6 d'agost

6 d'agost 2006

I avui tornaré a despertar com si d'un malson es tractés. Avui com ahir, i abans d'ahir... el meu cor batega per algú que un 6 d'agost em va captivar. Tot i que ja ho havia fet molt abans, però era un sentir en silenci com el d'ara. Avui és d'aquells dies que duren tota una eternitat. No hi ha mals moments en la retina, tot és nostàlgia i essència. Essència d'algú que et marca, que et tatua en el més profund del teu ésser tot allò que et va ensenyar, el sentir. Senti des de lluny i a les fosques, que només existeix dins meu. No hi resta més. Per més que el meu sentir vagi i vingui, i doni mil voltes sense parar. Tot són records, tot són vivències, tot són experiències, tot és ell. Passa el temps i t'en adones que dins teu res canvia. Tot segueix igual. Encara esperi que arribi d'entreno amb aquell somriure tan seu, o que arribi de jugar a tenis o del gimnàs o de fer un vol. Avui és el dia clau…dos sofàs, espelmes i xupitos. Parlar i més parlar. El primer petó. Aquell que mai s'oblida perquè resten protagonisme els llavis, té protagonisme el cor. Senti com si estigues allà i ell també. Però no cal dormir per tenir somnis. Aquest n'és l'evidència. No obstant, mires al voltant i es transforma en un mal son. Ell no hi és. I segurament no tornarà. Segur que vaig fallar en moltes coses, no en sabia més. Però em vaig equivocar…imagini que no vaig saber estar a l'alçada. Imagini que la vida és un continu caure i aixecar-se. Diuen que no es conten les vegades que caus, sinó quan tardes en aixecar-te. Però a vegades, només en comptades ocasions sents l'Everest damunt el teu cap. Ojala, poguéssim tirar enrere, tinguéssim aquella bareta màgica amb la que somiem totes les petitotes quan ho som en el nostre conte personal. Aquell conte que anem configurant dia a dia, i quan arriba el dia és màgic. Un 25 de desembre,...un per sempre. Ell i jo, tatuats amb un per sempre. Però,...amb el temps t'en adones que no sempre és allò que somies, que no tot és per sempre. La lluita interna, l'equilibri cor i ment no sempre estan coordinats. I es que ja ho diuen el cor té raons que la raó no comprèn. No hi ha rencor, no duu enlloc. Només resta els somriures, les abraçades, els petons, la sincronització entre dos cossos. Dues persones. Però no n'hi prou que només bategui un, ha de bategar tots dos. I vam assolir aquest gran objectiu, vam bategar tots dos plegats...