Quelcom i res

Q U E L C O M
I R E S

El nom de "samontà" li havia cridat l'atenció. Després, quan va deixar d'assistir a classe, el va trobar per casualitat en el diccionari. Piemont, una regió del nord d'Itàlia. Recordà, llavors, les explicacions del professor de Literatura Italiana quan declamava les lliçons i es passejava per un temps fructífer en lletres, però incert en política, ja que Itàlia, al segle XIX, es trobava sota domini francès i austríac. "Samontà" és el nom que hi ha regint l'Escola, en un rètol amb lletres verdes. Hi ha tornat a passar dues setmanes després d'haver acabat les classes d'idiomes, i s'ha meravellat amb la lluminositat del cel i de l'aire càlid, però assossegador, que corre per la latitud del barri, encimbellat dalt d'un turó, una posició privilegiada des d'on qualsevol persona pot gaudir d'una vista magnífica, ja situada cap a llevant, ja cap a ponent. A l'agost, l'Escola està tancada. Al costat de l'edifici regi, s'hi alça un bloc alt de pisos des de baix, al fons d'una petita depressió, al costat de la carretera d'Esplugues, que l'any anterior van començar a construir i que ja ha estat enllestit. Ja fa temps que té intenció de traslladar-se de barri. Can Serra és un indret que sempre l'ha fadada, i ara, després de la mort de la companya, veurà el somni acomplert. Els pisos avui dia són massa cars perquè una persona sola els pugui pagar. Adquirirà un habitatge de segona mà, algun dels que ha vist que lloguen o que venen, perquè el cartell que penjava del balcó així ho anuncia. Ja no té cap vincle amb el barri antic de Barcelona, ni amb el pis que compartia amb ella; ja no hi ha res que la lligui a aquell indret. És l'hora de canviar d'aires, de renovar-se, de començar de nou, i ara que ella és morta, és el moment idoni per deixar enrere tot el que la precedia.
L'Amanda plorava molt. I si no plorava, tothora estava a punt de vessar llàgrimes. Qualsevol cançó, esdeveniment -trist o alegre--, escena d'una pel·lícula la posaven al caire de la depressió i s'aguantava, amb esforços sobrehumans, el plor. La Mercè li ho notava sovint només mirant-la. L'Amanda era una persona que reia poc, però, quan a la boca se li dibuixava un somrís, sempre era sincer i obert.
L'havia conegut a la Facultat de Filologia, a la classe de Semàntica Anglesa. En acabar les explicacions del professor, la Mercè li havia demanat els apunts dels dies anteriors, ja que, a causa d'un refredat, no havia pogut assistir-hi. Solament mirant-li els ulls verds maragda, que resplendien com una pedra preciosa, s'adonà de la tristor que desprenien i de la pena profunda que amagaven. Més tard, quan es feren amigues i començaren a sortir juntes els caps de setmana, la Mercè es preguntava sovint quina mena de fets podien haver enterbolit la vida d'una noia de vint anys, en plena joventut, amb ganes de diversió i despreocupada dels problemes que l'envoltaven.
L'Amanda no havia tingut sort. Havia estat adoptada de ben petita per una família de l'Eixample de Barcelona quan els pares moriren en un accident de trànsit. Ella se'n salvà de miracle perquè anava, penjada d'una xarxa que feia d'hamaca, al seient del darrere. Sempre havia estat una estudianta exemplar, treia bones notes al col·legi, a l'institut i a la facultat; era l'orgull dels pares adoptius, però no havia tingut sort. Li costava de trobar feina perquè era una noia molt tímida. Els treballs que li encomanaven li duraven molt poc. Amb disset anys, conegué un noi a l'institut. Començaren a festejar, però la relació no marxava gaire bé. Tot i així, ambdós s'esforçaren perquè les coses no sortissin de mida. Quan enviaren el noi a Melilla a complir el servei militar, a l'Amanda li caigué el món a sobre. I se li acabà d'ensorrar quan s'assabentà de la fatal notícia de la mort del xicot en un accident de cotxe, durant un permís que li havien concedit.
