UNA DÈU ENTRE DOS FORATS

En pis pèlvic jo vivia
quan me’n varen desnonar,
amb una empenta afectiva
varen esquinçar-me sac
i vaig passar a pitjor vida
per un forat vertical.

Allí fora, amb alegria,
em varen rebre uns estranys,
rara pell, cara marcida
i amb molts cabells sobre el cap.
Vam anar al lloc on vivien,
era quadrat i amb forats.

M’explicaren que em calia
menjar molt per fer-me gran
fer bondat de nit i dia
i no entrar per cap forat
fins que la llei que tenien
no m’hi hagués autoritzat

No en vaig fer cas, un mal dia,
en un rampell del meu cap
vaig fer el que no convenia
i em van tancar en un forat
Passat el temps en sortia
decebut i escarmentat.

Llavors jo ja coneixia
un bell ésser fascinant
amb més bonys sobre la sina
pro molts menys a l’engonal
on, per cert, vora l’eixida
amb un forat vertical.

Encuriosit, un bon dia,
vaig voler tornar-hi a entrar,
jo era molt gran, no hi cabia,
i m’hagué de conformar
amb entrar-hi amb una guia
que em creixia a l’engonal

Al cap d’un temps en sortia
un ser tal com jo era abans.
Ai !, la història es repetia
i per la por a fracassar
li expliquí ben de seguida
tots els secrets dels forats.

Tots, menys un, tan fora mida
que de tots és el més gran.
Només el conec d’oïda,
es veu que fa esparverar,
és el forat de sortida,
el que serveix per marxar
d’aquesta deu que és la vida
que algun déu ha fet brollar
en una terra bastida,
entre dos immens forats.