Cop de calor

Em diuen Pere i, quan vaig al poble del meu pare, em diuen Pere de ca s'escolà. Tot l'any vivia a Ciutat amb els meus pares, però els mesos d'estiu anava a ca la padrina Aina, al poble, que està escortat a Tramuntana per muntanyes i a Migjorn per un pla farcit d'ametlers, garroves i figueres. Des del corral de ca la padrina es veuen dos penyals superbs: un fou un castell morisc difícil de conquerir, l'altre un niu de voltors, àligues, salvatgina i cabres d'un pèl de color marró tirant a roig fosc i lluent com acabat de rentar, de pura raça mallorquina.

La padrina Aina, viuda d'anys enrere -jo no vaig conèixer el meu padrí-, pagesa i bona al·lota com el pa, vivia amb la meva tia fadrina Joana, que es guanyava les sopes repuntant talls de sabates (mal anomenats cortes). A la casa de la vora hi vivien el meu padrí jove Miquel, que feia de guardià d'un polvorí d'una mina de carbó just aferrada al poble; la seva dona la tia Biela; i la cosina Aina, uns deu anys major que jo, qui era la seva jugueta.

La primera feina de l'estiu que la padrina i jo teníem era anar a collir figues: les bacores i les flors, que no són el mateix ni molt manco. Acabat l'estiu colliríem totes les altres castes de figues per assecar damunt els canyissos. A primera hora del matí, ans de clarejar, la padrina em cridava i jo d'un llongo ja era fora del llit. Preníem la llet i ella llescava pa per poder mullar, i en acabat el desdejuni ja partíem cap al figueral. Com que era a prop del poble, amb una mitja hora de caminar xano-xano érem arribats.

La padrina vestia una falda llistada fins el peus, unes espardenyes d'espart i un davantal. El cos era guarnit i amb mànigues llargues, amb manigots i guants. Al cap hi duia un mocador negre i un capell de palmes d'ala ampla. Jo anava vestit amb uns calçons curts -normal per la meva edat-, mariol·lo amb màniga llarga i calçat de vambes. També anava coronat d'un capell de palmes.

Arribats al figueral la padrina pujava damunt l'escala de collir figues i amb el gaiato a la mà, per acostar les branques més altes, anava omplint els paners, dos de grans que portava ella i un petit que duia jo. Les primeres sempre les tastàvem, fresques, saboroses i dolces com la mel, pareixien ambrosia. Devers les onze acabàvem la feina, o hi posàvem el bast, demà serà un altre dia. La padrina amb un paner damunt el cap i altre penjat del braç, jo amb prou feines amb el meu que era a caramull, i cap al poble hi manca gent. El sol només ens havia llepat una misèria la cara i a jo, a més a més, un poc les cames. Arribats al poble, dues grapades d'aigua fresca de la cisterna per la cara, les mans ben rentades amb sabó, la padrina a fer el dinar i jo a jugar amb la cosina dins la frescor del corral. Després de dinar a fer horeta. En aixecar-me ajudava la tia a engomar, amb un pinzell de cerres, petit i embetumat de cola, els talls que ella cosia. Si embrutava massa el feia net amb un tros de crepè, quan la cola era seca. A partir de les sis de l'horabaixa, carrera ben regada, així estava més fresca i no aixecava pols. I cadires defora. Les dones treien el cistell de la costura, el ganxet o les agulles de fer calça, i feinejaven esperant que fosquegés per anar a sopar.

Quan l'estiu havia pres força tocava anar a batre les ametles, que era també feina pels homes, i feixuga. Aixecar-se abans de l'alba, guarnir el cavall al carro i partir amb els ormejos cap al tros. Devers les sis de la matinada escampar les teles, els homes batre els ametlers, les dones recollir les ametles de dins les teles i els al·lots pellucar les que queien fora. Ajupits tot el temps. Anàvem vestits, ben tapats tots el racons del cos. Abans del migdia tothom davall una figuera, hi feia una ombra del millor. Les dones amb quatre grapades adreçaven una mossegada per dinar, els homes a la gatzoneta esperant i xerrant entre ells de les seves coses, els al·lots fent trull pel voltants. Després de dinar, a descansar damunt els sacs, a fer horeta com s'amorria el bestiar. Mai ans de les cinc del capvespre es tornava a la feina i després a feinejar, esguardant que el sol es pongués. I així un dia rere un altre fins acabar la tasca.

Era la seva feina i la feien amb seny, mai vaig sentir a dir que ningú morís d'un cop de calor, com ara es diu. Ah! I en feia de veres de calor, el sol queia de ferm a plom. Torrava el cul a les llebres!

Els diumenges, que venien el meus pares, anàvem a la platja, de bon matí o horabaixa fosquet. Així el sol et respectava la pell, i si en un descuit et cremaves massa, pedaços banyats en vinagre te deixaven com nou.