La Mercè comprengué, en sentir dels llavis de l'Amanda el relat d'una vida marcada per la malastruga i la desgràcia, el perquè d'una mirada llangorosa i d'una actitud malenconiosa. A partir d'aquell moment, decidí d'alegrar-li l'existència i se l'emportà a recórrer els carrers de la ciutat, fent passejades llargues, a mirar aparadors, a freqüentar locals i a fer amics. L'Amanda semblava recuperar una mica d'alegria i d'alè, però aquesta sensació sols era una tapadora del que de veritat amagava la seva ment castigada. Només calia una balada per entelar-li les ninetes i fer-li saltar les llàgrimes en un devessall incontrolable.
Poc temps després, trobà una distracció que l'apartà de la música i li féu alleujar un xic les penes. Es deixà portar per la màgia dels llibres, i no hi havia setmana que no dugués un llibre a les mans, a banda dels que els professors de la facultat manaven obligatòriament. La lectura havia estat per a l'Amanda quelcom sense interès, quelcom que es fa com qui va a comprar al supermercat, quelcom imposat. Tanmateix, descobrí que darrere els llibres s'ocultava un món misteriós i excitant i començà a devorar exemplars amb delit. I així fou com es féu el propòsit no sols de llegir, sinó també d'escriure.
La Mercè contemplà, amb satisfacció, aquell canvi positiu operat en l'amiga, aquell gir inesperat d'una vida truncada i apallissada per la dissort i l'animava i l'encoratjava. Li revisava els textos i hi introduïa esmenes si calia. Totes dues debatien l'estil i la manera d'enllaçar les frases, discutien sobre la utilització de determinades paraules segons el context. Aquella fou una època tranquil·la per a l'Amanda, que veié com superava les assignatures amb escreix i obtenia algunes matrícules d'honor. La Mercè, observant la bona disposició de l'amiga per emprendre nous camins, li proposà de provar sort amb els textos escrits. L'Amanda mai no havia considerat aquesta possibilitat. Escrivia com a aficionada, sense plantejar-se poder-s'hi dedicar professionalment.
--Ho hauries de fer, dona-li deia sovint, quan sortien de classe o quan passejaven algun dia que estaven desvagades.
--És que jo no sé com funciona aquest món. No sé què he de fer.
--Mira, ja t'ho dic d'entrada. No és cosa fàcil. Hauràs de lluitar de valent, demostrar que ets bona.
--Jo mai no he estat una lluitadora.
--Doncs ja va sent hora que t'enfrontis al món. El món és d'aquells que són forts i que breguen per aconseguir les coses. Si et quedes mirant el terra, no farem res.
--Però...no tinc nervi, no tinc barra per...
--Jo t'ajudaré. No t'hi amoïnis. Començarem enviant petits fragments o poesies a premis literaris poc importants. Recorda que la casa s'ha de començar pels fonaments, no per la teulada.
--I on surten anunciats?
--El departament de Cultura publica una llista de premis.
L'Amanda arronsava les espatlles sense entendre res i permetia que l'amiga li obrís els viaranys del desconegut.
--Si no ho intentes, mai no aconseguiràs res.
--Jo no serveixo per a això.
La Mercè de vegades s'exasperava quan oïa declaracions com aquesta. La capacitat de l'Amanda per flagel·lar-se i per subestimar-se era tan forta que a la Mercè se li esborrifaven els pèls. Feia assercions tan convençuda de la seva inutilitat com a persona que a la Mercè li era impossible, a voltes, de contradir-la i la deixava sola amb el convenciment.
Aquell temps de tranquil·litat i d'assossec de l'Amanda anà perdent força en comprovar que les gratificacions per la feina feta amb tanta il·lusió i empenta no arribaven. La Mercè tractava de mantenir el vaixell sobre la superfície per tal d'evitar que sotsobrés i s'enfonsés definitivament.
