Una imatge val menys que mil paraules

Recordo que de petit ja rebia elogis per com acoloria i que m’agradava molt fer dibuixos però mai l’hi vaig donar importància. De tant en tant m’agradava fer una aquarel·la pintant-hi una marina o un bodegó i al final sempre acabava regalant-ho o malvenent-ho a algun familiar o conegut. Sempre em deien que pintés més i que fes una exposició però només era un hobby i quan em vaig casar i amb la feina, vaig deixar de tenir temps.

Quan la Montserrat, la meva dona, va insistir en que venguéssim la casa d’estiueig de Calonge, ja no vam patir més pels diners i vam passar varis estius fent viatges llargs. Fins que vàrem llogar la masia a Saldet; a les golfes vaig trobar-hi un cavallet i el vaig baixar al porxo. Allà es va quedar fins que un dia, la Montserrat, em va regalar una tela, una caixa de pintures a l’oli i un estoig amb tot de pinzells i estris de pintura. Va ser al principi de Saldet, un cap de setmana que teníem invitats i celebràvem endarreridament el meu quarantè aniversari. Qualsevol excusa era bona per muntar un sopar a la fresca a la nova casa; i la meva dona va invitar a la seva germana Núria amb el seu marit, el Manolo i a l’altre germà, el Marc, que estava vivint a Perpinyà amb la Christelle i que també va venir. Tothom va fer un —oooooh —ben gran i petons i abraçades perquè deien que tots hi havien col·laborat en el regal que també incloïa una ampolla de Whisky Chivas ben antic i un joc de copes de cristall fi. No recordo què vàrem sopar; llagostins potser. Bé, és igual, el cas és que em va fer molta il·lusió i abans dels cafès ja vaig muntanr el cavallet i guixava la tela amb un llapis resseguint la silueta del poble que per cert, de nit, gairebé no es veia. Una de les meves cunyades, deia que ella abans també pintava però que ara no tenia lloc a casa i s’havia passat a l’escriptura. Vam parlar de l’art, del que solia pintar cadascú i em va preguntar si mai havia fet res abstracte. Deia que no es creia que jo sabés pintar i em va reptar a que m’autoretratés. Però amb els ji, ji, ja, ja del vi del sopar i la conversa, no vaig començar a pintar res fins que va marxar ben tard la última persona. Poc a poc, gairebé d’un en un, segons potser la seva resistència a l’alcohol, s’havien anat retirant tothom a dormir. Lo del autoretrat era una idea que ja m’havia ballat pel cap moltes vegades i aquella nit estelada em sentia inspiradísim. Em sentia feliç, content, valent, alliberat, desinhibit, genial, capaç i moltes més coses. Em moria de ganes d’expressar, de plasmar qui era jo en aquell moment però de la manera més lliure i sincera possible i sense cap complexe ni limitació. Vaig estar pintant i bevent com un boig fins que el gall va dir prou. No recordo res més perquè quan em vaig llevar ja havien marxat tots i gairebé eren les sis de la tarda. Vaig anar corrents a veure la meva obra i no la vaig veure.

—Vaja castanya portaves ahir. Que vas anar a dormir molt tard? —Va preguntar-me la Montserrat. I jo li vaig respondre —no sé quina hora era. Una estoneta després de tu. Que has vist el quadro?

Ella va afegir —sí, què vols fer? Vols comprar una altra tela? Allò que vas fer, què és? Abstracte? L’he deixat a dalt al teu estudi per si vols guardar-lo. Vigila que taca molt.

Vaig pujar corrents a mirar si era cert el que m’havia passat la nit anterior i sí. Era una meravella, era fantàstic, A la llum del dia era una bestialitat. Em vaig quedar allà plantat davant la meva obra sense saber reaccionar. Una estona més tard va entrar la Monserrat preguntant-me si ja m’havia dutxat.

—T’agrada? Soc jo. —Vaig preguntar-li.

—El què? Això? I què representa? Que anaves begut? A mi m’agrada més el figuratiu, com els que feies. Em pensava que et faria gràcia tornar a pintar. Vas fer malbé gairebé tots els tubs. Que vols menjar alguna cosa? —Va afegir finalment.

A ella no li va fer gens de gràcia tal genialitat i ho entenc, perquè moltes vegades el subconscient és molt més savi del que ens pensem. La Montserrat va estar quatre o cinc dies distant, com solia fer, fins que se li passava engrescant-se amb qualsevol altra cosa. I ja mai més vam parlar d’aquell autoretrat que vaig penjar a la paret de darrera la porta del meu estudi.

Un altre dia, aprofitant que vàrem baixar a Girona, vaig comprar-me una tela nova, dos tubs grans de blanc i alguns colors més que havia “malgastat”.

Vaig escollir una foto vella d’un viatge al Canadà a on hi sortíem la Montserrat i jo en un posat molt alegre. La vaig fer ampliar, la vaig quadricular i me la vaig estar estudiant força mentre la copiava a l’oli en la tela. Vaig donar-li molta llum i contrast sense perdre definició. Em va donar molta feina. Vaig estar-me prop de tres mesos per acabar-lo i em va quedar exactament com la foto. La Montserrat va quedar encantada i el mateix dia va encarregar un marc daurat ben recarregat. Va penjar el retrat de tots dos al menjador i sempre, encara, l’admira. Jo, quan el torno a veure, sovint em pregunto sorprès—Qui és aquest calçaces? —I pujo al meu estudi per saber qui soc mirant el meu autoretrat amagat. Redescobrint-hi colors, textures, voladures, moviments, pinzellades i petites formes com els dos estels, un de cinc puntes i un altre de sis, sobreposats. No l’ensenyo a gaire gent i només una persona ha sabut interpretar-lo i diu que el llenci, que és una bomba de rellotgeria. Després de tant de temps, ja ho dubto; i l’he escrit llençant-l’ho als núvols.