Orgull d'una gilipolles

Potser va ser aquell dia, en aquella classe d'ètica i en aquell moment quan vaig odiar, però de veritat, a Isabel.
Potser va ser aquest divendres catorze de març, quan la vaig veure fent-se petons amb na Rocío, que la vaig odiar amb ira i ràbia.

De totes maneres ha quedat clar, encara que no sàpiga quan i on, que un dia, fos el que fos, ens vam començar a no poder aguantar.

-Jo crec que els homosexuals podem adoptar. Som persones i tenim drets-va dir Isabel en el famós debat d'ètica, el debat que va marcar un abans i un després en la nostra relació.
-És veritat-van dir els del seu bàndol.
Jo estava en l'altre bàndol, es podria dir que estava amb els fatxes i els xapats a l'antiga. Era una de les poques persones normals.
-Perdona que et digui Isabel-vaig fer una pausa-però no, i no, no teniu dret a adoptar. En el DNI què posaria, Què és fill de dues dones?
- Saps?-I em va mirar amb cara d'odi-Potser un fill amb dues mares, o amb dos pares, estaria millor educats que si tingués un pare i una mare.

Van passar els dies, i després d'aquesta acalorada discussió deixem de parlar. Ens dedicàvem a tirar mirades de menyspreu, i no molt boniques.

El catorze de març vaig començar a sortir amb Carlos, el noi que sempre m'havia agradat. Vam quedar en donar una volta pel port, perquè després em portés a casa en moto.
-M'encanta aquest moment; tu i jo ... aquí sols-li vaig dir.
-M'encantes TU-va dir donant èmfasi al TU.
Després vam anar a casa meva, encara que abans d'arribar ens vam aturar a la gespa i ens estirats els dos junts.

Mentre estàvem en plena acció, vaig veure a Isabel que acariciava a Rocío, i que a continuació es petonetjaven. Gairebé vomito del fàstic que em van donar.
-ens veiem demà afecte.
-Chao, t'estimo.

Van passar sis mesos, i les coses seguien igual. Bé ... totes excepte una.
Carlos m'havia deixat per una altra més puta que jo. I suposo que m'hauria posat les banyes, abans de deixar, amb ella.
Plorava sovint. Pujava a les escales més altes de l'institut i em fumava un cigarret. I un altre. I un altre. I un altre. Cinc cigarrets i em posava a plorar. Plorava silenciosament, perquè no volia que ningú s'assabentés que plorava per amor.

Em vaig intentar treure la meva addicció al tabac. També a la d'alcohol. Sabia que tota aquesta merda era de tot menys alguna cosa bona per la meva salut.
Encara que he d'admetre que amb tres porros i dos cubatas meves preocupacions s'anaven del meu cap. Les meves preocupacions i també la meva consciència.

Al final, després de tres intents fracassats, ho vaig aconseguir. I el truc, a part dels pegats de nicotina, va ser posar metes i crear-me falses il·lusions si ho deixava.
Que si un concert de Green Day, que si un altre de The Killers ... que si ho deixava aniria a veure partits de futbol. Falses i tontes il·lusions que mai vaig arribar a complir però que van ser la meva salvació.
La meva salvació per deixar el tabac i la beguda, però no per deixar de plorar; encara no havia trobat la solució.

Els meus amics em van plantar, entre altres coses perquè jo havia canviat i perquè en Carlos els va dir coses molt lletges de mi. Així que em passava els dies sola i plorant a les escales més altes.

I els caps de setmana? Anava sola al port, i mirava l'horitzó. Cada dia la història es repetia. Estava condemnada a la monotonia.

I en un dels meus passejos solitaris al port, mentre queien inconscientment llàgrimes sobre les meves galtes, una ombra va aparèixer.
-Jo també ho he deixat amb Rocío, em va posar les banyes un parell de vegades.
-Enhorabona.

Vam estar un temps en silenci, sense dir res.
De sobte es va apropar a mi i em va besar als llavis. Ens vam mirar i vaig veure que ella era el meu veritable destí, i el més important: que havíem d'estar juntes.
Li vaig agafar i la vaig tornar a besar. Un plaer mai viscut amb en Carlos. ¿AMOR?
Vam estar juntes fins que es va fer fosc.
-Llàstima que siguis una homòfoba.
-T'estimo.
-I el pitjor, una falsa.
-Però t'estimo.
-Tens molt per aprendre. T'estimo.

I se'n va anar, i mai va tornar. Sempre li escrivia a la seva taula cursilades i també ens miràvem com dos enamorades.
Però ella esperava una cosa que jo mai faria.