Creu que no és just el que li va passar a la companya, amb la qual compartia pis, estudis, amics, afeccions i quelcom més. L'Amanda no es tornà a enamorar mai més d'un noi perquè el record del xicot finat en el servei militar li planava tothora sobre la ment escaldada. Entre totes dues, doncs, creixé un vincle especial, un vincle fraternal sòlid que només s'ha trencat amb la mort, perquè cap persona ni cap incident no tenia la suficient força per desfer el lligam que les junyia.
S'asseu en un banc a la plaça de la Carpa, flanquejada per edificis alts i senyorials, mentre pensa en la possibilitat de tornar amb els pares, els quals viuen a dues passes del lloc on ella es troba, amb el record de l'Amanda i del llegat que li deixà: els escrits. Els textos que mai no veieren la llum i que ara potser recobrin el sentit que haurien d'haver tingut en cas que l'Amanda no hagués mort. Camejarà perquè la memòria de la companya sigui respectada; remourà cel i terra perquè algú accepti l'obra d'una persona maltractada per l'adversitat; lluitarà perquè el nom de la noia que tant estimà sigui etern i no es dilueixi amb el pas del temps.
L'enterrament havia estat una cerimònia senzilla a la qual assistiren a penes cinc persones, l'única família que tenia i que eren els pares i els germans adoptius i la Mercè. En acabar, dues roses foren dipositades, juntament amb una poesia escrita per l'Amanda i que la Mercè havia tingut la deferència de recitar en el moment de les exèquies, al taüt de la difunta.
Recorda les paraules tantes vegades repetides per l'amiga en moments crítics de desesperació quan afirmava que la vida no valia la pena i que era millor ser amb els morts descansant i oblidant-se de les males experiències. A la Mercè, la travessava un vel de melangia en sentir la veu clamant de l'Amanda, tan vehement i tan ferma, i albergava un bri de sospita que la feia estar alerta, sense arribar a pensar que l'Amanda portaria a terme quelcom tan esfereïdor.
El cel s'havia obert lleugerament a l'Amanda quan algú la va avisar, una nit, per telèfon perquè assistís a una vetllada literària, ja que un dels textos que havia tramès havia estat seleccionat per a un premi. Havia declinat d'anar-hi perquè a l'hora del lliurament de premis havia de ser a classe. Quan la Mercè se n'ennovà, l'esbroncà de tal manera que la féu plorar com una nena. Posteriorment, per fer-li passar la pena, li havia dit que truqués als responsables de la cel
ebració per saber si hi podria anar una altra persona en nom seu.
Així doncs, mentre l'Amanda, nerviosa a classe, intentava d'atendre a les explicacions dels professors, la Mercè, havent faltat a algunes assignatures, recollia sengles guardons que havien estat atorgats a la companya, un en l'apartat de narrativa i un altre en l'apartat de poesia. Tan bon punt traspassà el llindar de la porta d'entrada, es dirigí a la cuina, on la Mercè preparava alguna cosa per sopar.
--Hi has pogut anar?--preguntà l'Amanda, expectant.
--Sí, noia. Has tingut sort.
--Què vols dir?--interrogà, estranyada.
--Que ets l'única que ha aconseguit dos premis.
--Dos premis?
--Un de poesia i un de narrativa.
--Vaja, em sap greu de no haver-hi anat-digué en veu baixa i acalant la testa.
--I és tot el que se t'acut de dir? Alegra la cara, dona. Per algun lloc has de començar, ¿no?
--Tens raó. És que no m'ho esperava.
--Tu i el teu escepticisme no arribareu gaire lluny.
Per res del món hauria cogitat la Mercè que aquella frase era certa, tan certa com que l'Amanda era morta. Aquell va ser el primer i l'únic premi que li van atorgar. Malgrat les diligències que van fer, no va aconseguir que li publiquessin cap text. Ara, la jove de vint-i-tres anys que estava a punt de finalitzar la carrera de Filologia Anglesa reposa en pau en un nínxol del cementiri de Montjuïc, però els textos encara són vius i tenen coses a dir, sentiments frustrats per divulgar, opinions per expressar.
