El retorn

EL RETORN



El metro ha trigat tres quarts d'hora a recórrer les vint-i-una estacions -comptabilitzades minuciosament mentre venia pensant al vagó-que hi ha entre Santa Eulàlia i Santa Coloma, curiosament totes dues parades enarboren el nom d'una santa. Tal volta sigui casualitat. O tal volta no. No em vaga d'escarrasar-me per esbrinar-ho. Tant se val. El fet és que he tornat aquí per buscar un passat que ja no em pertany perquè el destí me'l va robar. Una mena d'aclaparament m'envaïa; així doncs, he sortit de casa com si m'hi ofegués i he pres el camí del metro intentant de salvar-me de la catarsi. Fa uns mesos que he entrat en un túnel el color del qual és sempre negre i del qual no he aconseguit de sortir. Moltes vegades penso si en sortiré algun dia. És com el corró del metro, il.luminat de tant en tant per la llum d'una estació on bull la vida, la presència humana, les veus, els gestos, les respiracions agitades. La vida d'una ciutat subterrània que sempre està en constant moviment. La línia metropolitana té un principi i un final, però no hi ha llum a l'entrada i a la sortida.
La primera i última vegada que vaig visitar Santa Coloma va ser fa molt de temps, quan el meu ex marit i jo festejàven. Se'm fa estrany pronunciar la paraula "ex marit" després de tants anys, ni més ni menys que quinze. En aquella època jo tenia la dèria d'anar a visitar ciutats de l'extrarradi que no coneixia, tal vegada per escapar una mica de la feixugor que nega Barcelona segons quins dies. I aquí vam venir a raure, fent el mateix recorregut amb metro que he realitzat jo sola avui.
Tot em sembla d'una altra galàxia. Vam passejar pels carrers tranquil.lament en una tarda d'estiu, igual que avui. En una botiga de vestits de núvia, vaig clissar-ne un del qual em vaig enamorar, la confecció del qual no recordo, però sé que em deixà bocabadada perquè era tan bonic que vaig desitjar de casar-me en aquell moment, de manera que vaig confessar al meu futur espòs:
--Quan m'hagi de fer el vestit de núvia vindré aquí.
Ell em mirà, excèptic, i contestà:
--Però ¿tu et vols casar?
--Amb tu em casaré-li vaig respondre, i li vaig agafar el braç amb força com si algú o quelcom volgués endur-se'l i jo impedís que allò succeís.
Arribàrem, fent marrades, a la plaça de la Vila on tocava una orquestra -era un dissabte a la tarda-i els nens i els grans s'ho passaven bé o almenys ho intentaven.
Provo de fer el mateix recorregut, d'esborrar -o de mantenir-aquells passos que ens van guiar per la ciutat que té nom d'au, de dona i de santa. No recordo on és la botiga dels vestits de núvia. Camino sense rumb, sense saber cap a on dirigir-me. Potser l'establiment ha desaparegut, paradoxes casuals, com també s'ha esfumat aquell sentiment que durant tants anys em va unir al meu ex marit. Tot ha volat com una coloma missatgera que va d'un costat a un altre però sense missatge, perquè des que ens vam separar no he tingut notícies d'ell ni l'he vist. He de confessar que el trobo a faltar. Em sento com si fos en una habitació tancada hermèticament i em manqués l'aire per respirar. No obstant això, diuen que el temps ho guareix tot i el temps, també, porta records quan el que vull és oblidar. Ara, passejant pel passeig de Llorenç Serra, remembro aquella tarda d'estiu en què se m'acudí de proposar-li que anéssim a conèixer Santa Coloma, una mica per sortir de la monotonia i per evitar de visitar tothora els mateixos llocs:discoteques, bars musicals, cinemes.
Ja asseguts davant la taula d'un bar o d'una terrassa -com més intento de portar les imatges a la meva ment més em fugen-vam parlar de moltes coses, perquè el meu ex marit i jo parlàvem molt. De fet, era l'unica persona amb qui he parlat amb sinceritat i confiança. Els records són tan llunyans que m'és impossible de rescatar-los, de tal manera que no evoco cap paraula de les que pronunciàrem, ni tampoc no remembro on era el bar on vam prendre un refresc, ni quin tipus de beguda vam demanar. Res. Tot sembla haver-se esvaït com per art d'encanteri, com si la foscor ho hagués engolit tot i s'ho emportés més enllà de les tenebres juntament amb mi i amb ell.
Passejo per l'avinguda de la Generalitat, deixant-me endur per la brisa estiuenca, per l'olor característica de ciutat, de vida humana i animal encara que sigui el mes d'agost, per un cel blau tacat lleugerament de blanc, solcat de vegades per la línia recta fugissera dels avions que, a molts metres d'alçada, el parteixen com un ganivet un pastís. Algú, des d'una finestra, deixa anar mansament les notes d'un piano per a nens i destil.la una veu melodiosa acompanyant la d'un nen que canta una non-non. El nen no arribà a néixer, no arribà a veure la llum perquè la seva curta vida s'estroncà quan estava embarassada de sis mesos i mig. Mai no sortí del cau matern. Després d'això no vaig poder concebre cap més criatura i al meu marit li entrà una espècie de bogeria infantil que el féu distanciar-se de mi a poc a poc, fins que la distància es féu tan gran que fou impossible d'ajuntar els dos pols extrems. Aquella promesa feta davant l'aparador de la botiga de vestits de núvia ha volat com també han volat la majoria de records que tenia d'aquella jornada a Santa Coloma.
Voldria tornar en aquell punt, voldria plantar-me davant el vidre per rescatar alguna instantània, per veure si encara hi és aquell vestit que em va encisar. Tanmateix, tot canvia amb el temps, també la moda, cosa que significa que els conjunts de cerimònia nupcial estan sotmesos a transformacions tant de forma com de contingut. Camino decidida, fins i tot corro. Em sembla que la botiga no era gaire lluny del metro i que vam haver de baixar en direcció paral.lela al riu. Però tot és tan vague que no l'encerto. Desconec si era a l'avinguda de Santa Coloma o al carrer de Sant Carles. El fet és que no trobo cap establiment d'aquesta mena per més que m'hi escarrasso, a mesura que l'angoixa creix dintre meu com si amb la casualitat forçada de retrobar-la retornés aquell temps d'incertesa i de felicitat continguda.
L'emplaçament ha fugit amb els records. La ciutat ha mudat i la gent ha envellit juntament amb els esdeveniments. L'unic que queda són els records, però, al final, acaben evaporant-se com l'aigua dels tolls i molts cops no en resta res.
Un noi jove em pregunta, en castellà, on cau el carrer d'Irlanda, amb una veu festiva i alegre. El xicot somriu tot mirant-me als ulls, i jo li contesto, amb molta cortesia i un xic de vergonya:
--No soy de aquí.
Fa un rictus d'estranyesa, potser pensant què fa una persona en una ciutat dormitori aliena que en teoria no té cap atractiu. L'encant d'una ciutat es cerca, ningú no l'ha de posar en safata de plata. L'atractiu d'una ciutat no és en la ciutat mateixa, sinó en la filosofia del visitant. El noi em talla els pensaments amb una afirmació seca.
--Estoy buscando un bar musical.
Me' n canta el nom, però jo continuo ignorant. I una pensada llisa em creua el cervell, una frase que està a punt de traduir-se en paraules planeres:"¿Veus? Ja hi has trobat un al.licient".
--Lo siento-aconsegueixo d'articular--, no me suena.
S'acomiada amablement i se'n va. Me'l miro fins que la seva silueta es fon en la perspectiva de la vorera, dels arbres, dels edificis i del cel.
Abandono la recerca de la botiga, d'un passat que ja no existeix i que fou present, viu, una volta, però que ha desaparegut per deixar-me un regust amarg a la boca. Enfilo el passeig de Santa Coloma cap amunt i tombo cap al passeig de Llorenç Serra fins a arribar a l'estació del metro.
Els trens ja no són aquelles tartanes que emetien un soroll sord i estrident i que funcionaven amb una maneta de metall. El meu pare -empleat d'una empresa que tampoc no existeix, on muntaven i reparaven els vagons-em va fer pujar en una d'aquelles cabines antigues -coneixia el maquinista-quan era petita. Mentre ells departien, permetia que la foscor negra del corró m'atemorís i, quan segons després, la llum del tren l'il.luminà, em semblà que algun gran descobriment havia fet i que quelcom es bellugava dins el túnel obac. Ara, els trens són nous -relativament, donat que els hi posaren fa anys--, més ràpids, còmodes i silenciosos, però no sé per quins mecanismes funcionen perquè el meu pare ja no hi és per convidar-me a pujar a la cabina.