MENTIDES.

El món ara és fos,
...tu també ho has volgut així.
Els temps que corren són obscurs,
...ningú lamenta l'ahir.

Què li diràs a la vida,
quan hagis aclucat els ulls?
Què li diràs als núvols,
quan hagis caigut a contra corrent?
Què li diràs a la mare,
quan t'hagis venut per un no-res?
...Amb quina roba et vestiràs
quan hagis matat milers d'africans?

Seguiràs gosant ser rei de ferides i idees reprimides.
Príncep de merdes, disfressa de carnaval.
Alçaràs paraules perdudes,
mentides dictatorials.
Però el teu batec- traïcionat pels somnis- s'arrossega com la serp.

Res.

Res de silencis i sorolls.
Res de rialles i plors.
Res d'instint, res d'amor.
De la lluita, opressió.

Entoma les cadenes de l'amor, colom blanc.
Tu que parles de màquines i aixafes les paraules.
Arreu a on bategen les ales, les plomes a la mort.
Entoma l'esperit i alça't al cel, tu que et perds.
Tu que fuges dient mil excuses,
Un "ja tornaré", un "mai ho permetré"...
Essent víctima de les teves mentides, del teu odi, no vas enlloc.
Sagnant les ales... perdent-se en l'oblit.
Fugirà el colom, i deixarà el món enmig de flames,
I deixarà el món atrapat entre sons.

On és la flor del petit príncep?
Només queden consignes,
receptes impossibles,
Cançons destruïdes,
promeses i mentides.