Tancat per reformes

Un relat de: ignasicarsícostas
El segell amb el logotip del banc va quedar fixat sobre el paper, ple a vessar de lletres minúscules i il•legibles, gràcies al cop de mà que va donar la Mercè sobre el tronat aparell de segellar. Era dilluns a primera hora i només tenia al cap que encara li quedava tota la setmana, tediosa, per davant.
Va aixecar la vista un moment i confirmà que tots els companys estaven a les seves taules repassant el que tenien penjat des de divendres o preparant les primeres reunions del dia. El director avui havia quedat amb el cap de zona i no vindria fins demà.
Un quart de nou del matí, la Montse es va llevar del fons de l'oficina i travessant-la tota, cosa que no entenia amb la seva mentalitat pràctica, va anar a pitjar els interruptors que feien pujar les reixes de les portes d'entrada. Feia dos anys que treballava en aquella oficina i no entenia per què havia de ser ella l'encarregada de fer-ho i no qualsevol altre que tenia els mecanismes al costat.
Ja feia estona que s'esperava al carrer el Brian, un home ancià anglès que cada dia venia a retirar cinc euros per anar a esmorzar i a qui ja havien deixat córrer d'ensenyar-li que ho fes des del caixer automàtic.
—Bon dia, bonica, que em pots donar cinc euros?
—Aquí té, senyor Brian —li va dir, educadament l'Anna.
—Demà puc tornar? Encara queden bitllets de cinc euros?
—I tant! Aquí estarem.
Mentre ocorria aquesta curta conversa van entrar quatre clients més que, absurdament, havien de fer cua, ja que, encara que era una oficina important, des de l'última reforma només havien deixat una persona d'atenció al públic, la resta estaven tots en despatxos envidrats amb tota mena de càrrecs: coordinador de banca per empreses, delegat de borsa i valors, delegat operacions externes, cap d'informàtica i banca en línia...
Lentament, el Brian es va donar la volta i es va asseure en una cadira, va agafar el diari i, seguint el ritu de cada dia, va posar-se a fullejar-lo.
La Clàudia va sortir de la seva peixera pujada damunt d'uns talons de vertigen i embotida en un ajustat vestit blau marí va anar a fer-se un cafè, sense sucre, naturalment, mentre els quatre clients li resseguien la figura i imaginaven el que li farien si es trobessin a soles una estona.
Un dels quatre clients, despertant del somni d'estar amb la Clàudia a soles, va esmunyir-se dins del despatx del delegat per a banca interior, suplicant-li que ja sabia que no era el seu camp, però que l'atengués perquè tenia molta pressa.
L'esvelta treballadora de l'oficina es va acostar més del que les normes de protocol recomanaven a un dels clients, el que potser era més conegut i li va deixar anar:
—Segueixi'm a l'ascensor, si us plau, pugem als despatxos de la planta superior... i l'atendré.
De sobte, el subdirector es va aixecar, cosa que no feia gairebé mai, i va sortir al carrer apegant un parell de cartells en els quals posava «Tancat per reformes». En entrar, va activar els botons de baixada de les reixes exteriors i va observar tots els que havien quedat dins.
Alguns van sortir de les seves respectives peixeres totalment desorientats, sense saber què passava, altres ho van fer amb una arma a la mà, apuntant amb el canó cap als que fins feia pocs segons eren els seus companys.
Un armat va dirigir-se cap al despatx de l'encarregat de banca per a petits clients i agafant-lo pel coll de l'americana el va treure a empentes cap al mig de l'oficina, on va reunir-lo amb els altres companys i clients que havien quedat atrapats en aquella ratonera. El Brian respirava fatigosament.
Estupefactes, veien com, a part dels treballadors de la sucursal, eren alhora atracadors. No entenien res.
L'ascensor va aturar-se a la planta superior i caminant en silenci pel passadís central, la parella va entrar al magatzem, que era l'únic habitacle amb parets opaques. Encara no s'havien ni tan sols tocat i així estarien durant molta estona, augmentant la libido, jugant a tenir els llavis i les mans el més a prop l'un de l'altre sense arribar a posar-les en contacte amb la pell. En aquella habitació, el joc sexual no era un joc, era una guerra.
