Carta a un deconegut.

Bon dia, com estàs?

Jo, anar fent... amb el pes de la rutina i amb el record del teu somriure.
Els moments... Pum! passen per davant, un cop i altre, tot el temps compartit. Tots aquests instants que m'han anat formant que, malauradament, perden la seva brillantor amb el pas del temps.
Els dies passen, el temps - tan sols - ens fa entrebancar un cop i altre sobre la mateixa pedra. Aprenem de maneres diferents sobre el mateix error. D'això li diuen fer-se gran. Però serem eternament petits. Empresonats en la vida de les festes nocturnes i els dies alternatius de turisme esbojarrat.
Cadascú omple el temps amb cites urgents i no importants. Cadascú s'excusa dels seus enganys, tot buscant justificacions que s'allunyen de la lògica més pròxima al ser propi.
Deixem perdre escapar oportunitats pensant en demàs més fruitosos oblidant la única certesa; el present. Oblidant la única lluita, l'únic sentit de la vida; L'AMOR. I ens tornem artificials, impenetrables als sentiments, a les nostres veritats.

Et trobo faltar, t'estimo, sento haver-la cagat, m'enrabia no haver estat prou sincer i em desespera la idea d'haver de tancar finals.
La distància no és l'oblit. En la memòria més sublim i en el record subtil hi ha la petjada de tots i cada un de vostès. Us escric per acostar-me transparent. Us escric per xiuxiuejar-vos abraçades. Per donar sense esperar rebre i per atrevir-me a dir les veritats que sempre he volgut escoltar.
(...)
(...)
(...)
Us trobo a faltar.
(...)
(...)
(...)
Què bonic és tenir en ment que encara queda algú com nosaltres.
Algú que no entén el món, però que no es desespera rera obscures negatives.
Algú que sap que la lluita o la revolta pot ser art; música, foto o poesia.
Algú que sap que el demà és força, reptes i continuïtat.
Algú que creu que la vida és una constant repetició de crisis de superació.
Algú que confirma que la amistat és el més neutre dels sentiments.
Algú que ha estat amb tu.
...Algú...

Gràcies per ser empenta de futur.