Cercador
Records d'infància
Un relat de: Castle walls- Compartir:
L’altre dia, visitant als meus tiets, un petit i eixerit energumen va sortir rere la porta i em va clavar una puntada de peu a les cames. Al girar-me vaig veure que feia una rialleta entremaliada i va fugir corrent altra vegada.
"Igual que quan jo era petit jaja", vaig pensar. Em van començar a passar per la ment records, bells records que mai oblidaré.
Records d’infància.
Em va fer pensar en aquella gespa verda i molla que em tant delit acostumàvem a embrutant-se els pantalons, en aquells gelats de boles immenses que amb tanta passió menjàvem i ens tiràvem a sobre, en aquelles nits senceres despertant als pares, en aquells dies sencers en què jugàvem i només ens preocupava jugar, jugar i jugar, aquelles desafortunades cleques que ens fotia la mare quan no ens comportàvem, aquella boca ben taronja després de menjar espaguetis, aquella cara de pena quan demanaves qualsevol cosa i que sempre funcionava, aquella brillantor als ulls dels pares quan t’observaven, aquelles galtes ben inflades per les pinçades de la iaia, aquells “tazos” que ens feien barallar els uns als altres per després acabar perdonant-nos, aquella adrenalina quan tocàvem els timbres de les cases i marxàvem corrent, aquells petons desinhibits a la nena que ens agradava, aquells intents de castells de sorra a la platja, aquelles pel•lícules de “Magic English” que tantes vegades ens feien mirar i que tant ens agradava, aquell senzill 2+2=4, aquells moments tendres en què la mare o el pare et llegia un conte mentre t’adormies...
Per l’amor de Déu, perquè hem hagut de créixer?!
"Igual que quan jo era petit jaja", vaig pensar. Em van començar a passar per la ment records, bells records que mai oblidaré.
Records d’infància.
Em va fer pensar en aquella gespa verda i molla que em tant delit acostumàvem a embrutant-se els pantalons, en aquells gelats de boles immenses que amb tanta passió menjàvem i ens tiràvem a sobre, en aquelles nits senceres despertant als pares, en aquells dies sencers en què jugàvem i només ens preocupava jugar, jugar i jugar, aquelles desafortunades cleques que ens fotia la mare quan no ens comportàvem, aquella boca ben taronja després de menjar espaguetis, aquella cara de pena quan demanaves qualsevol cosa i que sempre funcionava, aquella brillantor als ulls dels pares quan t’observaven, aquelles galtes ben inflades per les pinçades de la iaia, aquells “tazos” que ens feien barallar els uns als altres per després acabar perdonant-nos, aquella adrenalina quan tocàvem els timbres de les cases i marxàvem corrent, aquells petons desinhibits a la nena que ens agradava, aquells intents de castells de sorra a la platja, aquelles pel•lícules de “Magic English” que tantes vegades ens feien mirar i que tant ens agradava, aquell senzill 2+2=4, aquells moments tendres en què la mare o el pare et llegia un conte mentre t’adormies...
Per l’amor de Déu, perquè hem hagut de créixer?!