Mentrestant, al pis inferior els atracadors anaven lligant amb brides els treballadors i els clients. La delegada per a la gestió de les divises asiàtiques va romandre dins el despatx i, en el moment que anava a teclejar el codi d'atracament en l'ordinador, un tret llançat per un company amb qui havia fet un tallat poca estona abans va fer saltar el teclat i la mà de la dona pels aires.
Així, la situació era la següent: el director de l'oficina era fora, hi havia quatre clients i tres treballadors de l'entitat retinguts i lligats, la noia amb el tret a la mà desmaiada dins del seu despatx, la parella aliena a tot, jugant a fer sexe com adolescents en el pis de dalt, i quatre atracadors. En Brian, a més a més de la respiració fatigosa, va començar a suar copiosament.
El mateix noi que havia disparat el tret va anar fins a l'armari amb el material de primeres cures, que, per sort, estaven obligats a tenir en cada oficina. Va agafar unes benes i el pot de iode, la noia seguia sense sentit, li va fer un torniquet sense massa traça i també va xopar-li la ferida amb iode a dojo, cosa que va provocar que retornés a poc a poc. El noi, en ajupir-se, va veure a la pantalla de l'ordinador com havia aconseguit enviar el senyal d'atracament a la central, això els obligava a actuar més ràpidament per aconseguir el botí i fugir sense ser detinguts.
—Ei! Subdirector! La policia està avisada. Haurem de donar-nos manya.
—D'acord —va respondre ell amb cert to de nerviosisme.
—A tot estirar tardaran uns deu minuts—deia el noi ajupit, mentre li donava uns copets a la cara a la seva companya ferida.
—Com a les pel•lícules, aquí no passarà res si tots us comporteu i no feu cap rucada. Ja heu vist que no dubtarem en disparar a la mà o al clatell si algú es creu més llest que nosaltres. Només volem recuperar una caixa de seguretat que, per dret, ens pertoca i que per culpa d'uns advocats maldestres va fer cap a uns altres parents. La caixa conté la joia més important descoberta, la va trobar el meu besavi i jo la recuperaré, ens diu als seus escrits que és d'una bellesa mai vista, d'una perfecció immillorable, d'una transparència única... Exactament no sé de quina gemma es tracta, però ho sabré d'aquí a pocs minuts i serà nostra per sempre.
Al pis de dalt, la parella havia fet un pas més. El llavis, com a primer contacte, ja s'havien trobat i després de moltes abraçades les mans d'ell havien tret la jaqueta de la noia i lentament desfeia els botons de la brusa. Ella també li havia tret la jaqueta, més bruscament, amb més passió, i ara se centrava a obrir el complex mecanisme del cinturó que el noi portava arrapat als pantalons.
Al carrer s'anava formant una pila de gent intentant esbrinar entre les reixes per què estava tancada la sucursal, si feia uns minuts havien entrat els treballadors i algun client. Aquells cartells de «Tancat per reformes» no lligaven gens amb el que semblava que estava passant a l'interior.
El subdirector es va dirigir cap als seus companys:
—Anem cap a la planta inferior, haurem d'obrir la reixa que dóna pas a la sala de les caixes. Tots a l'ascensor! És l'únic mode d'accedir-hi.
El més allunyat de l'ascensor, que vigilava l'ambient del carrer, va disposar-se a travessar la sala quan un dels seus companys de l'oficina va aconseguir fer-lo caure posant-li les cames pel mig, la sort va fer que l'arma li caigués i podent-la recollir li va disparar un tret al pit. Al mateix moment, el subdirector, que ja es trobava dins de l'ascensor, va matar l'home que havia gosat intervenir rebentant-li el cap amb un parell de trets.
L'espectacle era grotesc, la noia ferida a la mà, un home agonitzant en mig d'un toll de sang i el grup de clients i veritables treballadors de la banca lligats amb un membre al qual li faltava mig cap i tots xopats del que volien pensar era només sang. L'ancià client anglès, involuntàriament, va augmentar l'escena escabrosa sofrint un fort i letal atac de cor, quedant el grup lligat al centre de l'oficina i estirats a terra convivint amb dos cadàvers.
—Imbècil! Mira que deixar-se ferir amb un entrebanc. Serem menys a repartir el valor de la joia —deia el subdirector als espantats altres membres del grup, mentre l'ascensor baixava al pis inferior a una velocitat lentíssima.
