Una tarda que es va convertir en un embolic (2na part)

Capítol 2
El boig dels pots

Pujava corrent les escales cap al primer pis, una llum l'il·luminava.
Hi havien quatre portes, dues en cada paret. entre mig, un passadís molt ample, que en cada pis ni havia un per fer les reunions d'escala.
De l'explosió hi havia fum gris i desprès d'expandir-se vaig veure que hi havia algú.
Allà, hi havia un home vestit amb una bata blanca de laboratori i una màscara de metge. Davant seu, una taula on a sobre hi havien pots de diferents espècies on sortia fum de diferents colors. Estaven subjectats per tubs que transportaven líquids.
Estava fent un experiment. Em vaig apropar sense dir ni piu, i el home va dir amb aires d'ignorància:
- I tu, a quin pis vius?- Va abaixar el cap per seguir treballant --Mai t'he vist per aquí.-
-Què fas?- vaig fer com si no hagués escoltat la pregunta.
-No tens ulls a la cara?, faig un experiment!-. Aquella resposta em va molestar molt, però com encara volia saberperquè, vaig preguntar:
-Què vols aconseguir?- Em vaig fixar que a sota la taula i havien gàbies amb animals.
-Crear noves begudes de colors que no existeixen- (quina cosa més estúpida!) vaig pensar.- Però de moment causen uns efectes secundaris que triguen un temps en passar-.
La segona afirmació no la vaig escoltar. El científic va creuar la tercera porta i va dir que anava a buscar unes barreges, que no toqués res i que no m'apropés.
-Quina persona més estranya!- Em vaig apropar més, hi havia un pot vermell, era tapat, amb un líquid de color canyella, el vaig desenroscar, feia molt bona olor. Tenia una essència de pastís de crema, amb fruits secs barrejatamb un líquid de maduixa perfumat amb xocolata.
Quina bona olor! qualsevol que l'olori, no podria aguantar-se de beure'l!
M'entres pensava això, no em vaig adonar que les meves mans es van moure soles portant el pot cap a la boca fins acabar-me el líquid.
-Ostres! Mans dolentes! I ara que faig?, bé, es un líquid tan bo, que no crec que passi res dolent.-
Em vaig asseure al terra amb el pot buit a la mà esperant a que el científic tornés.
Abans de que la porta amb el número 3, s'obrís, es va obrir la 1, era una noia amb un gos que sortia de passeig. Es va dirigir a les escales i li vaig dir:
-I tu, que en penses del científic?- No ho havia escoltat, ho vaig tornar a preguntar.
LLavors de les orelles es va treure els cascos del MP3 i va respondre:
-Està tocat de l'ala, porta setmanes aquí i no parla amb ningú, l'únic que diu es que no toquem res i no obrim un pot vermell.-
-Ai!, el pot vermell plàstic no serà ... el que m'he begut?!- Vaig obrir molt els ulls i vaig recordar-me que no podia apropar-me.
-Ui ui...-va dir la noia- Em penso que si...-.
Llavors la porta es va obrir, el boig tornava.