Un forat a la lluna

Escriure és un exercici que no ha fet mai i que no li agradaria de fer. Està convençut que unir i combinar paraules fins a formar una frase que tingui sentit i que expressi alguna cosa és una tasca àrdua i difícil, sobretot per a una persona la dèria de la qual han estat els números.
De tant en tant, però, en les estones lliures, s'asseu al sofà i, en comptes d'engegar la televisió -exercici d'altra banda que ja l'ha començat a fastiguejar perquè creu que no és gens productiu ni profitós--, agafa l'última adquisició literària que ha fet, l'última en uns quants mesos. La lectura de textos d'aquesta mena mai no l'havien atret; tanmateix, fa uns dies, després de sortir de la feina, entrà en una llibreria a tafanejar i a regirar llibres. Entre el munt d'exemplars en trobà un que li cridà l'atenció pel títol que exhibia -"Un forat a la lluna"--, d'un autor del qual no havia sentit a parlar, un tal Miquel Gavanyà, i per la precisió i concisió, exactitud fins i tot, del petit resum de la contraportada, cosa que li causà un cert interès, si més no momentani, com si amb allò que el llibre contingués aconseguís d'oblidar-se una mica de la vida avorrida i monòtona que en aquell moment l'havia presidit.
De manera que, no podent reprimir la curiositat i l'ànsia d'una persona de trenta-tres anys que no ha tingut més en la vida que un èxit professional acceptable, i qualificant els altres aspectes més aviat de mediocres o irrellevants, a la mateixa llibreria, abans de decidir si s'emportava el llibre o no, en desclou les tapes a poc a poc, com si amb sigil volgués endinsar-se en un món misteriós i fosc, abstrús i críptic. En topar amb les primeres paraules, però, una bafarada forta li ha bufetejat la cara. Sap que no és expert en literatura -la seva feina s'ha limitat a desmuntar i muntar equips de música i a fer d'enginyer de so, feina de la qual, d'altra banda, hi ha poca demanda, cosa que encara la fa més meritòria pel fet d'haver-la aconseguida, igual que la feina de lletraferit amb rampells de lirisme imprecís--; no obstant això, de seguida pot endevinar que una mena de començament com aquest pot desvirtuar, si més no fer devaluar, la novel·la.
"Són les deu del matí d'un dia qualsevol d'estiu. Tot semblava que seria com sempre, però alguna cosa en el meu interior em deia que avui seria un dia especial."
A primera vista, la impressió que li fa la primera línia és més aviat de rebuig davant una fraseologia d'aquesta mena, tan convencional, tan recurrent que fins i tot molesta. Desconeix quina ha de ser la manera com ha de iniciar-se un relat, però sí que està segur que mai no ho faria així. Continua, tanmateix, a pesar del sentiment de dubte que li han produït els primers mots.
"Quan vaig ser a la dutxa, vaig tancar els ulls mentre l'aigua m'acaronava la pell i hi relliscava tot al llarg, deixant-hi una agradable frescor al seu pas. Immediatament, es formà a la ment la teva imatge, alhora que un calfred em recorria el cos."
La decepció comença a apoderar-se d'ell perquè comprova que el que havia pres per una novel·la d'aventures, segons explicacions succintes del resum de la contraportada i la interpretació que havia fet del títol, té tota la traça de tractar-se d'una novel·la eròtica o, si més no, romàntica, consideració a la qual fa una ganyota de menyspreu, ja que sempre havia sentit a dir que les novel·les romàntiques estan fetes per dones i per a dones, i ell, evidentment, no s'incloïa en aquest col·lectiu.
De sobte, i mogut per una curiositat inusitada, bandeja tals pensaments. Les etiquetes literàries, les posen un grup de persones que, no tenint més feina a fer, tracten de classificar gèneres, gustos, estils, intentant de fer entrar al lector pels ulls allò que ells volen, tal volta per interessos comercials. Una novel·la, sigui del tipus que sigui, versi sobre el tema que versi, pot ser llegida tant per homes com per dones, i per algun altre ésser amb una mínima intel·ligència. De manera que prossegueix, després d'haver tancat el llibre i de tornar-lo a obrir, amb despit.
"Et vaig pronunciar el nom i recordava la teva mirada, els teus petons, les teves paraules, el teu cos majestuós. Sentia sobre els meus llavis el contacte dels teus i movia instintivament la llengua, que cercava la teva."
Decididament, hom no pot jutjar si aquestes frases són de la ploma d'un home o d'una dona. El cert és que nota que li comencen a produir una mena de frisança, en diria calfreds, potser perquè la història ha adquirit l'aspecte de misteri, de no saber en quin context locatiu i temporal se situa. I, perquè, a causa de la seva inexperiència sexual amb les dones, l'excita saber per quins viaranys es desenvolupa aquesta trama burlesca de la qual tothom en diu amor o relacions sentimentals.
"Una descàrrega va sacsejar-me el cos quan la teva llengua penetrà en la meva boca(...)."
