Visita al Louvre

El museu era ple d'obres dels artistes més innovadors. Em trobava dins d'una nau enorme, de magnituds i bellesa inimaginables. Tenia una semblança aparent a la d'una gran catedral. Inmenses vidrieres inundaven de llum la sala principal omplint-la dels colors més vius i variats. De les parets, empaperades d'un color rosa pàlid, penjaven els quadres, el valor dels quals no era inferior a l'or en el seu estat més pur. Per tant podria dir que estava contemplant un tresor, un tresor de llum daurada que m'inundava d'alegria i em feia sentir bé. La pluja caient a fora acompanyada d'uns estrepitosos llampecs, contrastava amb la calidesa que em proporcionava aquell lloc.

No podia evitar emocionar-me quan pensava que davant els meus ulls tenia anys i anys d'història plasmades per grans artistes en simples llenços. Era difícil de creure que en aquells moments, jo pogués estar davant del que un dia, molts anys enrere, pintors consagrats havien estat. M'agradava molt l'art. Havia llegit moltíssims de llibres, havia mirat des de ben petit fotografies de les pintures... Ho sabia tot dels artistes: la seva vida, el perquè de cada obra, el seu estil i moltíssimes coses més. Des de sempre havia somiat amb trepitjar el marbre lluent d'aquell museu amb tant renom: el Louvre.

La meva felicitat inicial va ser torbada per un record nostàlgic, trist i amarg. Dret davant La Gioconda de cop i volta el meu cap tornà enrere en el temps. Jo era molt petit, devia tenir uns sis o set anys, la meva mare encara vivia i mentres jo estava assagut a la taula del menjador em digué: " Joan, Joanet, mira aquesta fotografia. Tu que diries que somriu o que no? S'anomena Lisa, i sempre per molt trist que tu estiguis i la miris, trobaràs en ella un somriure".

Aquell dia vaig comprendre perquè la meva mare s'estimava tant aquella pintura. La mare era una persona que va lluitar molt durant la seva vida i crec que quan es sentia desesperançada mirava la Mona Lisa, ella sempre tenia un somriure als llavis per oferir-li.