El pre-, l'Extasis, i el post-

Bon dia amics i amigues relataires. He estat pensant com podria escriure aquest relat, havia pensat dividir el relat en tres parts, però la millor manera de dividir-les es contar-ho.
Doncs comencem!

La nit va començar a les set de la tarda. La Jessy i jo vam anar a comprar. Arrivàrem a casa a les nou. Em vaig vestir i a les deu vaig anar a casa seva.
Menjàrem uns trossos de pizza i vam anar al port.

Ara començava l'espectacle! Després de dues hores vam decidir anar al baluart de Santa Llúcia. Quan vàrem arrivar havia gent fent botellón i no era plan de juntar-nos amb ells. Total, que ens vam "automarginar" i vàrem anar a un lloc buit.
Vàrem treure els nostres gots (només ens faltava comprar gots per a dos persones! i encara menys sent estudiants) i les fantes. A continuació la beguda estrella de la nit: El Gin Xoriguer (ja que estem, si hem de beure ho feim amb estil i bevem coses típiques de la nostra terra).
Ens vam servir i vam començar a parlar. Jo li parlava de tu, només de tu. De que em feies i em fas molt feliç. De que ets un amor de persona i que t'estimo de debó. Ella em parlava de la seva vida, tan o més buida que la meva. Jo estava extasiada, perquè tenia l'extasis perfecte; tu.
La Jessy també estava feliç. Parlàvem de les nostres vides, ens rèiem, suspirava per tu, t'imaginava a casa teva i em posava trista, però bevia i tornava a ser feliç.
Amb la tonteria ens beguèrem un altre got. I amb això venia el joc de "jo mai" (però amb coses series, no les típiques de "jo mai he copiat" o per l'estil), i vam beure ja a la primera, la de "jo mai m'he enamorat d'una persona sense conèixer-la", la veritat és que ens hauríem d'haver begut tota la beguda del món.
Acabàrem el nostre macro mini botellón. Macro perquè havia bastant beguda i mini perquè érem només les dos.
En aquells moments jo estava bé, però na Jessy estava un poquet borratxa… encara que quan vam baixar al port les dos estàvem igual… i ella no havia canviat d'estat. Anàvem de la mà ja que sino no ens aguantaríem.
Vam entrar a un pub amb música molongui (perquè clar… a nosaltres no ens mola la música cani i obviament no aniríem a un lloc on només posen aquesta música). Vàrem estar una estona, que ara mateix no sé quant va ser, i vam anar cap a casa. No sé com vaig arrivar, apenes podia caminar i se'm van caure les claus quan vaig entrar.

I avui, estic de resaca. M'he llevat i quasi em caic. M'he mirat de dalt a baix, i havia una cosa que no em cuadrava. Tenia els peus nets, però dos dits estaven bruts. He pensat dos possibles hipótesis; que m'haguès caigut d'alguna manera fent contorsionisme, o que m'haguès caigut intentant fer un pas del Mickael Jackson.
M'estava morint de gana així que he anat a la cuina. La meva mare estava i sort que s'ha anat. Pocs minuts després d'un típic "estás hecha polvo" he mitg vomitat. No ho he fet del tot i ho he hagut de netejar amb el meu pijama. Estava pitjor que abans (la pudor del pub i l'olor del vomitat fan una combinacció irresistible).Per a llevar-me el mal gust m'he begut un litre d'aigua.
I finalment, m'he anat al bany. Després de veure'm una ferida mai vista a la panxa, m'he dutxat.

I per què he contat això? Molt fàcil: Estar enamorada i estimar-te, tenir una bona amiga, escoltar bona música, tenir unes vistes agradables i disfrutar de l'ambient són sensacions increïbles que no es poden canviar per res del món, encara que després haguem de sofrir dolors de cap amb mal de panxa i vomitera.