Un peu enrere VII

A mesura que passaven els anys la barriada anava canviant i en Bernat i els seus amics es feien majors. Per rigorós torn en Bernat i en Joan pujaven a batcoll un de l'altre, els mesos de setembre i desembre que eren els dels seus aniversaris, i sumaven els anys de tots dos. Així pareixen majors (almanco ells ho creien, o feien de creure-s'ho).

Els dos primers anys que varen anar a l'escola de la barriada ja eren records. Al mestre Nicolau, més dolent que la fel, només el saludaven si el topaven, pel carrer, de cara; si no, feien el beneit i s'estalviaven una salutació. El record d'aquella petita escola no era gens agradable. Hi havia una aula per als nins, amb les edats mesclades. A una punta i damunt una tarima de fusta, perquè el veiessin bé, hi havia el gloriós mestre. La llosca de faria que sempre duia penjada dels llavis era més grossa que ell. D'aquí el seu malnom: "fari-llosca". Una altra aula era per a les nines, també barrejades les edats, i estava dirigida per la dona de mestre Nicolau. En Bernat no va sentir dir mai res d'ella, ni de dolent ni de bo: bon senyal. Don Nicolau, d'aquesta manera l'havien d'anomenar, quan qualcú arribava tard el primer que feia era tocar-li els cabells. Si els duia eixuts, ja havia rebut, amb una vara feta de una palma de fasser, de més de tres pams de llarg, li donava una pallissa de ca (així li pareixia a en Bernat). Si pel contrari els duia banyats només el castigava una estona de genollons a un racó de l'aula. La teoria del bondadós mestre era la següent: si els pèls eren banyats, llavors feia poc que el nin havia sortit de ca seva (ben pentinat i amb la llepada de bou ben amunt), i el castigava per arribar tard; però si les duia eixuts era senya que s'havia enredat jugant pel carrer i això era una falta molt greu, i el càstig era ferotge. La lletra amb sang entra, deien ans, però en Bernat només va aprendre a córrer i a pentinar-se amb els pèls ben banyats d'aigua. Aquí, sí que és vera, en Bernat no té cap record d'haver après res, ni de lletres i ni de nombres. En Bernat de jovençà corria a les curses de 100 i 1.500 metres lliures. En va guanyar més d'una, i fins i tot qualque final. Corria descambuixat. En Bernat sempre ha cregut que aquells entrenaments de dos anys foren el començament de la seva vida esportiva.

A poc a poc s'enquitranaren tots el carrers, a qualque solar buit es varen construir edificis d'una o, com a màxim, dues plantes, i a més a més va venir gent externa, que anaren canviant de mica en mica la fisonomia de la barriada.

El quitrà va acabar amb aquelles llaunes rodones, pots buits de llet condensada (ja en començava a haver), de tomàtigues (encara que la majoria de veïnats empotessin les tomàtigues ells mateixos dins pots o botelles de vidre) o d'altres conserves (en Bernat no va arribar a destriar quines, les etiquetes es desferraven sovint), fermades amb un vencis a la cintura i plenes de macs quasi iguals. També va acabar amb molts de mals de caps que tenien les mares d'en Bernat i d'en Miquel i en Joan. Els macs, triats amb seny i cura, eren les municions per a poder lluitar a pedrades amb els al·lots de les barriades dels voltants, enemics declarats. Supòs que enteneu l'alè de les mares, els trencs eren a l'ordre del dia i setmana sí, setmana també hi havia qualque guerra. El quitrà també acabà amb aquelles persecucions en bicicleta fent de detectius. Unes vegades eren els grans que s'escapen, i unes altres eren els petits, i al cap de mitja hora, els que quedaven i mitjançant les petjades que havien fet les cobertes de les rodes, damunt la terra o el fang dels carrers, anaven escodrinyant fins a trobar els escapats, que no estaven quiets. Coneixen els més petits detalls de cada roda de les seves bicicletes, les havien desmuntat un caramull de vegades per arreglar els forats que feien.