POEMA

el teu poema on supliques la redempció.

Un vaisió interessant del penediment, aquesta. Però no crec que sigui la més indicada... amb tot, m'agraden molt aquests versos, contenen un desig intern i irreversible, que dóna la sensació de raonable, fins i tot, per estúpid que sembli aparentment.

Si ho hagués passat més malament…
Seria més artista de la meva
vida.
Vestiria el verd de
l'esperança
i pintaria els versos adormits.

Aquests números que introdueixes suposo que simbolitzen el pas de les hores, i el trobo un recurs molt interessant. M'ha sorprès agradablament.

5,18. 9,01. 10,54. 13,37.
Recordaria etapes de la meva vida
anterior.
El meu passat irreversible.
17,11. 18,32. 19.02. 20,20.
I viatjaria lluny com estel radiant.
Punt de llum entre dues veritats.
Contradictòries.

No crec que faci falta aquest punt abans de la paraula contradictòries, perquè amb el canvi de vers ja es dóna a entendre que fas una fisura, però posant-hi un punt trenques la lògica, en certa manera.

En aquesta estrofa hi he trobat una poesia innegable, uns desigs potents, unes paraules encertadíssimes que descriuen tota la frustració del present lligada a un lament de no haver fet l'indicat en un passat.

Si la veritat fos certa
i la certesa eterna,
Res amè dins el meu cor.
Què queda, doncs, de la pols de la traïció?
Em vaig fer fort, sensible i subjectiu.
On han anat els somnis,
esborralls d'antics regals?
Plecs de silencis, detalls importants.
Merda... haguera pogut ser tot tan diferent...
Merda... haguera pogut canviar-ho tot,
si jo volgués.

Junt amb l'anterior, aquesta és una estrofa brillant, potser la millor del poema. M'ha agradat molt, la veritat. "Perduts en un món sense referents ni ramat" és una d'aquelles frases que podrien passar a la història, que colpeixen.

Encara creus en una utopia fantasmal?
Mira el teu voltant;
a tot arreu han fusilat.
Quin món ens abraçarà?
Perduts en un món sense
referents ni
ramat.
Encaminats en el tren,
sempre al final,
només endavant.

Sobre aquesta última estrofa, no entenc els últims 4 versos... potser falta algun signe de puntuació, no? No ho sé, o potser sóc jo; però si et refereixes a que gràcies al que es creu, es diu i s'escriu el món no és mort, crec que ho podries posar d'alguna manera més entenedora; si no és això, el que et deia: no ho he entès.

Com ens farem reals?
Si hagués escollit les cartes d'aquest joc...
Si hagués lluitat contra les pors...
Què és el que creus,
Que és el que dius,
Què és el que escrius,
Doncs encara no és mort el món.

Respecte a aquestes últimes tres paraules, em sembla que només tu saps realment a què et refereixes, i ja t'està bé. Però tenir en compte que la bohèmia no la podem idealitzar: és només una forma de viure, i no té per què ser la millor.

...bohèmia...
...màgia...
...vida.

Bon poema, et felicito.

-Filladelvent.