de les coses, i com molta gent no fa cas del que els envolta més que d'ells mateixos... Arriben al 5é, la dona obre la porta, i s'acosta a l'Adna. Nena, tens el cel guanyat, li dóna un petó a la galta i tanca la porta. La noia es toca la galta, vol pensar en el que acaba de succeïr, Peró la idea de l'edifici.... La té alterada.
Baixa els dos pisos caminant per respirar una mica abans de tornar a entrar a casa, busca les claus, les troba en una de les butxaques laterals de la jaqueta, Peró no les pot treure, el clauer que li va regalar la mare l'any passat, aquell on sortien les dues abraçades en una foto, s'ha enganxat... S'atura, pensa en és tirar-lo de cop, Peró... I si es trenca? Me'l va regalar la mare...
Amb cura i paciència, va aconseguir veure el fil que s'havia enganxat, va desfer el petit nus que s'havia fet, i va treure les claus per obrir. Amb el cap baix va dirigir-se a la cuina, es va omplir un got de suc de taronja, i va tancar la nevera. Els seus pensaments ja estaven al balcó en el moment en què ella creuava la porta. Va seure a la cadira de fusta, va veure la llibreta en blanc, va fer un glop de suc, es va encendre una cigarreta, i a la primera calada va alçar el cap. Va respirar fons i va mirar al mes enllà. Observant l'horitzó es va fixar en el cartell de l'edifici, posava: residència els alzinars, un complex per a gent gran de dues plantes. Mare meva! No em taparan les vistes! He estat tant encegada en anar a queixar-me i dir la meva, que no ho havia vist! Quina pèrdua de temps... Va tornar a respirar... Mirant cap avall del carrer va veure altre cop la veïna del 5é, ella també la va veure, va assenyalar el cel, i després la va assenyalar amb ella tot llençant-li un petó. Va ser en aquell moment en què va recordar que la dona li havia dit, que tenia el Cel guanyat, i va pensar... Tanta pèrdua de temps no ha estat, he aconseguit el Cel, es més, el Cel i un dibuix preciós on apareixo plena de felicitat, somrient i amb la realitat als peus... No em cal pujar tant alt quan des d'aquí, amb el meu temps, puc fer que els demés, i jo mateixa estiguem millor. Queixant-se quan calgui Peró abans observant, prenent un moment de calma i somrient! Sabeu que? Si hagués plogut, avui, hagués ballat sota la pluja!