Un sonet d'enyorança

Si tant et torbes a dir-me on vius
m'eixugaré com un clavell s'eixuga,
quan no s'acaba i és només l'arruga;
el mires, parles, li dius «vius?, no vius?»
Jo no sé per quin pèl és que tu vius;
si serà el meu que amb el teu pèl no juga
o si passes de mi, que jo, quan puga
hauré d'anar per ous cap a altres nius.

És fàcil: per l'arena de la vida
intent no socarrar-me el cul de tu.
La platja és indolent: el mar em crida
i jo faig el colló: esper i suu.
Quina inclemència, amor: a tu
et don el temps, el mar, el pèl, la vida.