Uff! Quin dia!

Ufff!
I tant que m'he llevat amb el peu esquerre avui! Quin desastre de dia!
El que aparentment havia de ser una meravella de diada s'ha convertit en un complet malson.
Us ho explicaré...
Avui, després de dos dies d'exàmens, amb el cap que sembla que m'explotarà de tanta informació que ha anat absorbint i processant (que si àcids oxàcids, que si hidròxids, que si sals hidràcides, que si oracions subordinades adverbials de temps, de lloc, de conseqüència, de causa, que si condicionals amb anglès, que si cosinus d'alfa, que si tangent...!!!) per fi, com per obra de Déu teníem unes petites vacances de dos dies degut a la vaga dels professors de les escoles concertades. "Perfecte!" vaig pensar, "Així tendre dos dies per relaxar-me una miqueta i recarregar les piles per seguir estudiant!." Què innocent que vaig ser quan pensà això! Tant de bo m'hagués caigut una pedra sobre el cap quan per la meva ment passaren aquestes idees.

Primer el meu matí es veu interromput perquè he d'acompanyar la mare a fer-se unes proves a l'hospital. Vaja... ideal, amb el que odio els hospitals i les bates blanques segur que m'ho passo pipa.
El pitjor és que m'he de llevar a les 7, com si anés a l'escola. Començam bé...
Entrem a l'hospital (que em produeix unes terribles ganes de sortir corrents) i resulta que hem arribat dues hores abans, que la consulta era a les 10. I clar.. ara toca esperar dues hores en aquella sala d'espera... I quina sala d'espera! Era tan petita com una llauna de sardines.. i sardines era exactament el que semblàvem tots allà esperant, molts i estrets.
I quines dues hores d'espera... el més horrible que us pugueu imaginar. El nin petit que no atura de protestar perquè vol marxar i té fam, la seva mare que l'ignora completament i cotorreja amb la senyora del costat que, per cert, no atura de tossir d'una forma tan estrident que sembla que anuncia l'arribada de la guerra. Llavors hi ha la dona embarassada que no para de tocar-se la panxa mentre no desisteix en la seva missió de provar quaranta mil maneres d'estar asseguda en una cadira. A la seva dreta un home d'uns seixanta anys a qui no para de sonar-li el mòbil amb una melodia semblant a "l'Aserejé" que provoca que em comenci a bullir la sang. I a la seva esquerra una senyora que està mig adormida mentre fingeix que llegeix una revista, i a qui se li escapen alguns sons estranys, però tan estranys que si no somnia que la persegueix un drac de tres metres, no tenen explicació . I per acabar d'arreglar la cosa, l' infermera intenta comunicar-se amb una dóna alemanya que no l'entén de cap paraula i que fa uns gestes propis d' algú que s'ofega dins la mar.
Ai.. que Déu ens agafi confessats!

Bé.. per fi la mare entra a la consulta i en surt després de mitja hora.
"Al·leluia" penso jo. "Toquem el dos d'aquí!"

Sortim i em d'agafar l'autobús. Comença a ploure mentre veiem espantades com el bus acaba de passar i ja se'n va sense nosaltres. I ara què? Doncs esperar una hora sencera fins a que passi el pròxim.
"Avui ja no pot passar res més!"
Tant de bo m'hagués caigut una pedra damunt el cap per segon pic!
Passa pel meu davant la professora de matemàtiques i.. endevineu què? S'atura al meu costat per esperar l'autobús.
Em comença a parlar de l'examen d'avaluació que hem de fer la setmana que ve... perfecte! Just el tema que em faltava... el tema que havia intentat apartar de la meva vida durant dos miserables dies! Els exàmens!

Finalment... amb l'ajuda de la meva paciència, he arribat a casa.
"Pip.Pip.Pip."
El contestador del telèfon. Aquesta tarda he d'anar a recollir la meva germana i les seves quatre amigues, totes de 8 i 9 anys, que vendran a passar una estoneta a casa, i com que a aquesta edat quasi no es tenen ganes de jugar (ironia) de segur que em deixen relaxar-me una mica (més ironia).

Bé relataires, vaig a fer el dinar, que per si no fos prou, avui em toca cuinar a mi i no en tinc ni la més lleugera idea de què faré... tal vegada miraré de sortir-ne amb un ou fregit! El darrer que m'apeteix ara es posar-me a fer elaborats plats de cuina!


No sé com... però encara m'ho he agafat amb gràcia. Riure per no plorar!