Aquest paràgraf tan curt desencadena en ell un lleuger esborrifament dels pèls. Es pregunta, tot deixant de llegir, si la reacció no és típica de dones, més sensibles i més predisposades a la emoció cursi.
"Els nostres cossos estaven tan junts que pensava que alguna mena de fenomen físic o elèctric els enganxaria per sempre més, tal era la força irresistible que els empenyia a romandre junyits."
Decididament, la llagoteria de l'autor és magnànima. Sembla talment una dona atacada per una mena de possessió diabòlica envers algun mosso de bon veure, d'aquells que surten sovint en les fotos de les revistes de models, amb els cabells rossos o negres, rostre angulat i mirada de llop, penetrant, com si volguessin subjugar la femella per als seus propòsits ben coneguts. La dona, en aquest cas, cau retuda.
Lamenta, incitat per aquests pensaments puerils, no poder ser com un d'aquests individus de pòster, objecte de desig, admiració de noies adolescents i de madures que ja han entrat en la quarantena.
"L'obscuritat s'ensenyorí d'aquell lloc. Però entre la foscor alguna cosa brillava com un estel: eren els nostres ulls. La meva mà començà a acaronar-te els cabells, amb una suavitat indescriptible. Amb l'habilitat pròpia d'un cirurgià (...)"
Els metges també tenen dret a gaudir d'una nit (o d'una tarda) de follia incontrolada. Fins i tot ell, que no és més que un enginyer de so, tècnic d'equips de música, sent que necessita emocions fortes com aquesta, però no sols llegir-les, sinó viure-les, palpar-les, estremir-se com segurament fa qualsevol mascle que es trobi davant una femella que fa despertar els instints més baixos, o tal vegada no tan baixos ni roïns. Basta una mica de compenetració, compassió potser, o si més no tendresa. L'amor deu ser un acte de tendresa, no de submissió.
"(...) vaig descordar-te la camisa; després, els pantalons (...)"
Nota que les reaccions febrils que li ha provocat la lectura no són dignes del seu sexe, i, durant uns instants, aparta el llibre de la vista, el diposita damunt la taula i recogita.
"La mà s'esmunyí lentament pels teus pits, que, en un moment, augmentaren lleugerament de grossària. Això t'agradà i ho vas deixar palès amb un gemec fluix i contingut que jo vaig interpretar de satisfacció plena. La suavitat de la teva pell feia que el meu delit fos més i més gran."
Instintivament, nota com una mà, no sap quina textura té, li recorre el cos pausadament i es deté en aquells llocs que els experts anomenen zones erotògenes, i es recrea en la carícia juganera que fa posar la pell de gallina. Continua baixant fins que troba una protuberància excessiva, per sobre de la penyora tancada amb una cremallera i fermada amb un botó. Això es desorbita a mesura que transcorren els minuts, lentament o ràpida, però en tot cas, per a ell, ni el rellotge avança, ni res d'allò no succeeix. Deu ser efecte del llibre, aquell maleït llibre que havia comprat en una llibreria de la ciutat, tot per evadir-se de la feina avorrida i de la vida sense al·licients que sempre l'havia acompanyat. Aquella extremitat, amb cinc llargs dits, s'enfila amunt, talment un explorador que amb el matxet talla i aparta lianes i branques que li destorben el pas, sense mirar-s'hi gaire i sense contemplacions, mentre els ulls mig tancats veuen, sense poder llucar-hi bé, quina trajectòria segueix, fins que s'entafora dintre de la penyora que protegeix el membre.
"Vaig cloure els ulls, i durant uns segons em vaig paralitzar. No em podia moure (...)"
Aquella mà pèrfida puja i baixa, estimula quelcom en forma allargada i rodona, i no para. No para perquè ell no vol que pari, però alhora desitja, intenta, de treure-la, de desenganxar-la del seu cos; tanmateix, no pot. N'és incapaç i en desconeix els motius. Els textos del llibre, que només havia arribat a encetar, han estat com una maledicció i a la vegada un alliberament, una salvació. Mentre la mà exerceix la seva tasca, ell s'abandona a l'inconegut i als plaers immensos que allò li suscita.
"Miquel Gavanyà, pseudònim de Maria Cinta Fernández, va néixer a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès), l'any X. Llicenciada en Imatge i So, és en l'actualitat professora en un institut de Barcelona. Es va donar a conèixer l'any Y amb (...)"
Tant se val si és home o dona qui ha confegit aquest manuscrit perniciós; tant se val que hagi estat una persona amb la ment calenta i el cos ardent com les brases; tant se val que hagi estat un reprimit sexual que necessita els escrits per desfogar-se, per esbravar-se, per alliberar-se de la continència i per enviar a pastar fang l'abstinència. I és igual si el plaer el provoca un altre o una persona a ella mateixa. Miquel Gavanyà, en cos present, assegut al sofà del seu reduït menjador i sala d'estar, ha experimentat en pròpies carns els efectes d'allò que havia escrit, sols que els de l'impremta es van equivocar i van posar a les tapes com a pseudònim allò que era veritablement el nom i com a nom allò que havia de ser el pseudònim.