Una família (a)típica

A l'altra banda de la taula estaven l'Ane i el Lluís. Ella amb el seu estil únic, sostenia l'Enric. Era feliç. Parlàvem amigablement mentres el nen jugava amb els cabells de la seva mare.

Al seu costat estaven mon pares. El papa duia un bastonet, doncs mai s'havia recuperat de la seva lesió. A la mama li havien postha ulleres, i això que encara veia.
Darrere d'ells, venia corrent el Martí, un altre nen de dos anys i mig. "Mama! Mira que m'ha donat la güela!" em deia sostenint un ninot. Corria cap a mi i m'abraçava. "Mama tinc fam!", "Ara menjarem, tinguis paciència".
Els meus pares es reien. Ja tenien dos néts i encara n'arrivarien més! Estaven a gust.

I per últim, a la meva dreta, el Martí. La meva parella i pare del meu fill. No ens volíem casar, però sabia que mon pare seria més feliç veint cassar-se la seva filla gran.
El Martí m'estimava. Des de sempre. Mon pares i els seus es coneixien des de joves, ja que varen treballar junts.
"I com es dirà el pròxim?" ens preguntaven molt sovint. "Doncs no sé, no només depen de mi", "A na Koro li agradaria un basc, i realment hi ha molt de polits". "papas, ja vorem".
"O també Marc, em va dir que aquell nom la té enamorada". Tots rèiem.

Només el nom?