L'estació de metro d'Universitat era plena a aquella hora de la nit, aproximadament a dos quarts de nou, que era quan molts estudiants sortien de la Facultat per agafar el transport subterrani cap a casa, amb les ments cansades de tanta lliçó de llengua, de literatura i de història. L'Amanda, però, mai no parava d'afirmar que per a ella les classes eren un estímul. Quan hi havia període d'exàmens, l'envaïa una mena de marriment que li feia enyorar els companys d'assignatura, els professors, el pati dels tarongers de la Facultat i els arcs modernistes de pedra. La tristesa afegida per l'abandó del període lectiu a la melangia que ja portava en l'interior semblava agreujar-li la pena que la corsecava.
Sortia de fer un examen, una prova força difícil, un escull que li havia paregut més dur de superar que els altres. La professora era severa puntuant els exàmens i l'Amanda ho sabia, però confiava en l'esforç i el tarannà propis i en l'ablaniment de la mestra. Mai no havia hagut de recuperar cap assignatura al setembre; no obstant això, dubtava de les possibilitats de poder-ne treure ni tan sols un aprovat, de l'exercici.
El número vermell del comboi l'enlluernà i li mostrà una revelació, una mena de camí alliberador de la contrició. I un pensament li creuà el cervell. Només una passa i seria sota les rodes metàl·liques que li tallarien el patiment.
Les portes s'obriren i hi pujà, tranquil·lament, mentre tractava d'oblidar que aquella vegada no l'havia encertada, que els nervis l'havien traït, que les preguntes de l'examen eren massa complexes, a pesar que s'havia preparat els temes a consciència, que s'havia passat hores estudiant.
Tants escarrassos per res. L'ombra de la incredulitat i del fracàs sempre havia planat sobre la figura esllanguida de l'Amanda, una noia dèbil d'esperit i de cor. Creia que tot el que feia no valia la pena i que mai no donaria els fruits desitjats. Aviat deixà d'enviar textos als concursos literaris, entre d'altre coses perquè la inspiració se li havia estroncat com l'aigua d'una deu assecada i perquè la frustració i la desídia li impedien de coordinar una història amb cap i peus, de manera que, quan omplia un paràgraf de set o vuit línies, rebregava el full i el llençava a la paperera.
La Mercè no sabé mai què passava pel cap de l'amiga a partir del dia d'aquell fatídic examen. L'Amanda no li contà res. De vegades, a les nits, la sentia plorar sola a l'habitació. Tot i això, no s'aixecava. La deixava sanglotar fins que notava que es calmava. Li permetia que es desfogués fins que no li quedaven llàgrimes per vessar ni aire als pulmons per respirar. Coneixia perfectament l'Amanda per saber la feblesa de caràcter que sempre l'havia acompanyada.
--Vols que dormi amb tu?--li havia preguntat més d'un cop quan els sanglots havien cessat.
L'Amanda s'arronsava d'espatlles i fixava els ulls maragda sobre la paret o sobre el sostre, sense articular mot. Llavors es deixava amanyagar per la Mercè, que li passava la mà per les galtes i pels cabells, i aconseguia d'adormir-se, bressolada per la cadència d'unes carícies que mai no havia tingut, perquè la mort del xicot li escapçà les possibilitats de sospesar si la relació anava per bon camí o no.
Esguarda els arbres de la plaça i els edificis alts. A l'Amanda li hauria agradat el barri si l'hagués visitat, però preferia viure prop de la Facultat, una distància que no li representés gaire temps de desplaçament. Així, quan la Mercè li va proposar d'anar a viure juntes, ella li posà la condició de ser a tocar de l'edifici de la Facultat, sempre que els preus fossin assequibles. La Mercè, amb els diners que li reportava la feina de cambrera en una cafeteria, suportava les despeses fins que l'Amanda, amb poca sort en les feines que trobava, algun dia adquirís relleu en el món literari i contribuís a pagar-les conjuntament.
