Viscuda

Una viuda ―o un vidu,
és igual― m'ha vingut ara.
Jo mirava cap al cel
a dins canostra, mirava
per si és que el conte era fals
i ens estimen les estrelles.

Estels: donzells i donzelles,
que en veure'ls has de mira'ls.

I m'ha interromput, tan bord,
el clàxon de l'automàtic.
No hagués obert si enlloc
d'anar a obrir m'hagués quedat
a no preguntar-me res
i a esperar que siguin somnis
just els que fan què han de fer...

La viuda, o el vidu, ves,
m'ha escomès amb la mirada
i ha volgut saber per què
no venia a passejada
els diumenges reservats
―no em veien en cap diada!―,
si portava els mals de cap.

He dit, «viuda, oh, saps què?
No em vinguis traïcionada,
traït, també, quin doi bada?,
i deixa'm en pau. Pot ser?»

...........................................

I he descobert la moral.
Cagondeu, si jo l'hagués
descoberta molt abans.