Tic-tac

Es va dissipar en l'atmosfera blanca de les roses d'hivern. Les passes curtes però decidides l'allunyaven de la vida i l'aprovaven cada vegada més al glaç del seu exili.

El somriure de la seva cara, que deixava entreveure unes dents grosses i blanques, anava sent substituït per una ganyota de preocupació i tristesa. El seu cutis llis i estirat, propi d'una adol.lescent, s'omplia d'arrugues que la carregaven d'anys. El vestit púrpura amb el qual havia entrat estava perdent brillantor i les espines de les roses l'estaven esgarrant de tal manera que ara semblava un padaç brut i vell. El seu cos desprenia una espècie de llum, la llum de la vida que s'apaga deixant pas al camí de la mort. I a poc a poc, davant els meus ulls, la carn esvelta es tornava flàccida, blanca i escassa. Els cabells daurats com l'or més pur eren ara com la plata més oxidada. Era una sensació estranya, com si tengués al davant un fruit hermós, lluent i verd que molt ràpidament madurava i es podria; passant de la dolça joventut a l'aspra vellesa. I així, la boira espessa d'aquella nit d'hivern fou capaç de cobrir amb la seva fosca i el seu fred el càlid fulgor d'una estrella.

Molta gent creu que les històries que es conten d'aquest bosc no són més que simples mites primitius o llegendes escabroses que s'han anat contant als joves, generació rere generació, al voltant de l'escalfor d'una foguera. Les persones que han tengut la mala sort de palpar la tragèdia al seu estat més pur, han estat tractades com desequilibrats o trastornats i la veritat és que motius no en falten.

Però jo et puc assegurar que són ben certes i ben crues, i que tot el que entra allà ja no hi surt. A mí això em va donar una lliçó: el mateix dia que un infant neix comença a morir. Sí, la vida és curta, però bella, i quan ensopegam ens hem d'aixecar i pensar que sempre podria ser pitjor.