Records

Baix el cel estrellat d'una espessa i pesada nit d'hivern estès sobre la banyada gespa, la sensació de buit, la tristesa, l'enyorança i la recent absència d'un ésser tan estimat van fer que no pogués contenir dues llàgrimes que com blanques perles baixaren lliscant per les meves galtes. Davant aquesta situació els records borrosos i llunyans però alhora càlids i profunds lluitaven per aflorar a la superfície. Eren nombrosos i barrejats i sorgien des de diversos punts del meu cap. Poc a poc s'anaven fent més nítids i un record especial que desprenia una brillantor groga anava cobrant un protagonisme destacat.

Aquesta sortia d'un llum de peu antic i oxidat que il·luminava una petita però acollidora sala d'estar. Les parets eren plenes de prestatges que contenien infinitat de fotografies de cares conegudes. Al costat de la finestra hi havia dues butaques grises de vellut, i en una d'elles hi sèiem la meva àvia i jo. Ella sostenia amb la seva fràgil mà un llibre vell i desgastat amb unes cobertes d'un cartró verdós. Era un llibre bastant gruixut però de dimensions reduïdes. Aquell llibre era especial. Les pàgines groguenques evidenciaven la seva llarga vida i a més estaven escrites amb una cal·ligrafia elegant, perfecta i cursiva.

Ens tocava llegir el capítol número tretze, la història estava interessantíssima, a la fi podríem descobrir si la bruixa Marieta s'escaparia o no de les mans del monstre Grapes. Ja no podia esperar més, estava dels nervis; la nit abans de la sessió de lectura havia dormit poc, i aquell dia havia fet mes via que mai a tornar de l'escola i a prendre'm el berenar. Quan vaig arribar a casa de l'àvia ella ja estava com de costum asseguda a la butaca i amb el llibre a sobre. Així que vaig deixar la maleta a terra i d'un bot vaig pujar a la seva falda, vaig donar-li una forta abraçada i quan li anava a dir que s'afanyés ella es posà un dit als llavis i mirant-me per sobre d'aquelles ulleres rodones i amb uns ulls plens de tendresa em digué: " Sergi, ja ets un nin gran, tens cinc anys. I per això si vols saber el que li passa a na Marieta l'hauràs de llegir per tu mateix". Al principi em vaig enfadar molt perquè jo encara no sabia llegir i no entenia perquè l'àvia m'havia fet aquella injustícia just el dia en que la història estava al seu màxim nivell d'intriga.

Aquell dia, jo que just coneixia les lletres de l'abecedari vaig aprendre a llegir. Amb l'ajuda de l'àvia vaig poder saber com la bruixa guanyava la batalla al gegant. A més també m'explicà que aquell llibre era tan important per a ella perquè l'havia escrit el seu besavi i que s'anava transmetent de generació en generació.

Avui fa una setmana que ella ens va deixar. Aquell al·lotet petit que era abans ja ha crescut però així i tot, baix la serena de la negra nit, em segueixo entusiasmant llegint el llibre de na Marieta. I sense adonar-me'n m'emociono, perquè els records bons mai moren; i rere les cobertes verdes i les pàgines grogues, la meva àvia segueix viva i em continua somrient amb aquell gest típic seu.