Cercador
Tristesa
Un relat de: Victre- Compartir:
El problema que tinc amb la tristesa és que els dies que apareix, em costa identificar-la.
La tristesa té la capacitat d'amargar-se dins de les petites situacions quotidianes, i quan estic a punt d'enxampar-la, muta cap a una entitat més primitiva i encara més relliscosa.
De bon matí, adquireix la forma de la pesadesa mental i aquella curiosa sensació d'haver dormit sense haver descansat prou.
Les dues mans abraçant la tassa de cafè absorbint la calor com si m'hi anés la vida, és l'únic antídot que he trobat contra aquesta primera manifestació matutina de tristor.
La resta del dia s’arrossega entre moments d'irritabilitat fora de lloc, una sensació a mig camí entre la saturació mental i el buit interior, i un no sé què que no identifico del tot i que és la combinació impossible de la necessitat d'estar sol i justament tot el contrari.
Jo a la tristesa, la reconec al vespre.
De sobte, totes les emocions que m'han anat acompanyant durant el dia, adquireixen sentit condensant-se en un moment de tristesa extrema i fugaç.
Un moment que em demana aïllament -si pot ser real, millor-, i que es materialitza en una llàgrima que se m'escapa i que dissimulo com puc.
Una llàgrima que em descomprimeix l'ànima, i que em permet tornar a connectar amb la vertiginosa joia d'estar més viu que mai.
La tristesa té la capacitat d'amargar-se dins de les petites situacions quotidianes, i quan estic a punt d'enxampar-la, muta cap a una entitat més primitiva i encara més relliscosa.
De bon matí, adquireix la forma de la pesadesa mental i aquella curiosa sensació d'haver dormit sense haver descansat prou.
Les dues mans abraçant la tassa de cafè absorbint la calor com si m'hi anés la vida, és l'únic antídot que he trobat contra aquesta primera manifestació matutina de tristor.
La resta del dia s’arrossega entre moments d'irritabilitat fora de lloc, una sensació a mig camí entre la saturació mental i el buit interior, i un no sé què que no identifico del tot i que és la combinació impossible de la necessitat d'estar sol i justament tot el contrari.
Jo a la tristesa, la reconec al vespre.
De sobte, totes les emocions que m'han anat acompanyant durant el dia, adquireixen sentit condensant-se en un moment de tristesa extrema i fugaç.
Un moment que em demana aïllament -si pot ser real, millor-, i que es materialitza en una llàgrima que se m'escapa i que dissimulo com puc.
Una llàgrima que em descomprimeix l'ànima, i que em permet tornar a connectar amb la vertiginosa joia d'estar més viu que mai.
l´Autor
191 Relats
178 Comentaris
96859 Lectures
Valoració de l'autor: 9.75
Biografia:
Vaig néixer al 1977.Sóc metge, acupuntor i estic estudiant el grau de psicologia.
En el meu temps lliure escric relats.
Des de que escric, sempre he mantingut una lluita entre mantenir els relats ocults, o fer-los publics. Una barreja entre dubtes, vergonya, i la joia de que altres et llegeixin.
El meu mail és victreespiga@gmail.com
Al blog https://lletresigargots.wordpress.com trobareu tots els meus relats, la majoria amb il.lustracions incorporades.