Tanmateix

En el periple que m'he imposat de trobar nous relataires, que potser per ser nous o participar poc en el web, passen de vegades silenciosament per aquí, avui m'he aturat en aquest "Tanmateix".... i m'ha cridat l'atenció perquè he llegit un poema brevíssim, que amb poques paraules transmet un missatge colpidor.... he imaginat aquest ´"llarg, fred i solitari racó" com el lloc final, aquell que "sense treva, sense repòs".... va martellegant el teu pensament.... és la mort, qui t'inspira aquest vertigen de por, horror, foscor.."? o no? O és només la necessitat aclaparadora de posar ordre en els teus pensaments desconsolats, terribles, que et permetin a tu mateix/a entendre el perquè d'aquest estat de desesperació que et sembla no poder controlar, o sí?

Bé, com ja t'han comentat, el missatge és críptic, només l'autor/a sap que hi ha al darrera de les teves paraules, però jo m'atreviria a dir que, dins la desesperança que destil·la, hi ha un punt de llum.... potser és llunyà, però els interrogants m'han portat a veure'l possible.

Et dono la benvinguda a Relats, veig que has escrit dos poemes més.... m'agradarà llegir-los! Crec que la teva entrada ha estat impactant!

Una abraçada, i no deixis mai d'escriure, ja veuràs quina gent més maca que hi ha per aquí, descubriràs quina família més maca que tenim!

Tanmateix... és un poema que expressa dubte, incertesa. Entre els seus versos es respira una necessitat ferotge de comunicar-se, i tanmateix hi ha un distanciament que no permet, a la poetessa, assolir aquest objectiu.

M'ha agradat en especial una imatge del teu poema: el llarg, fred i solitari racó. Un racó que esdevé l'imaginari de l'altra part de la metàfora... però quina? Quin és aquest sentiment que s'amaga rere cada paraula? La solitud, potser? Aquella que denomines Vertigen de la por, l'horror, la foscor.

Un poema críptic, i encisador.

LLIBRE

Què vols que et digui?... m'ha agradat... les raons?... no sé molt bé com explicar-ho, m'ha agradat la sonoritat que té, la seguretat en que dius les coses, però al mateix temps el dubte que deixes surant en l'ambient amb aquests ‘o no', tot plegat m'ha agradat.

Aquest poema em transmet la sensació d'un compte enrere que arriba a la seva fi, potser és avui aquest fi, ‘o no?', un compte enrere cap a un final tenebrós i no desitjat, un final inevitable i pròxim.

una abraçada,
Jordi.

no som massa entesa en poesia, pero he trobat el teu poema encara que curt molt intens, les darreres estrofes m'han recordad alguns versos d'en Rosselló Porcel .

Una aferrada i benviguda a RC
Conxa

has fet un bon poema, gemjor, on la part fosca i ignota de la vida ens assetja a través de l'ombra.

M'ha agradat i benvingut a la web.

has fet un bon poema, gemjor, on la part fosca i ignota de la vida ens assetja a través de l'ombra.

M'ha agradat

a altes hores de la matinada pels relats de RC, he trobat aquest. I m'ha impactat positivament.

Veig, a més, que és el primer que publiques. Per tant: benvingut o benvinguda a la nostra petita i gran família que és RC. Espero que t'ho passis força bé, entre nosaltres.

Prenc nota d'aquest poema, perquè me'l vull llegir amb més calma. M'agradaria comentar-te'l, perquè m'ha semblat críptic, i alhora amb una necessitat inherent d'expressar... d'expressar-se...

Hi tornaré!

Salut!

LLIBRE

Benvinguda/benvingut a relats!!!!
m'ha costat dues lectures entendre'l, però deu ser l'hora, que ja no m'hi veig...
quin mar de dubtes, no?
Tanmateix....SI que és avui, cada dia és avui, com deia en Blai Bonet; "el meu dia, és el dia d'avui".
Sense treva i sense repòs... quina força quest vers!!!!!!!
i aquest final... dona peu a pensar moltes coses, i deixar llibertat al lector perquè pensi una estona....o no?jeje
felicitats!!!!
Sílvia
Salut i revolta