Una història que va passar força anys enrere

Hi havia una vegada un noi que es deia Àngel. Va començar a treballar de molt jove, com a aprenent, en un petit negoci de teixits de Navarcles el seu poble natal. Però tenia ganes de saber més i més, així que es va matricular a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Manresa, on aviat va destacar per la seva intel·ligència. Per aquelles dates el Govern central va convocar unes beques de perfeccionament d'estudis a l'estranger i ell va ser un dels escollits per beneficiar-se'n.
Va ingressar a l'escola de teixits de Roubais (França) una de les millors en la seva especialitat. Tot i el seu desconeixement de l'idioma, es va posar al dia ràpidament i aviat va destacar com l'alumne més avantatjat. Al segon curs es va projectar una Exposició Internacional de teixits i l'escola francesa hi va participar per mitjà d'aquest brillant alumne (català per cert) i va obtenir la Medalla d'Or. Acabats els estudis, va tornar al seu país. Ja tenia l'edat de fer el servei militar, però en un Consell de Ministres va considerar que seria malaguanyat, no aprofitar els coneixements que havia obtingut i li van commutar a canvi de fer conferències i d'entrar a treballar en una empresa on pogués aplicar el que havia après.
Tot aquest procés era sovint notícia en els periòdics de l'època, tant per elogiar les oportunitats ofertes pel govern, com per exaltar la figura dels humils treballadors, quan se'ls donaven oportunitats. La fotografia de l'Àngel apareixia repetidament a la premsa i es podia constatar que, a més d'intel·ligent, era de molt bon veure.
Una noia de Sabadell (llavors "primer centro lanero de España") que es deia Àngela, seguia amb interès aquesta història. Fins i tot retallava i guardava els diaris que parlaven d'ell. Era filla d'un fabricant tèxtil i aquesta fàbrica va ser, precisament, la que va acollir la primera immersió formal en el treball, de l'Àngel.
Un dia quan ja feia un cert temps que formava part de la plantilla de l'empresa, el pare d'ella i cap d'ell, va organitzar una anada familiar a Montserrat i el va convidar a acompanyar-los, cosa que va fer amb molt de gust i van passar junts un bon dia.
Abans de tornar cap a casa, l'Àngela va voler aprofitar l'últim moment per anar a demanar a la Moreneta, que aquell jove que tant li interessava, es fixés en ella i es va entretenir massa. La resta del grup l'esperaven a l'estació, quan va arribar el cremallera, van anar pujant i just quan ella arribava corrent, va arrencar. En veure-la, l'Àngel va saltar del trenet... perquè no es quedés sola aquella noia tan maca i mai més la hi va deixar.
Fins aquí la història i l'anècdota. Només em queda dir que l'Àngel i l'Àngela van ser els meus pares. Ah! i que em dic Montserrat.