Orgull d'una gilipolles

Un relat de: korius

Potser va ser aquell dia, en aquella classe d'ètica i en aquell moment quan vaig odiar, però de veritat, a Isabel.
Potser va ser aquest divendres catorze de març, quan la vaig veure fent-se petons amb na Rocío, que la vaig odiar amb ira i ràbia.

De totes maneres ha quedat clar, encara que no sàpiga quan i on, que un dia, fos el que fos, ens vam començar a no poder aguantar.

-Jo crec que els homosexuals podem adoptar. Som persones i tenim drets-va dir Isabel en el famós debat d'ètica, el debat que va marcar un abans i un després en la nostra relació.
-És veritat-van dir els del seu bàndol.
Jo estava en l'altre bàndol, es podria dir que estava amb els fatxes i els xapats a l'antiga. Era una de les poques persones normals.
-Perdona que et digui Isabel-vaig fer una pausa-però no, i no, no teniu dret a adoptar. En el DNI què posaria, Què és fill de dues dones?
- Saps?-I em va mirar amb cara d'odi-Potser un fill amb dues mares, o amb dos pares, estaria millor educats que si tingués un pare i una mare.

Van passar els dies, i després d'aquesta acalorada discussió deixem de parlar. Ens dedicàvem a tirar mirades de menyspreu, i no molt boniques.

El catorze de març vaig començar a sortir amb Carlos, el noi que sempre m'havia agradat. Vam quedar en donar una volta pel port, perquè després em portés a casa en moto.
-M'encanta aquest moment; tu i jo ... aquí sols-li vaig dir.
-M'encantes TU-va dir donant èmfasi al TU.
Després vam anar a casa meva, encara que abans d'arribar ens vam aturar a la gespa i ens estirats els dos junts.

Mentre estàvem en plena acció, vaig veure a Isabel que acariciava a Rocío, i que a continuació es petonetjaven. Gairebé vomito del fàstic que em van donar.
-ens veiem demà afecte.
-Chao, t'estimo.

Van passar sis mesos, i les coses seguien igual. Bé ... totes excepte una.
Carlos m'havia deixat per una altra més puta que jo. I suposo que m'hauria posat les banyes, abans de deixar, amb ella.
Plorava sovint. Pujava a les escales més altes de l'institut i em fumava un cigarret. I un altre. I un altre. I un altre. Cinc cigarrets i em posava a plorar. Plorava silenciosament, perquè no volia que ningú s'assabentés que plorava per amor.

Em vaig intentar treure la meva addicció al tabac. També a la d'alcohol. Sabia que tota aquesta merda era de tot menys alguna cosa bona per la meva salut.
Encara que he d'admetre que amb tres porros i dos cubatas meves preocupacions s'anaven del meu cap. Les meves preocupacions i també la meva consciència.

Al final, després de tres intents fracassats, ho vaig aconseguir. I el truc, a part dels pegats de nicotina, va ser posar metes i crear-me falses il·lusions si ho deixava.
Que si un concert de Green Day, que si un altre de The Killers ... que si ho deixava aniria a veure partits de futbol. Falses i tontes il·lusions que mai vaig arribar a complir però que van ser la meva salvació.
La meva salvació per deixar el tabac i la beguda, però no per deixar de plorar; encara no havia trobat la solució.

Els meus amics em van plantar, entre altres coses perquè jo havia canviat i perquè en Carlos els va dir coses molt lletges de mi. Així que em passava els dies sola i plorant a les escales més altes.

I els caps de setmana? Anava sola al port, i mirava l'horitzó. Cada dia la història es repetia. Estava condemnada a la monotonia.

I en un dels meus passejos solitaris al port, mentre queien inconscientment llàgrimes sobre les meves galtes, una ombra va aparèixer.
-Jo també ho he deixat amb Rocío, em va posar les banyes un parell de vegades.
-Enhorabona.

Vam estar un temps en silenci, sense dir res.
De sobte es va apropar a mi i em va besar als llavis. Ens vam mirar i vaig veure que ella era el meu veritable destí, i el més important: que havíem d'estar juntes.
Li vaig agafar i la vaig tornar a besar. Un plaer mai viscut amb en Carlos. ¿AMOR?
Vam estar juntes fins que es va fer fosc.
-Llàstima que siguis una homòfoba.
-T'estimo.
-I el pitjor, una falsa.
-Però t'estimo.
-Tens molt per aprendre. T'estimo.

I se'n va anar, i mai va tornar. Sempre li escrivia a la seva taula cursilades i també ens miràvem com dos enamorades.
Però ella esperava una cosa que jo mai faria.


Comentaris

  • Escriure real i naturalment és cosa de pocs/ques[Ofensiu]
    cebeta | 11-07-2009 | Valoració: 10

    L'homosexualitat i la bisexualitat segueixen essent temes molt pendents. Està molt bé que escriguis sobre això. I et recomano que segueixis escrivint, doncs ho fas molt bé i exemplifiques una justícia natural i un realisme devastadors. Ser escriptora per a tu no hauria de ser un somni, hauria de ser un repte. Hi ha poca gent que es dediqui a parlar del que és just i del que no en aquests temps d'una crisi malinterpretada on es deixen de banda els problemes reals per a fer cas als mitjans de comunicació. Si la gent continua deixant-se enganyar, el món, els sentiments, l'amor, l'instint, ens deixaran de banda.
    Jo avui he escrit una petita prosa eròtica a relats quan ni en tenia ganes ni estava inspirat, però he quedat molt content de com m'ha sortit. No cal que en tinguis ganes ni que estiguis inspirada, per escriure. Ja ho portes dins i fent-ho més és com n'aprendràs més. Ja saps. Crec que encerto amb aquest consell que et dóno.

    Salut i vida!


    Sergi

  • "una cosa que jo mai faria"[Ofensiu]
    kispar fidu | 10-05-2009 | Valoració: 9

    deixar de ser homòfoba?

    (això és el que ella mai no faria?)


    m'ha agradat el teu relat, especialment per l'enfocament que li dones, tractant l'homosexualitat des de la perspectiva externa (i no molt a favor).
    "Era una de les poques persones normals." Aquesta frase m'ha fet molta ràbia el primer cop, he pensat "...perdona? m'estàs dient que els homosexuals no som normals? ai senyor... la diversitat trenca normalitats!"

    però després ja he vist (o he interpretat) que era una manera de tractar el tema, de girar la truita i posar les cartes del revés. No deixar sobre la taula lo evident.



    jo també vaig començar a escriure per entendre'm millor a mi mateixa i alliberar sentiments i pensaments que de vegades es perden per dintre i sembla que no sàpiguen com sortir...

    després, amb el web, em vaig enganxar, i fa un temps que m'he apassionat per la poesia! em resulta més fàcil esplaiar-me amb versos! :)


    m'ha agradat conèixer-te (trobar-te),
    ens veiem per aquí,
    Gemma

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: