Imbricació

I M B R I C A C I Ó

No sabia si era a Santa Cruz de Tenerife o a Palma de Mallorca. Havia presenciat unes imatges de Palma a la televisió, i la ciutat, des de l'aire, li havia semblat meravellosa, amb el sol d'estiu il·luminant el mar i amb els núvols sobrevolant la superfície coberta de cases que s'agenollaven per adorar la catedral (la Seu) que presidia, des d'una posició privilegiada, el conjunt que mirava a les aigües blaves i manses. Els arbres del passeig Marítim, amb les fulles de color verd, li donaven un aspecte més alegre i viu.
A Santa Cruz de Tenerife, hi havia estat feia unes setmanes. Recorda aquell barri de cases baixes arrapat a la falda de la muntanya pelada que mirava a l'horitzó, de cara al mar, un mar d'un blau intens, el qual podia veure amb tota l'esplendor des d'una escullera del port.
A Palma, hi havia estat feia més temps, però no va ser a l'estiu, sinó a l'hivern, durant un cap de setmana del mes de desembre. Caminava pel centre de la ciutat amb la família, ja de nit, i els carrers estrets i senyorials l'havien encisada. Evoca el carrer de l'Argenteria, tot ple de botigues d'orfebreria. L'aire humit es mesclava amb la olor que es desprenia dels establiments i de les cases antigues d'aquella part de la ciutat.
El mar blau, però, s'havia tornat negre. Aprofitant el temps de bonança del mes d'agost, tots dos havien decidit de banyar-se. Hi havia un racó de mar que entrava com un riu en la ciutat. La Irene no recorda la fesomia del mar de la costa de Palma perquè a l'hivern de seguida es fa de nit i perquè, a més a més, no van atansar-se al port. Ell s'hi volia banyar, volia refrescar-se, però ella s'havia adonat que l'aigua era negra i pudia. Desatenent els consells de la dona, l'home s'hi va capbussar, a pesar que la profunditat no permetia de fer salts de cap. La pell de l'home es tornà negra igual que l'aigua.
Camions i cotxes, amb un soroll estrident, rebleixen la part baixa de la ciutat que mira al mar. L'aigua ja no és negra, sinó d'un blau intens que estranya a la Irene. Remembra que el port de Barcelona no presenta una tonalitat d'aquestes característiques i que l'aigua, a causa de l'activitat dels vaixells, és més aviat d'un color marró greixós i porta una olor de sal que es mestalla amb la sentor de derivats del petroli que impregnen l'aire d'un perfum enrarit. Li sembla que es troba a baix de tot de La Rambla, allà on l'estàtua de Colom assenyala el mar en direcció a un lloc que la Irene desconeix, però el monument no hi és. Tampoc no hi ha la rotonda que la circumval·la, ni la rotonda construïda fa pocs anys a la part baixa del Paral·lel. El port, en pocs anys, ha sofert, amb motiu de la celebració de les Olimpíades, canvis importants i notables; no obstant això, no aprecia que hi hagi hagut cap modificació destacable. Està sola, envoltada de cotxes i de camions que li passen fregant. Ella, tot i això, sembla no apercebre-se'n, talment si es trobés fora de lloc i de temps. En aquella època --no sap quina--, els automòbils i els camions no devien fressar la ciutat com ara ho fan. Camina lentament fins a trobar-se davant el mar, d'un blau encisador a les dues del migdia. El moll, empedrat, està desert, no hi ha cap arbre, sols un edifici antic que tapa l'altra part del passeig. Una parella d'homes uniformada amb pantalons blau marí i camisa blau cel, en consonància amb el color de l'aigua del mar, se li apareix al costat, i ella s'atreveix a preguntar, perquè no està segura de situar-se en un temps correcte:
--Em podria dir -es dirigeix al més baix-en quin any som?
La pregunta li ha sortit de la gargamella seca com empesa per un temor evident que la situació se li ha anat de les mans. Està convençuda que no és el temps que li correspon viure. D'altra banda, creu que és una pregunta fora de lloc, quan més aviat una persona es dirigeix a una altra per conèixer l'hora o per saber si es troba en l'indret que busca.
L'home, amb molta naturalitat, li respon:
--Som al 1959.
A la Irene li sembla que el món li desapareix davant dels ulls i que una foscor immensa l'envolta per emportar-se-la lluny en l'espai i en el temps. L'aire que respira ja no té consistència, i s'ha fet el buit al voltant seu. Ha retrocedit quasi quaranta anys i no s'explica com ha pogut passar.
Camina lentament, observant l'orografia del port, que no ha canviat gens des que ella el coneix. No existeixen els ponts que travessen la ronda del Litoral per sota del passeig de Colom. S'adona que, abans de la transformació, hi havia una via per la qual circulaven trens de mercaderies que ja no hi és. Alguna cosa no està del tot trabucada. La via, que discorria tot al llarg de la línia dels molls, ha desaparegut. El lloc, que hauria de ser ple de vaixells que esperen carregar o descarregar embalums o persones, presenta un aspecte del tot inusual. Hi ha una platja de sorra fina on la gent s'esbargeix i passa el dia. La platja és en un lloc equivocat, ja que la Barceloneta és a l'altre costat del barri del mateix nom, tot baixant pel passeig de Joan de Borbó i trencant per qualsevol dels carrers adjacents que menen directament a la platja. Els records li assalten la ment. El pare les portava totes dues, a ella i la seva germana, més petita, a la Barceloneta. Fins i tot conserva fotos en blanc i negre d'aquell temps. Allò va ser als anys setanta. L'any 1959, ni ella ni la germana no havien nascut.
Tot un embull de passatges de la vida i d'anècdotes viscudes se li instal·len al cervell, tot component un manyoc d'idees indestriables. L'estació de metro de les Drassanes, no l'havia vista. Es troba sobre la vorera del passeig de Colom intentant de desxifrar tot aquest misteri que la desconcerta. La filera de cases del passeig de Joan de Borbó que miren al mar són més properes a la dàrsena. Han desaparegut els magatzems de comerç, però no hi ha el Maremàgnum ni els cinemes nous, ni els edificis que estan bastint per a oficines portuàries, ni els restaurants arrenglerats tot al llarg de la línia del moll de la Fusta, ni el monument fet per Mariscal, ni els fanals isabelins, ni les palmeres, ni els bancs de fusta. Fins i tot han desaparegut els vaixells. Només hi ha una platja i una atracció de fira.
--Això no deu correspondre a l'any 1959. Potser no sigui Barcelona; però sí. Els edificis del passeig encara hi són. No han canviat. Tot és molt estrany. No sé on sóc ni què hi faig, aquí. L'any 1959 jo no havia nascut. No havia nascut...
De sobte, un objecte de color verd maragda li cau de les mans. Astorada, s'ajup a recollir-lo de terra. Comprova que és de plàstic i que no brilla. Hi ha diversos trossos, però no sembla que encaixin els uns en els altres. Desconeix d'on ha pogut venir un objecte d'aquestes característiques. S'emporta les mans a les orelles i no nota res.
--Són les arracades-diu, desconcertada, recordant que ella mai no havia tingut unes arracades així.
--Si vol, l'ajudo a enganxar-los-li ofereix una veu masculina.
Ella s'hi tomba a poc a poc. Aquesta cara li resulta familiar, té una certa semblança amb la del marit, que abans es banyava a la platja bruta de Palma. Se li ennuvola la ment tot d'una durant uns instants. Palma, Santa Cruz de Tenerife, Barcelona. Tres ciutats amb port. Tres ciutats que poden ésser semblants. I que, fins i tot, poden ser la mateixa ciutat.
Un senyor granat que passeja per la mateixa vorera els mira amb cara estranyada i inquisitiva, com volent reprovant l'actitud de la parella, que esguarda els trossos d'arracada estesos al palmell de la mà de la Irene sense dir-se res. Ella sap, perquè li ho han contat, que als anys cinquanta, en plena dictadura franquista, hi havia coses que estaven mal vistes.
--L'any 1959 jo no havia nascut-torna a repetir, martellejant-li la ment la imatge de la cara compungida del senyor que acaba de passar.
--És vostè molt bonica. La convido a passejar o a dinar en qualsevol restaurant-li diu el jove amablement.
No té constància que ningú li hagi adreçat unes paraules tan afalagadores. Als anys noranta, els costums han canviat. Però no eren als anys noranta. La Irene comença a pensar que tot això no té sentit. Si transcorre l'any 1959, resulta impossible que pugui recordar vivències dels anys noranta, si no és que somia. En somnis, les persones poden retrocedir i avançar en el temps, com en les pel·lícules.
S'atansen a la platja, de sorra fina. Remembra un indret similar a Santa Cruz de Tenerife, la platja de las Teresitas, al costat del port, també de sorra fina, com la de les platges d'aquí. No hi ha cap restaurant; per tant, ignora on podran dinar. S'entretenen a mirar els nens petits i els grans que juguen a la sorra. Un grup de gent ha fet un forat immens. D'un a un s'hi llancen, com si hi haguessin de ser enterrats. Alguns hi cauen de cap, però no es fan mal, circumstància que a la Irene la sorprèn. És un joc molt estrany, impropi dels anys cinquanta. Però, és clar, ella no ho pot saber perquè no va viure als anys cinquanta.
--Tinc l'edat que hauria de tenir quaranta anys més endavant. Tinc més anys que no tenia la mare el 1959.
El noi no li contesta. La jove recorda actituds semblants d'ell, quan es capficava en algun assumpte important o quan treballava a consciència i no volia que ningú no el molestés. Tal vegada pensa en alguna resposta coherent per explicar-li el fenomen. Tal vegada no respon perquè no la vol perdre, a ella. Durant un any es van separar per mor del servei militar, una tasca que d'aquí a quatre anys (o quaranta quatre) desapareixerà.
Una de les noies, alta i amb cames molt llargues, els increpa perquè ja fa molta estona que, asseguts en un pedrís, miren fixament -sense parpellejar-- els nois que es diverteixen a la platja, tot observant-los, amb atenció, els moviments i les entremaliadures.
--Què mireu?
--És que no podem mirar?--pregunta la Irene.
La xicota somriu i fa la volta al forat per llançar-se amb els altres nois i noies que juguen a la sorra. La Irene desitjaria tenir unes cames com les de l
a jove que li ha parlat. Ella és més aviat baixeta i moltes vegades s'ha repetit el mateix anhel: ser més alta.
El restaurant és buit. Està situat al costat de la platja, però no és cap dels que van construir arran de la remodelació del port. L'any 1959 no hi devia haver cap restaurant en aquest indret. La Irene ha d'anar al lavabo a retocar-se algun aspecte del rostre. Tanmateix, s'adona que no porta bossa. Es mira de dalt a baix i veu que ja no duu la indumentària de fa uns moments. Ara vesteix un conjunt de jaqueta vermell d'un teixit aspre amb botons grossos i blancs, una brusa virolada, d'uns colors que ella mai no escolliria, i una faldilla estreta per sota del genoll, a l'estil d'una senyora madura. Va pintada molt estrafolàriament i duu els cabells rossos tenyits recollits amb ganxets i agulles. Tot això la destarota. No li agrada el color vermell ni els conjunts de jaqueta ajustats, ni té els cabells llargs ni rossos. De sobte, el lavabo ja no és lavabo, sinó una habitació petita on no hi ha res, només un seient adherit a la paret. No està sola. L'home que s'assembla al marit l'acompanya. La besa. Com més l'apetona, més s'enfervoreix. Li busca els llavis ardorosament mentre li acaricia les galtes. Ella es deixa fer, com portada per una força sobrenatural. Després, li descorda la jaqueta amb botons grossos i lletjos. La brusa, rebregada, sobresurt entre l'escot de solapa de la jaqueta americana. La Irene té una visió, una visió que és ben real. Una senyora madura, d'uns cinquanta anys, els ha vists a través d'un mirador de vidre en forma de cercle de la grandària d'un pam. Amb l'esguard fix i arrugant les celles i la boca, profereix uns mots inintel·ligibles per a la noia, que s'astora i intenta de redreçar-se. Ell prova de calmar-la.
--Als anys cinquanta no permetien certes coses-reitera ella--, però jo estic amb el meu marit i puc fer el que vulgui.
--Estem junts i és el que importa.
--Sempre hi ha gent que no tolera alguns comportaments indecents.
--El que fem nosaltres no és indecent. A més a més, no ha de mirar el que no li interessa.
--Sí, però és tot tan estrany...-Abaixa el cap--. Escolta, som a l'any 1959?
--No, som al 1998-La mira sorprès--. Per què m'ho preguntes?
--He trobat la ciutat canviada i quan he volgut saber en quin any érem, un noi m'ha dit "1959".
--Tal vegada ha dit "2059".
La Irene obre els ulls, encara més desorientada. Potser el noi de la camisa blava s'ha equivocat. O potser no. Devia estar somiant i s'han trobat tots dos en una ciutat transformada en un any incorrecte. Aquell noi devia venir del passat o del futur.
--Em prens el pèl?
--Tal volta. Estàs obsessionada amb l'any 1959.
--És que jo no havia nascut, l'any 1959.
--Jo tampoc-contesta ell, resolut.
--I què hi fem, aquí?-- pregunta ella, amb un tel d'empipament evident.
--No ho sé.
Desconeix si en aquells anys hi havia locals llòbrecs i ocults, clandestins tal volta, on les parelles anaven a estimar-se d'amagat de la gent. Als anys noranta, aquesta mena de llocs han proliferat i no és estrany trobar, escampats per la ciutat, establiments dedicats, sota l'aparença de seriosos que fan la tasca de servir begudes i d'oferir música d'ambient, a brindar a les parelles un racó per donar-se amor.
Recorda que els havia freqüentats durant el temps en què es prolongà el prometatge. Posteriorment, quan contragueren matrimoni, deixaren de banda la follia jove de l'estimació carnal per uns altres quefers.
La Irene, però, no és casada ni mai no ha tingut relacions amb ningú. És la primera vegada que està amb un home. Només havia vingut a passejar pel port per contemplar uns transatlàntics que feien escala a Barcelona. Algun fenomen aliè ha trastocat la realitat, i s'ha topat amb uns esdeveniments inèdits o que tal volta ja havien succeït, però que ella no coneixia.
És possible que alguna persona del seu voltant tracti d'engalipar-la, de fer-li creure que els fets que ha viscut no són tal con van succeir, sinó tal com ella els imagina o com ella els voldria. No sap què hi pinta el noi que tracta de seduir-la amb afalacs i contant-li històries reals o fictícies, tot per fer-la entrar en un joc enrevessat, fosc, desconegut, il.legal potser. No li coneix el nom. Tanmateix li'n sona la cara, la forma del nas, el color dels ulls. L'ha vist en algun lloc, en algun temps no gaire llunyà, però no recorda haver-hi tingut relació. Cova la possibilitat que hagi sortit d'una pel.lícula, igual que la parella de mossos uniformats que passejaven pel port com si vigilessin alguna cosa.
Any 1998. Sí, però no és estiu. Novembre, el mes de les plujes i del camí cap al llarg hivern fred i humit de Barcelona. Al novembre també hi pot haver dies asollellats d'una falsa calor comfortable, sobretot a les dues del migdia.
La claredat en aquesta hora dóna pas a una foscor inexplicable, i un munt d'estels solquen l'obscuritat virtual. Ja no deu ser Barcelona la ciutat en què es troba i que ha notat canviada. Deu ser en un altre lloc, on el trànsit de la llum a la foscor és tan sobtat com el salt aleatori entre anys que l'han deixada trasbalsada.
En girar el cap per comprovar si la fesomia del lloc és la mateixa que quan el sol lluïa, l'home que ella creia que era el seu marit ja no hi és. L'obscuritat se l'ha emportat, com tot el que ha pogut presenciar la seva vista.