Un dia qualsevol.

Qualsevol dia em drogaré de música,
Ben plantada i a qualsevol lloc.

I al gent em mirarà, jo tot paranoic, la gent tan serena,
a l'extrem d'un carrer,
qualsevol.
Deixaré sonar, potser, una tímida guitarra.
M'acompanyarà al llarg del camí.
M'eixugarà les llàgrimes.
Intercanviarem somriures i abraçades.

Què bonic seria caminar descalç en qualsevol plaça,
Per sobre d'un banc.
Al carrer, descalç, animant un metàl·lic asfalt.

Amb una persona qualsevol,
Un dia qualsevol,
A una hora qualsevol.

Rambla avall…
Sentiments amunt

Arribar a poder dir un dia qualsevol :
L'estiu ha arribat.

Potser, arribarà un dia en que t'hauré oblidat.
No ho sé. No ho saps. Ningú ho sap. Qui sap?

M'agradaria aparentar que m'és ben igual.
Però és cansat i pesat.
Feixuc i arrogant.

El pas del temps…
Quin camí m'està esperant?
No ho sé. Tan sols li demano
que sigui pacient,
pacient,
pacient,
VALENT…
que tingui temps per esperar-me.
Que no pari de cridar-me.
Que un dia qualsevol, tornaré.
El seguiré
Em retrobaré amb ell.

Tan sols, saber que existirà aquest dia, em fa pensar
Que un dia qualsevol, tot de nou.
Futur, avui ja no et pots escapar.


Fa falta seguir dient que si
No hi ha excuses per no seguir cridant.
Oblidar la lluita? MAI.
Però mentrestant?
A seguir escrivint mentre la música crea el seu efecte drogodependent envers la meva persona...
I, rebel contra aquesta societat, a seguir caminant descalç!