La policia ja havia fet cap i estaven fora al carrer valorant la situació. Era normal, però absurd alhora, que les reixes de seguretat només poguessin obrir-se des de l'interior. Com podrien entrar? Haurien de buscar un mètode per poder comunicar-se amb algú de l'interior.
Pel que es podia veure des de fora, l'única persona lliure era l'empleada amb el tir a la mà, la resta es veien lligats, inclús l'home mort i un altre que semblava sense sentit, no es veia ningú armat per la sala. Van voler arriscar-se i van trucar al mòbil de la noia ferida. Aquesta va tardar a reaccionar i amb el dolor que li recorria tot el braç va poder contestar finalment.
Tots dos ja s'hi havien després de la roba interior i el joc havia acabat, ara es tractava de gaudir de la manera més salvatge possible del sexe nu i cru. Sort que estaven apartats de tot el que passava als seus peus, ni els trets havien sentit, però els gemecs travessaven les parets.
La porta de l'ascensor es va obrir al nivell inferior, una sala de marbre vell, però que encara conservava un blanc lluent, conduïa cap a una saleta més petita, en què la paret frontal era una reixa que feia de separador de les caixes de seguretat.
—Digui! Qui és? Ajudi'm, ajudi'm! Estic ferida!
—Sóc l'agent Xavier, de la policia. Tranquil•la, com et dius?
—Maruxa, Maruxa Cancelas.
—Quin nom més bonic Maruxa, ets gallega? —deia amb una veu suau intentant empatitzar al màxim amb la noia.
—Hòstia! Deixa de fer preguntes estúpides! Em manca mitja mà!
—D'acord, d'acord, Maruxa. Creus que et pots moure per la sala sense perill?
—Sí, crec que sí. Els atracadors han baixat tots al pis inferior, hi ha dos morts...
—Pots anar fins a l'interruptor de la porta i obrir-la, bonica?
—Ho faré, però com tornis a dir-me bonica, rebràs un cop de puny que no et quedarà cap dent... I et juro que estic cabrejada.
La Maruxa, que havia aconseguit asseure en la cadira de treball, va posar-se a peu dret i, aguantant l'avantbraç de la ma ferida, amb l'altra mà va passar gairebé sense mirar pel costat del grup amb els cadàvers dels homes, tots ajaguts a terra.
Va pressionar l'interruptor de la reixa i quan ja hi havia dos pams de reixa oberta va esmunyir-se per sota, demanant ajuda a crits.
Quan entraven a la sala petita van notar la vibració de la porta obrint-se, es miraren tots tres i, entenent-se només amb la mirada, van saber que els quedava poc temps. El subdirector va prémer el número de la clau que els permetria entrar al recinte on hi havia les caixes de seguretat.
—Dues-centes vint-i-quatre... Aquí està. Nois, estem a un pas de tenir el tresor a les nostres mans.
Al mateix temps que buscava la clau en tot el joc i aprofitant la distracció dels dos companys, va treure la pistola i, ràpid com un llamp, va disparar-los. Un mort a l'instant amb el tret al front i a l'altre li esperava una llarga agonia, ja que el tret li havia travessat el cos entrant per l'abdomen i sortint per darrere, polvoritzant un ronyó.
—Què has fet? Ets boig, maleït fill de puta? —gemegava l'home caragolat a terra.
—Què us pensàveu? Que realment compartiria la joia amb vosaltres? Què il•lusos sou! A més a més ara que la policia ja és dins del banc, no m'interessa ser un grup de fugitius, jo sé on hi ha una sortida i per allà em faré fonedís.
Dos pisos més amunt la parella aliena a tot el que passava al pis inferior, arribaven plegats al moment on es perd el món de vista, on per uns instants no ets res i on els últims gemecs es multipliquen en intensitat per cent.
Van aixecar les mans agafant-se-les entre ells i un riure aclaparador va omplir tot el despatx en veure que tots dos duien una aliança d'or en el dit. No importava res, havia estat un clau increïble, ningú sabia què feien els dos a dalt, i així, suats, despentinats i amb la roba interior als peus volien romandre uns instants més abraçats.
La policia ja entrava a l'agència, repartint-se la feina. Uns ajudaven els sanitaris a carregar a les ambulàncies morts i ferits. La Maruxa amb la mà tota ensangonada es va deixar anar, caient en un son profund, gràcies als calmants que l'injectaven. Altres agents alliberaven el grup lligat al mig de la sala i l'inspector i dos agents més, seguint les indicacions dels testimonis, anaven cap a l'ascensor per baixar al pis inferior i trobar-se amb la resta d'atracadors.
