Un pobre regal

És una nit freda.
Jo camino, ple de parracs, orientat
per uns plors d´infant que vénen
de la llunyania.
Arribo al Portal...
Collons!, quina gentada!
- perdoneu-me, el vocabulari -
Uns pastors li regalen una ovella,
peluda i més gran que ell;
plora l´infant.
Seran cabrons! quin mal gust!
- excuseu-me aquesta vulgaritat -
Una pastora li dona mel i metó
i l´infant segueix plorant.
Òstia!, però què feu, si encara està mamant!
- disculpeu l´expressió -
Hi ha tres "pijos" que li regalen or, incens i mirra
i l´infant segueix bramant.
Rics de merda! què cony és tot això?
- oblideu ma villania -
Jo... pobre... poruc
- la lluna se´n riu de mi -
obrint pas entre la gent,
m´apropo, m´agenollo i li ofereixo un regal.
L´infant em mira sosprès, l´agafa,
treu el merdós embolcall
- esborreu ma grolleria -
i veu que és una capsa...
l ´obre, i... no hi havia RES!
El nen...
- com brillen els seus ulls! -
em torna a mirar, somriu i esclata a riure
i ressonen les seves rialles per tot l´univers...

Torno...
i jec, una nit més, al lloc de sempre,
en un racó de la Caixa d´Estalvis,
cobert de cartrons...
La lluna ja no riu,
però jo sí que sento encara les rialles de l´Infant.
En el cel, un estel brilla més del que és costum.
M´estic adormint.
Aquesta nit... no la trobo tan freda!