Cercador
Una mirada.
Un relat de: salroig- Compartir:
¿Quants d'homes i dones heu vist de vegades,
absorts pels pensaments de velles cabòries,
passar hores embambats mirant un punt llunyà
dins d'immens blau de la nostra mar?
Ara imagineu-vos travessar serralades
plenes d'escarpades penyes, tosses
donant recer a pedres, amb fang amassades,
que vessunyen la calor de les persones
que temps enrere les han habitades,
possessions al repartiment anomenades,
camps de secà conreats i les margenades,
pedra a pedra amb suor o fred muntades,
els plans farcits de majestuoses oliveres,
les alzines de tant frondoses que són, pareixen
bubotes verdes, les seves branques gruixudes estalonen
tossals, puigs i pujols amb el nom que les assenyalen,
als seus peus reguerols i torrents, amb llit de còdols, reguen
basses, abeuradors i fonts dels voltants, pels que les necessiten.
Després d'aquesta explosió de llum i colors,
tots els verds de la paleta, ocres, grisos envers
tota l'escala, el vermell de la rosella,
el blau del cel i el groc de la ginesta,
pujar al cim més alt i des de l'altura veure el mar,
que la seva esplendor no et deixa pipellejar.
Comentaris
-
Absort contemplant el mar.[Ofensiu]Jofre | 11-08-2006
Hola Salroig. Un poema de lloança al mar, amb una pregunta inicial que troba la resposta en els 6 últims versos. I, enmig, una descripció des de més endins, perquè quedi clar que si l'esplendor del mar et captiva ho fas des de la certesa del qui també coneix bé la terra dels picapedrers.
Ens fas arribar la imatge.
Salutacions cordials.
Jofre.
PS. Una pregunta, si em permets; has sentit sempre dir Salroig, o alguna vegada també Solraig?
Agraït.