L'Enric, així es deia el subdirector, va obrir la caixa de seguretat esperant veure aquella joia de la qual tothom a la família en parlava i no entenia per què ningú l'havia anat a buscar abans. Bé és cert que el propietari de la caixa era el seu besavi i com que no l'anomenava en el testament havia quedat als llimbs judicials.
De manera poc destre va extraure un paper de la caixa, estranyat que no hi hagués cap més objecte.
—I la joia? On és? —murmurejava emprenyat.
Va desplegar el paper i, amb perplexitat, va llegir el que hi posava:

Estimat descendent:
L'única relació que hi haurà entre tu i jo a les nostres vides serà el contingut d'aquesta caixa. Tu has estat l'únic amb el suficient coratge o bogeria per arribar fins aquí i obrir-la. Vull imaginar el teu rostre, seràs un net o un besnét meu, i espero que els teus pares i avis t'hagin transmès els valors importants de la vida: l'amor pels altres i per a tu mateix, l'honestedat i conformar-te amb el que la vida et dóna sense deixar mai de lluitar per millorar.
He tingut la millor companya al meu costat fins que va marxar injustament abans que jo, no he pogut oblidar-la i en aquesta soledat he après a estimar-la encara més. Com a cristià, només anhelo el moment de la meva mort per poder reunir-me amb ella la resta de tota l'eternitat. Desitjo de tot cor que tu i els altres descendents meus hàgiu estat tan feliços com jo en aquest món.
Però perdona aquest vell que es desvia del tema, i tornem al tresor que vaig dir a la família que guardava aquesta caixa. Fins ara han respectat que anés passant de pares a fills fins que has arribat tu, estimat però desconegut parent meu.
Quin tresor s'ha amagat tants anys en la foscor d'aquesta caixa?
La màgia de saber que possiblement ets una de les persones més riques del món, però respectar el tresor i viure amb el que tu t'has guanyat a la vida.
Il•lús parent, no hi ha cap gemma meravellosa, hi ha molt més, hi ha l'esperit de la vida, l'essència, creure en alguna cosa que no has vist ni veuràs mai, en l'il•lusió de deixar el regal per a algú a qui estimés més, en resum, la generositat, l'ànima de la vida.
M'acomiado de tu amb una sincera abraçada i que, ara que has descobert el tresor, el segueixis fins a la fi dels teus dies, inclús pots desar aquesta carta altre cop a la caixa i somiar que potser algun descendent teu l'obri un altre cop.

—Però, què és això? Maleït vell foll! Tot aquest enrenou i només hi ha aire?
L'Enric va deixar de renegar un instant en sentir el soroll de l'ascensor com baixava. Ho tenia tot planejat, en un racó de la sala exterior hi havia una arqueta que connectava directament amb les clavegueres, útil per marxar ell sol, però no un grup tal com havien plantejat a l'inici, fins que l'avarícia el va fer planejar matar els companys i esmunyir-se ell sol pel forat amb el tresor ben guardat a la butxaca.
Els dos furtius amants es vestiren de nou, van posar-se els cabells el millor que van poder i amb una mica de colònia que portava el noi a la cartera dissimularen l'olor de suats que desprenien. Sortint del despatx es van bescanviar una mirada libidinosa per assegurar-se que tindrien una altra trobada en el futur.
Agafaren la postura amb què tothom els havia vist abans, d'executiva i client, van encarar-se cap a l'oficina inconscients que, si bé el subdirector no havia trobat el tresor que desitjava, ells s'havien emportat de l'encontre no un tresor, sinó alguna cosa més que tardaria a sorgir almenys unes setmanes.
A l'oficina no quedava ningú, només els policies encarregats de vetllar pel lloc fins que arribessin els policies de la unitat de recerca criminal. Ràpidament es van posar en alerta en sentir veus que provenien de les escales del pis superior i tots armats apuntant a la porta que conduïen a dalt, quan els amants van obrir la porta, van quedar astorats en veure l'oficina buida i tolls de sang al ben mig del terra. Els policies es van llençar al damunt i sense esperar cap explicació els van emmanillar —ja veurien després si eren criminals o què—, els van treure cap al carrer on els companys els miraven al•lucinats d'haver deixat dos individus dins durant tot l'atracament.
