Sota zero

Tenia la pell extremadament pàl.lida i els ulls morats. En els meus trenta anys de vida no havia vist mai res igual. Una barreja de por, respecte, angoixa, preocupació, i alhora curiositat recorrien el meu cos; fent-me sentir el fred intens que l'aspecte d'aquell rostre em transmetia. Començava a la punta dels dits: un dolor lleuger combinat amb l'aspresa d'una rampa electritzant avançava dins meu. Pels palmells avançava vacil.lant aquesta sensació de formigueig que més d'una vegada haureu sentit. Anava pujant pels braços fins que va tòrcer cap al pit. Ràpida i silenciosa em va recórrer les cames provocant-me, rere uns segons d'intentar recobrar la respiració, un calfred general.

El seu aspecte era deplorable, l'únic que em donava motius per creure que era viu era que amb unes passes curtes i lentes se m'acostava. Semblava inversemblant creure que aquelles cametes fràgils i esquelètiques aguantassin el pes d'aquella delmada estructura. Sé amb tota certesa que eren les cadenes oxidades que els seus peus arrossegaven les que evitaven que l'aire se l'emportàs. El mateix aire que feia moure uns cabells que semblaven fils. Llargs i prims com la seda i negres com l'atzabeja tapaven uns ulls petits i enfonsats, de mirada perduda, la brillantor dels quals havia desaparegut. Entre les mans portava una rosa roja que destacava molt.

De sobte allargà el braç escanyolit per donar-me la flor, però del que va passar després ja no en tenc cap record. Només vaig veure com aquell individu de pell blanca desapareixia enmig d'una llum potent. L'adrenalina que em secretava el cos no ja no em bastava ni per mantenir els ulls oberts, la fluixesa s'apoderà de les meves cames i vaig caure en un somni molt i molt profund.

En el meu somni tot era fred i blanc, només sobresortia una rosa roja.