Van trobar un estudi a la part vella de la ciutat, al carrer de San Pere més Alt, prop de l'estació d'Urquinaona, i s'hi van instal·lar. L'Amanda no tingué gaires problemes amb la família adoptiva, que veieren amb satisfacció com la filla de poc més de vint anys havia assolit la maduresa abans d'hora i no hi posaren obstacles. La Mercè tingué més complicacions perquè els pares, persones arrelades a unes creences antigues, no van considerar amb bons ulls que la filla marxés.
Donarà una alegria als pares. Tornarà a la llar després d'un temps de ser fora, en un altre barri. La capacitat econòmica no li permet de comprar habitatge per a ella sola, amb el sou minso que cobra treballant de cambrera. Uns nous aires volten per Can Serra, a pesar de la tristor per la mort de l'amiga estimada i de la companya inseparable. Una ajuda permanent per a la Mercè, no gaire bona estudianta, en les lliçons de Llengua Alemanya i Llengua Anglesa, idiomes que sempre se li havien resistit. L'Amanda constituïa un suport sòlid, un recurs constant de saviesa, una taula de salvació per a les poques ganes d'estudiar de la Mercè. Més d'un cop la tragué d'un entrebanc; més d'un cop, a força de voluntat, l'aidà a superar els exàmens i a confegir treballs impecables per pujar la nota de l'assignatura que es tractés. Però ella no va poder refer-se dels quatre suspensos del mes de juny, quan al febrer ho havia tret tot amb notables i excel·lents. I va fer allò que a la Mercè mai no se li hauria passat pel cap que pogués fer, tot i les paraules no gaire esperançadores: acabar amb el patiment que la feia consumir-se. L'espelma s'anà apagant a pleret a mesura que la flama la cremava. Fins que s'extingí del tot.
Aquella idea, neta i clara, que li havia creuat com un llamp el cervell aquella nit d'estiu de feia gairebé un mes i de la qual la Mercè no tenia coneixement la tornà a il·luminar el dia que li donaren les notes finals i s'assabentà que havia suspès quatre assignatures. Aquesta circumstància va ser el detonant definitiu, la gota que féu vessar l'aigua del got ple a rebentar. Sumada a les experiències poc encoratjadores que van fer minvar a poc a poc l'esperit marcit de l'Amanda, li va fer prendre la decisió més dràstica de la seva existència.
Agafà el metro sense saber amb certitud el lloc on aniria a raure. No estava disposada a presentar-se a casa amb la sobrecàrrega a la consciència i amb el pes de la inutilitat a les espatlles. Així doncs, pujà al comboi i viatjà fins al final de la línia per tornar seguidament al punt de partença. La pensada llisa se li apareixia amb més nitidesa com més avançava el tren. Sabia que solament una passa la separava de l'assossec, de la pau absoluta, però no s'hi decidí de primer. Rumià durant molta estona, hi donà voltes al cap. Això, tanmateix, la Mercè no ho sabia ni ho sabrà mai. Només conegué els fets verídics de la mort de l'amiga, no les raons exactes, tot i que en covava una sospita lleu.
El maquinista no va poder aturar el tren quan la veié saltar a la via des de l'andana on esperava pacientment l'hora final. El número del comboi, com aquella nit, l'havia engrescada i l'havia esperonada. Aquella vegada era, però, una xifra acabada en tretze, el número de la malastruga, la malastruga que havia perseguit tothora l'Amanda fins al traspàs. Una vida marcada pel desencís havia de finir d'aquella manera tan dramàtica.
Li ha revisat minuciosament tots i cadascun dels escrits que ha llegat i no hi ha albirat cap indici que indiqués una intenció clara de deixar la vida per creuar la línia de la foscor. L'Amanda no era persona que parlés gaire, donada la timidesa que sempre la precedia en tots els actes, en les paraules, en els gestos insegurs. Expressava els sentiments de la millor manera que sabia: plorant. La Mercè no s'imagina l'Amanda plorant abans de saltar a la via. Tal volta va ser una de les poques vegades que va somriure; però això mai no ho descobriria.