L'Enric estava destrossat pel maleït atac de filosofia que havia dut al seu besavi a fer una cosa com aquella, amb sang injectada als ulls per la ira que sentia en aquell moment, després d'un munt d'anys preparant l'atracament per aconseguir una carta i aire, va obrir la tapa de l'arqueta i per un forat molt estret va saltar cap a les clavegueres. Tenia el plànol ben gravat al cap i es dirigí cap al sud, apartant a puntades de peu les rates que es creuaven en el seu camí. Podia anar tota l'estona per la vorera sense necessitat de posar-se en l'aigua pestilent i podrida que circulava al seu costat.
Els policies van sortir de l'ascensor, dos cadàvers, una caixa de seguretat oberta amb un paper arrugat a terra i la tapa de l'accés a la claveguera notablement moguda. Un dels agents, que havia estudiat per qüestions de defensa contra el terrorisme també tota la xarxa de clavegueres de la ciutat, va indicar al seu cap que des d'aquell punt l'únic camí possible era un túnel que portava a l'església de la Sagrada Ànima. El cap va deixar anar una riallada llegint la carta sobre l'essència de la generositat i l'ànima, i ara finalment l'única sortida que tenia l'atracador era l'església amb aquell nom.
—Quines coses més bones té aquesta feina. Has de tenir mala sort —va dir als seus companys.
Van connectar ràpidament amb els seus companys de l'exterior perquè una unitat es dirigís cap al temple i esperessin la sortida del fals subdirector.
La Maruxa anava recobrant el seny dins de l'ambulància que la duia a l'hospital, amb la ment espessa, se li barrejaven les imatges dels companys esdevinguts atracadors, dels morts en l'agència i de la seva mà destrossada, pensava amb angoixa: què faria ara sense una mà? Com tindria cura dels nens, la família...? I els amics, li agafarien aprensió?
Un infermer, en veure la seva expressió i com es mirava la mà, la va tranquil•litzar dient-li que esperés a arribar a l'hospital, ara la medicina reconstructiva estava molt avançada i, si bé potser no seria igual que abans, s'acostaria molt.
Els dos amants, mentrestant, responien per separat a les preguntes de la policia sobre com era possible que haguessin estat a dins sense assabentar-se de res. Ells intentaven explicar com havien estat tancats en un despatx i, fent fotocòpies de diversos documents, no havien sentit res.
Els agents van arribar a l'església, un cop localitzada l'arqueta darrere una ampla columna, es van amagar fins que la llosa es mogués. No va tardar massa estona, ja que el recorregut era d'unes dues illes de cases. La tapa es va moure lleument. L'Enric des de l'interior guaitava si hi havia algú a la vista, confessant-se o resant, potser era hora de dir missa i millor esperar a sortir quan els fidels fossin fora. Però no va veure ningú i es va decidir a sortir. Un cop fora i mirant que estigués sol no va poder fer dos passos sense que els agents se li tiressin a sobre, immobilitzant-lo amb les manilles i traslladant-lo cap al centre d'operacions.
Tot semblava controlat, els ferits portats a l'hospital, els morts també, però cap a les sales d'autòpsia, els ostatges amb l'equip de psicòlegs i el cap de l'operació detingut.
El tresor restava arrugat en el terra enrajolat de l'habitació de les caixes. Era la resta insignificant de tot aquell batibull.
Unes setmanes després gairebé ningú del barri recordava l'enrenou de l'atracament. A l'oficina, el personal era tot nou, la Maruxa es recuperava de l'operació per reconstruir-li la mà i pensava amb les que encara li quedaven fins a recuperar certa mobilitat. Els dos amants seien en un banc d'un parc proper a l'agència. Tots dos ploraven, l'un per culpa i l'altre per haver estat estúpidament negligent. Un d'ells ja ho sabia i era culpable d'haver fet el pitjor crim en aquell encontre sexual. Entre els dos mantenien un paper d'anàlisi de l'hospital que comunicava a un d'ells que havia donat positiu dels virus de l'hepatitis C, del VIH i del papil•loma humà. Tres de tres.
De tot l'afer, aquell amant era l'únic que tenia alguna cosa més que abans, i no era precisament un tresor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: