Un sonet

Jo no sé res, i per mi ja ho sé tot.
No em cal imaginar que un temps s'acosta
que ens ha de dur camins sens rost ni costa.
Ja ho sé tot sol, i és per tot sol que em fot.
Anar a la plena just és pegar un bot,
fer dues passes, traure-se la crosta.
Quan fuig el pus tot pareix fet aposta
perquè, nou, badi un brot i un altre brot.

Del pus que cau cap cosa no vull dir.
Es perd tot sol per dins les clavegueres.
D'aquest futur de races dretureres
en sé just l'esperança de l'ahir
quan, fart de grum, una nit vaig sortir
i et vaig venir just perquè tu em vingueres.