Tiit. Tiit.

Al balcó, la iaia recull la caca del gos petaner a l’herba. La pobre no sap fer-ho bé i s’embruta la mà. Un nen amb bici esvarat passa pel costat i xoca amb la iaia, que li empastifa la caca al gelat. Ningú se n’adona i el nen i la iaia continuen amb el què estaven fent. Davant, sortint de l’ajuntament, una parella d’uns 30 anys cadascun discutieixen i criden darrere el seu fill, que fa cara cansat de tot plegat. Més enllà, al principi del carrer, dos joves sense casc van sobre una motocicleta cada un, un al costat de l’altra. Fan cara d’enamorats. Jo, observant tot el panorama, fumant el cigarro que s’està fumant la peluquera de sota que ha sortit a fer un descans, gairebé no puc respirar. He estat mitja vida esperant aquest moment i, ara que ha arribat, sento un nus a la panxa que em remou l’estómac fins a tal punt que sembla que m’estigui ofegant. Pensava que sentiria alleujament. Pensava que sentiria pau. Llibertat... Res d’això. Sense pensar-m’ho més, m’acosto a la barana i em disposo a saltar. Fart de tot, tanco els ulls i salto. caic. Caic. Caic. Ara sí. Llibertat... Pau.. Alleujament... Tot un seguit d’imatges em passen per la ment. Records. Els pocs records que em queden. La poca felicitat que he viscut.
De sobte sento un gran cop per tot el cos i dolçor. Sento el gust de la sang per tot arreu i una estranya sensació de tendror i dolçor. Intento obrir els ulls i diviso una silueta al meu costat, a prop, veig un cigarro moll i apagat per la sang. Cansat, faig un esforç per veure que passa i aconsegueixo veure unes cames i una bossa amb el què sembla ser caca més enllà. Un gos tacat de sang no para de bordar. Prop seu, una motocicleta està al terra ben ratllada i una altra s’està incendiant. No entenc res, deu ser que ja estic delirant, penso. Amb un mal de cap terrible, tanco els ulls i reso perquè tot acabi d’una puta vegada. Però no puc. Els lladrecs del gos m’estan aixordant i uns crits molt forts de l’altra banda del carrer no em deixen descansar d’una vegada per totes. Un home i una dona no paren de cridar alguna cosa semblant a “Àleex!!!!” i sento sanglots i plors. Llavors, tot encara es fa més insoportable, un horrorós ninoninoninonino invaeix els sorolls de la zona. Tot se m’ennigreix més. Cada cop més i més negre. Negre. Tot negre.
Tiit. Tiit. Blanc. Tiit. Tiit. Una llum blanca mol potent em cega els ulls. Tiit. Tiit. Obro els ulls amb esforç. Tiit. Tiit. Tot em fa mal, em sento dèbil. Tiit. Tiit. Aconsegueixo girar el cap una mica per poder descobrir on estic. Tiit. Tiit. Veig que estic connectat a una màquina estranya que no para de fer soroll. Tiit. Tiit. Estic a l’hospital.