Una tarda que es va convertir en un embolic-6

No comprenc l'art

Un cop més em veia pujant les escales fins un altre aventura. A veure que passaria ara. El mareig augmentava i parlava sola encara que les paraules arribaven al coll i no sortien perque s'em feia un nus que no les deixava passar.
Quan ja portava l'última passa per veure que passaria, em vaig quedar parada en veure que no hi havia res. Les portes eren tancades i el replà era buit. Quina cosa més estranya!... encara que pensant'ho bé, no és estrany que no passin coses estranyes, quin embolic! encara que aquella tarda m'havien passat tantes de coses semblants, que ara ja no era estrany que en passessin. LLavors em vaig adonar d'una cosa. Tot el quart pis era ple de quadres de persones pintades que potser ni existirien. Era molt estrany tot plegat. Tots els quadres portaven una firma a sota on posava Gabriel Alenya. Seguia pujant les escales cap al següent pis, i una porta es va obrir, i treien el cap per la porta , un noi d'uns vint anys, tot cridant amb un accent francès:
-Jacqueline espera! no t'envagis!-.
En aquells moments em vaig quedar muda, no gosava dir que jo no era Jacqueline per por de que no tingués un disgust o passés algun problema. El noi es va quedar perplex, va dubtar en si era o no aquella noia que ell buscava, em va agafar la mà, i em va entrar a casa seva. Llavors, d'un armari va treure un quadre mig fet uns quants pinzells i caixes de pintura:
-Bella Jacqueline, em vas prometre que t'acabaria de pintar la pròxima vegada que ens veiéssim. Així que ara no t'escaparàs- va continuar - Seu a la cadira del costat del balcó, després em pintaràs tu a mi com vam acordar.- Vais endevinar que aquell noi era en Gabriel perquè tenia el nom pintat a la bata.
Em vaig asseure a la cadira que havia senyalat amb el pinzell, no podia creure el que estava passant. De tant en tant, Gabriel, feia ganyotes estranyes davant del pinzell i el movia amunt i avall fent piruetes per la sala i cantant una cançó amb aquell accent Francès.
Quan ja havia acabat, va agafar aquell quadre i el va posar al meu costat per comparar. Oh que bonic! Quan m'intentava escaquejar deixant la cadira per allà el menjador, en Gabriel va exclamar:
-Jacqueline, tu ets una gran artista i em sorprèn la teva manera de pintar aquells quadres tan estrambòtics. Ara estimada amiga és l'hora fagis un quadre de la meva bellesa! (No ho sé de quina bellesa parla...)pensava. Però abans! Portaré uns pastissos per berenar-.
Va dirigir-se cap a la cuina, i al veure que trigava una mica, em vaig adonar que a la taula hi havia un sobre blau amb unes lletres cursiva d'una mida molt petita, que posava:
Pel meu amic, Jacqueline. Era aquella noia amb la que m'havia confós?. Vaig obrir el sobre amb molta delicadesa perquè no es fes malbé aquell paper blau, i que en vaig treure? eren fotos. Moltes fotos. N'hi havien de llocsd'arreu del món, des d'Austràlia fins a Amèrica. A les fotos sortia una noia que s'assemblava molt a mi. Seria aquella Jacqueline!. Al fons del sobre hi havia una clau, es va caure al terra, però abans d'aixecarme la vaig haver de guardar a la sabata, Gabriel tornava.
Escoltava les passes que feien trontollar el terra. El sobre el vaig deixar molt ben guardat. Portava a una safata uns pastissos amb sucre moreno per dalt i unes tasses de té.
-Jacqueline. On em poso? Vull dir, on et va millor?, al sofà, a la cadira...-
-M'és igual. M'entres acabi ràpid, tinc coses a fer.- Volia sortir d'allà!
-Oh no! d'això res. Tenim l'entrega del quadre a les 18.00, no em deixaràs plantat oi?- Em va mirar neguitós.
-Quina entrega , quin quadre?- Ara ja no podia fer-me enrere!-
-Mira fem una cosa, si tu fas un retrat meu molt ben fet, et podràs anar.-
Es va asseure al sofà. No en tinc n'idea de pintar!, i ara que faig?.
Vaig agafar la pintura i els pinzells. No em creia que em passés allò, ara hauria d'anar a una entrega d'un quadre que ni tan sols he pintat i explicar l'idea i tot aquest sermó.
S'he m'acabava la paciència. Feia molta calor i la pintura semblava que ballés a dins d'aquell pot fosc. Estava marejada i el sucre moreno s'em repetia. Quan pensava que ja no tenia res a fer, s'hem van creuar els cables i agafant els pots de pintura els vaig escampar per tot el quadre. Ara sí que no tenia res a fer!.
Es va apropar a mi, quina por, que podia fer? al girar el quadre es va posar a cridar:
-Quina meravella, impressionant! Guanyaré molts calés amb aquest quadre!, em faré d'or!-.
D'or diu? quatre pinzellades i ja és una meravella?, uns moments de pànic es van convertir en uns moments de perplexitat.
-Jacqueline, gràcies, és el millor quadre que he vist.- Va obrir la porta de bat a bat- Si vols pots anar-te'n o bé anar a la exposició.-
Vaig fer una rialla exclamant:
-Ja m'agradaria però m'he d'anar!-.
Pujava les escales a tota pressa cap al següent pis, llavors em vais entrebancar amb un esglaó, els veia tan borrosos!.