Tiet... la meu estrella

Hola tiet,
Aviat farà onze anys que t'en vas anar físicament a un altre món, potser més tranquil i millor. No obstant, no estiguis físicament aquí amb nosaltres dia rere dia continues estan amb nosaltres. I sempre hi estàs en un lloc molt més important i privilegiat que és en el record i al cor de tots aquells que van tenir la sort de compartir moments amb tu. Moments inesborrables perquè estan fets d'aquella tinta permanent que mai s'esborra per més temps que passi. Cada dia, amb cada cosa que faig em venen records que truquen a la memòria. Aquella sintonia,...Ja des de petitota teníem connexió com si estigues teixit d'aquell fil que no es veu però es sent des de dins, que ens mantenia units. Recordi quan érem tot just uns "marrecs" i tu ens filmaves amb la teu camera que tan carinyo li tenies i que tants records hi ha dins ella. Jo era tímida, però et sentia la veu i començaves a parlar i ni pensava amb aquell aparell gran que duies sobre els ombros. Ombros que m'agafen quan queia,...Ningú entenia com eres l'únic que em podia filmar d'aquella forma tan natural. Recordi com em deies, vinga canta'm aquella cançó que has après a l'escola o qualsevol cosa que improvisaves ràpidament. I de sobte rèiem plegats. Jo recollia el teu somriure i tu el meu. Quan em vaig anar fent més gran, vaig començar a manifestar la meva admiració per l'anglès com tu. Recordi quan m'explicaves que de ben jovenet vas viatjar a Londres, i totes les historietes i experiències. Experiència de valent perquè abans no era com ara. En reunions familiars em preguntaves com anava l'escola nord americana, i sempre hi havien aquelles mans que m'empenyien a continuar, sobretot al principi quan t'omplia de plors i deia tiet no entenc res del que em diuen. Tothom és de diferents parts del món i només em puc comunicar amb anglès i no puc. Tot just havia començat la meva carrera en solitari, tenia 9 anys,vaig deixar l'escola de la petita ciutat per viatjar cada dia a la gran. Tu sempre m'animaves i feies que acabéssim rient d'anècdotes dels primers dies quan contínuament posava la pota. Tot era un batibull de paraules que tu anaves pronunciant i jo aprenia de tu. I em sentia tan alegre que estiguessis sentat al sofà de davant. I em deies vinga tornem hi! Som-hi! I això em donava aquelles forces que al principi no apareixien dins meu. Sabia que en tres mesos podia anar fora de l'escola i amb un mes vaig pujar d'alt un estel fugaç...i no vaig baixar. Un estel que ara ets tu...bé ja des de fa onze anys. Quan vas marxar jo tenia uns 15 anys. El dia següent de l'enterrament, jo tenia un examen. El First. En aquell moment tot m'havia caigut als peus. Tenia l'Everest damunt el meu cap i el cor que no cessava de plorar. Al principi vaig dir, "demà no hi vaig", però a la nit reflexionant algo dins meu em va dir que tu volies que hi anés. I ho vaig fer. Durant l'examen no parava de fer anar kleenex amunt i avall. Fins que va arribar un moment que em vaig començar a relaxar i et vaig sentir a prop. Sabia que m'estaves ajudant. Sabia que aquell també era el teu examen. Llavors vaig saber que si en aquell moment no m'havies deixat, no em deixaries mai més. Estaries sempre allà, encara que no et pogués abraçar. Tenia que descobrir una manera de comunicar-me amb tu, des del silenci. No et podia decepcionar! Havia de ser forta com tu eres!I ho vam assolir!!Vam aprovar!!Tot i que encara no m'has felicitat, eh? Però puc veure el teu gran somriure, com també l'he pogut veure amb l'examen posterior, el Proficiency,,,i amb totes les coses que faig. Fara onze anys, però continuem tenint les nostres converses en silenci que imagini a vegades deus pensar que sóc una pesada, perquè des de petitota eren eternes. Ja saps que la vida des de llavors no ha estat fàcil però tu mai et rendies i recordo la teu frase constantment" si tens tiro, tira". Aquell som-hi! Aquell somriure!I sé que has deixat que passes per proves dures per ser més forta i valenta. Sé que estàs amb mi, dins el meu sentir i que em guies perquè assoleixi per tot allò que estic lluitant. Per els meus valors que compartíem i ho continuem fent. Imagini que com deia la iaia que igual que la vida, la mort és una feina que tots hem de fer. El problema es com va succeir tot, la vas fer massa d hora. I no et van escoltar a la sala d'urgències quan demanaves ajuda. Estaves a la sala d'espera i vas aguantar amb aquell dolor desgarrador més de mitja hora però el cor va dir prou. Pensi si aquell dia no hagués anat a l'escola i el pare no m'hagués anat a buscar justament aquell dia. O bé hagués baixat amb l'hipano però el destí generalment no el podem canviar. Vull pensar que estàs bé, tranquil. Espero que quan ens trobem allà dalt o a on vulgui que estiguis ens poguem tornar a abraçar i et pugui dir com t'he trobat a faltar tot aquest temps. No és només el 28 de novembre a les 3 i algo del migdia, és cada dia, en cada instant. En cada cosa que faig.
Mil gràcies per sempre estar amb mi!
La teva neboda que t'estima i t'enyora. Que sempre et té present i mai t oblida.
Ona