Un peu enrere X

Un relat de: salroig

El temps passava any rere any, i els quatre amics veien envellir la gent de la barriada. Ells sense adonar-se'n també es feien majors, no sols de cos sinó també de cap, encara que de vegades pareixia tot el contrari.

Un dia, fosquet, després de sopar, fent una volta per un dels carrers amples, amb arbres i poc llum, els quatre amics varen veure parelles que festejaven ben aferrats, per la vorera, a qui no importava, gens ni mica, els quatre mussols que els miraven; anaven a la seva. En Miquel, després de veure l'espectacle, va rumiar què podien fer per passar un vespre ben divertit.

El dia següent ja els teníem a tots quatre cercant pots de llauna, de cinc quilos, dels de boca ampla, cordells dels més fins, fil d'empalomar dels mateixos que empraven per fer els estels i buines del cavall que tenien per enganxar al carro de repartiment de la fàbrica de lleixiu, del pare d'en Bernat. Soparen prest, orinaren dins el pot, que ja tenien ple de buines, feren un poc de fang, el posaren també dins el pot, i tot ben remenat. Ja vos podeu imaginar la flaire dels orins mesclat amb les buines i el fang. Posaren el pot ple, fermat per un cap amb el cordell, damunt una columna del tancat d'un xalet que ocupava quasi mitja illa i que tenia un reixat de cantó a cantó. L'altre cap del cordell, ben tibat, era al peu de l'arbre de l'enfront. El cordell abastava tota l'amplada de la vorera. Els quatre amics, seien amb els peus penjats com a bàmbols, o més ben dit fent de bàmbols, damunt el pedrís de devers un metre i mig d'alçada que feia el tancat abans de les reixes, un poc enfora del pot per mor dels esquitxos. Espera i esguarda la primera parella. No varen haver d'esperar gaire: dos que anaven ben aferrats i se contaven les seves coses i que, de tant en tant, s'aturaven a fer-se una besada llarga i a la boca. En Bernat i en Joan encara no entenien ben bé el perquè. No varen durar gens els acaronaments, entropessaren amb el cordell i el pot els aplegà de ple. Ja vos podeu imaginar l'astorament de tots dos. En Bernat i els seus amics no pogueren aguantar les rialles i no els quedà altre remei que deixar el caminar per córrer, ja que el mascle els pitjava els tapins darrere.

Els quatre angelets perfeccionaren l'invent, i fins i tot posaren tres pots d'una tirada, espaiats cada dos arbres. Una parella els va enganxar tots tres, en Bernat suposa que va ser la causa l'acalorament, anaven nuats. Malauradament pels quatre amics, les parelles habituals d'aquell indret, ja se sap que gat escaldat de l'aigua freda fuig, optaren per anar per la vorera del davant. Llàstima, no tenien on penjar el pot.

No cregueu que tots els jocs eren consemblants. També jugaven als quatre cantons i per aquest joc era menester la companyia de na Maria, germana d'en Miquel i en Joan. Es posaven un a cada cap de cantó i el cinquè restava al bell mig dels dos carrers. Havien de canviar de cantó sense que el del mig enxampàs ningú fora del reguard de la cantonada.

També feien miloques, per a enlairar-les els dies de vent i passar hores i més hores mirant-les volar. Fer estels era una feina delicada perquè mal fet no volaven gens ni mica. Canyes xapades i amb mosses als extrems, fil d'empalomar, paper de seda, farina i aigua per fer de cola i uns diaris per donar pes a la cua. Els tirants on anava enganxat el rodet de fil, per aguantar-ho enlaire, eren molt delicats, les mesures havien de ser exactes. La llargària de la cua, feta amb flocs de paper de seda i diaris al final perquè fes més pes, era fonamental. L'encreuament de les canyes, matemàtic. En feien des de quatre fins a vuit puntes, en forma de rombe, estrella i triangle, i per ventura passaven dies per fer-ne un.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer